Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

FUNCIONARIS SENSE PAPERS

Imatge
Qualsevol simplificació és això mateix: una simplificació, amb la consegüent absència de matisos. Malgrat tot, vaig a arriscar-me a fer-ne una i dividir els funcionaris en dues categories: la dels que funcionen i tenen voluntat de solucionar els afers que se'ls posen al davant; i la dels que no: els que tenen sempre en 'no' a la boca i busquen alguna excusa o altra per embolicar la troca i/o evadir responsabilitats. I fer veure, fins i tot, que no s'acaben la feina (com que no en fan massa, en efecte, sempre hi ha molt per fer).
En els darrers temps se’n parla molt de les excel·lències de l'’administració digital: d'accés les 24 hores de cada dia, diponibilitat, rapidesa... open government i e-administració, transparència i tutti quanti. Sobretot entre la gent que treballa a l’administració i que sovint acudim a cursos i jornades on ens canten aquestes i altres virtuts. Fins i tot, en algun cas, es trauen llibres i articles llegits, com sempre, per una minoria m…

GENEALOGIA DELS PIXAVINS; O CALFAR-SE EN CALDO GELAT

Imatge
No fa molt, féiem referència al 'misteri' del títol de ciutat de Gandia, que no existia, o no s'havia localitzat mai. Malgrat això, la capital de la Safor havia estat utilitzant el qualificatiu de "ciutat" al llarg de molts segles. Si més no, des de mitjans del XVII (1642, segons Perales).

Fa la impressió que "la història comença", fonamentalment, des de mitjans del segle XVI, en temps del duc Carles, quan Gandia va pretendre passar de vila a ciutat (un estatus, més lluent, en una societat bàsicament 'estamental', on els honors i distincions eren 'lo tot'). Ja ho he dit: va pretendre, però no ho va aconseguir.

Perales diu que créese que el título de ciudad le fue concedido a Gandia el año 1555 por el emperador Carlos V, más ningún dato, que sepamos, puede comprobar este aserto... Sí hi havia, això sí, el sobre d'una carta de l'Infanta dona Joana, en què s'adreçava a los amados y fieles de su Magestad, Jurados de la Ciudad de Ga…

LA VELLÍSSIMA ASSIGNATURA DE LA TRANSPARÈNCIA (ELS SECRETS I JAVIER DE LUCAS)

Imatge
Això de les lleis i de les conselleries de transparència sembla una moda d’aquesta darrera dècada. Tanmateix, deuria ser evident, aquesta no és una qüestió de modes. El caràcter públic i transparent del poder és consubstancial a la mateixa definició o existència de la democràcia.
El teòric i quart president dels EEUU James Madison, pel 1822, ja ens deia que un govern del poble, en absència de tota informació del poble i dels mitjans que li permeten accedir a ella, no és més que el pròleg d’una farsa o d’una tragèdia. Un poble que vol ser el seu propi sobirà deu procurar-se el poder que li facilita el coneixement.
Avui, tanmateix, els coneixements de què “fruïm” tenen una enorme dosi d’aparença i de frau, sobretot si tenim en compte la fal·laç democràcia televisiva que pràcticament ha fet desaparéixer  el “quart poder” com a contrapoder. La televisió i les notícies que dóna són “il·lusió” de coneixement. Tant en els estats totalitaris com en les democràcies televisives es procura la semb…

HISTÒRIES DE CRIMS I CRIMINALS

Imatge
Arran de
Històries de crims i criminals de la Marina Alta / Antoni Reig Pérez. Pedreguer: IECMA i Edicions 96, 2016


Hi ha moltes maneres d'acostar-se al passat i, en particular, als seus episodis més violents. La d'Antoni Reig és una de les més honrades i encertades que he vist.
Sense ser historiador de formació, ja que ve de l'ofici periodístic, ha sabut filar una col·lecció de narracions que donen una idea certament fidel del que podia ser el món de la delinquència i dels assassinats passionals: aquells que ara coneguem com a 'violència de gènere'. Tot en el lapsus que va de 1844 a 1932.
Ja deia Voltaire que la història no és més que el registre de crims i desgràcies de la humanitat. Si més no, la violència marca moltes de pàgines de la història de la humanitat, i també les de la història en minúscula. La dels nostres pobles, la dels nostres veïns i, per què no, la de les nostres famílies.
Com assenyala l'autor, no deixa de ser significatiu que al si de les famílie…

LES SOCIETATS MUSICALS I ELS ARXIUS

Imatge
No caldrà insistir massa en la importància de les societats musicals al nostre país, que porta les bandes i la música implantades en bena. En molts dels nostres pobles, casa sí, casa no, hi ha un músic de banda que ha interpretat Beethoven o Wagner.

La majoria d’aquestes societats s’afanyen a reflectir, als seus programes musicals, a les seues webs o allà on calga, la llargària i fondària de la seua història, que molt sovint arrela en el segle XIX i en les antigues milícies locals.

Tanmateix, ben sovint, aquestes històries es fonamenten en memòries individuals o familiars, insegures i volàtils, que solen naufragar fàcilment quan topem amb alguna font notarial o documents de primera ma. En alguns casos, com els de Ròtova i Bellreguard, tenen el privilegi de comptar amb històries més contrastades i acurades en la mesura que hi ha investigacions d’arxiu al darrere, la major part amb documents notarials existents en arxius públics.

Però quina és la situació dels arxius de les pròpies societa…

EN DEFENSA DE XAVI RÒDENAS

Imatge
Certament és opinable el fet que Xavi Ròdenas, regidor de l’Ajuntament de Gandia per la candidatura de Més Gandia, haja acudit a un acte de protesta contra el cardenal Cañizares. Com també són bastant discutides i discutibles moltes de les declaracions d’aquest polèmic prelat eclesiàstic. En una democràcia madura no deuríem escandalitzar-nos per les lluites ideològiques i els actes reivindicatius, sempre que es desenvolupen amb civisme.

Allò que, en canvi, em sembla indiscutible és que Xavi Ròdenas ha fet i fa de gran dinamitzador de l'activitat municipal. Abans ja era, fora de l’Ajuntament, un treballador incansable; i ara com a regidor responsable del territori està fent una tasca encomiable. Sembla que tot això i el fet que siga un bon esperonador i animador del treball dels funcionaris al seu càrrec no tinga cap valor.
Per a mi en té, i molt. Perquè a l’administració pública tenim un gran problema de motivació i de coordinació d'esforços; i són polítics i representants públi…

LA MEMÒRIA COM A CAMP DE BATALLA

Imatge
Arran de La Transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història / Marta Rovira Martínez. Barcelona: Pòrtic, 2014

No és aquest un llibre pamfletari, ni justificador o partidista. És un assaig ben fonamentat sobre com s’ha anat construint una memòria dominant de la transició arran d’uns pocs llibres de memòries i algun documental d’èxit televisiu, presentat per Victòria Prego. Rovira, pertanyent a una generació que no la va viure, pretén comprendre la transició sense apriorismes o prejudicis.
Ja sabem com uns pocs personatges aconseguiren erigir-se en narradors, protagonistes i factòtums d’una transició reeixida a la democràcia des del franquisme. Mentre que les lluites locals i diàries o el canvi cultural i de consciència que experimentàvem molts restava en un plànol ben poc visible. Com alguns coneixeu, en aquest mateix bloc hem parlat d’altres visions.
Rovira té el mèrit de posar en evidència el gran oblit que s’ha fet de tot el període franquista. La memòria de la transició n…

MÉS CRUELTAT. MÉS GUERRA.

Imatge
Del patriotisme
A propòsit de Suchet en España. Guerra y sociedad en las tierras del sur valenciano (1812-1814) / Rafael Zurita Aldeguer. Madrid: Ministerio de Defensa, 2015.
Ja fa unes dècades que la història militar no és la mateixa que era. Zurita, professor d’història contemporània a la Universitat d’Alacant, és conscient d’aixòi fa una detallada introducció per donar compte que afers com ara els desertors, la societat civil, els soldats de peu i les lleves formen una part indestriable de la història de les guerres (a més, o més enllà, de les batalles i estratègies). A la fi, una de les conclusions importants d'aquesta mateixa obra és que una de les dialèctiques més definitòria del conflicte és la problemàtica relació ‘exactiva’ entre els exèrcits i una població arruïnada per haver de mantenir-los, als uns i els altres. Propis i oficialment enemics.
Si bé el to del llibre és políticament correcte (cal tenir en compte per qui està publicat), les fonts, els arxius i la correspondènci…

LA GUERRA CRUEL QUE RETORNA: ELS MIQUELETS

Imatge
A propòsit de
Aportacions a la Guerra de Successió / Josep Sanchis Costa. Oliva: Ajuntament, 2016.
Especialment dedicat a l'amic Vicent Mahiques Roig.

L’objectiu d’aquest llibre és, bàsicament, donar a conéixer un conjunt de documents ben valuosos al voltant d’una guerra important per a Europa i viscuda de forma intensa i dramàtica a les nostres terres on va esdevenir, gairebé, una guerra civil.


Els documents formen part, sobretot, de la correspondència que el duc de Gandia mantenia amb alguns dels seus representants i administradors, així com amb justícies i nobles implicats en els governs locals. Recordem, per si de cas, que el duc de Gandia era també comte d’Oliva i exercia com a senyor de Pego i les seues valls, el marquesat de Llombai, Castelló de Rugat, Orba i molts altres llocs del País Valencià.

Sobre la Guerra de Successió s’ha escrit bastant, tant a nivell general com espanyol i en el marc dels països de la Corona d’Aragó. Tanmateix, aquesta mena de documents vessen una llum …

UNA RECERCA INCANSABLE DE LA VERITAT

Imatge
El Impostor / Javier Cercas. Barcelona: Penguin Random House, 2016.

Sempre és bonic que et deixen un llibre. Quan algú l’ha llegit abans, no solament et passa el volumet sinó les seues opinions i sensacions i, en aquest cas, també, uns subratllats ben significatius.
Per segona vegada en un any, he tingut el plaer de trobar un escriptor amb consciència clara de quina és la tasca d’un historiador (potser no tant, la d’un arxiver). Cercas té sens dubte l’esperit de l’investigador, del gos percaçador, l’obssessió per desentranyar i desbudellar la veritat. De separar allò cert de la palla.
Només em limitaré a copiar un parell dels seus paràgrafs, aquest primer al voltant del terme desgraciat de ‘memòria històrica’.
La memoria y la historia són, en principio, opuestas: la memoria es individual, parcial y subjetiva; en cambio la historia es colectiva y aspira a ser total y objectiva. La memoria y la historia también son complementarias: la historia dota a la memoria de un sentido; la memoria es u…

L'AUIR (IX): LES PARTS DE LA DEVESA

Imatge
Una vegada més, els documents que tenien una finalitat ens poden servir, ara, per a una altra de ben distinta.



L'octubre de 1865, l'administrador dels interessos del duc de Gandia (aleshores Mariano Téllez de Girón, 'el manirroto'), Manuel Velázquez, feia un detallat informe sobre l'estat de la qüestió de la devesa de Gandia amb el cap posat en com posar-la en valor per a la seua venda. El que queda d'ella (la major part es troba ubanitzada) és el que ara hom sol nomenar platja de l'Auir. Velázquez descrivia, dalt o baix, allò que ara pertany a Rústicas SA.
Paga la pena transcriure el document. És ben explícit i no té pèrdua. Després de fer una descripció general, que ja vam copiar en una entrada anterior, es posava a classificar les tres parts en què considerava dividida la devesa.

Clase Primera. A la primera lo que es arena [para] movible, y que a la acción e ímpetu de los vientos forma grandes promontorios, y que solo por aprovecharse de las arenas para la n…

ECOLOGIA I HISTÒRIA (PENSANT EN LES MARJALS)

Imatge
Certament, aquest és un tema tan apassionant com problemàtic. Què hem fet els humans, des de fa mil·lennis, sinó incidir sobre el nostre medi natural? Aprofitar-nos-en i crear les teories necessàries per justificar-ho.
A l’altre costat de la balança, cal dir que hi ha un munt de treballs sobre la natura, de caire biològic, geològic o directament ecològic, que poc solen tenir en compte la persona humana com a factor de canvi.
Caldria ací, potser, buscar un millor equilibri. La geologia, la geografia, les ciències naturals i la història social no sempre han coincidit en ajuntar o coordinar els seus esforços. En llegir-se mútuament. Normalment, espais com ara les nostres marjals i albuferes han estat estudiats des de perspectives i tècniques especialitzades o parcials. Això no vol dir, ni molt menys, que el determinisme geogràfic i biològic no haja jugat un paper important en les teories i les explicacions històriques. És clar que sí. Tot i això, com diu Martínez Alier, la introducció de l…

UNIVERSITAT D'ESTIU 2016: MEMÒRIA I DESMEMÒRIA

Imatge
Arran de la publicació de


Universitat d’Estiu de Gandia: més de tres dècades de coneixement, ciutadania i territori.
València: Universitat, 2016.


Cloenda de la I Universitat d'Estiu de Gandia
Grau de Gandia. Col·legi Joan XXIII
D'esquerra a dreta:
Pepa Frau Ribes, Joan Romero, Cebrià Ciscar, Salvador Moragues i Isabel Morant.
Autor: ZUBILLAGA, Francisco
Data: 01/09/1984


Partim de la base de la bona intenció del promotor d’aquest llibre i darrer director de la UEG, Josep Montesinos. Un director amable, gran coordinador i concitador de consensos. També partim, però, del que considerem un esperit autocrític que ha caracteritzat i hauria de seguir donant segell a la UEG. Està bé cultivar l’autoestima a través de llibres com aquest però és fàcil derivar, gairebé sense adonar-se'n, cap al narcissisme acrític.
D’entrada, cal dir que els actuals esquemes acadèmics de la Universitat de València no serveixen per analitzar o contar el que van ser les primeres edicions d’aquesta iniciativ…