LA MARJAL ALS ULLS D'UN MEDIEVALISTA

[Ferran Garcia Oliver, a La vall de les sis mesquites]


Com sabeu, tinc una certa fixació persistent pels marjals i el seu passat. He vist que la bellesa d’alguns dels mots que Joan Pellicer els ha dedicat ha agradat. Us pose ara una mirada, diferent, d’un altre obsés de les paraules. Un altre obsés que, per benioper, hi té, sens dubte, més d’una arrel posada. Ací, però, està referint-se, sobretot, a les (antigues i ara inexistents) marjals de la Valldigna.

[Definició] ... un immens rebost de reserves, la naturalesa en estat primitiu... La marjal mediterrània ofereix un doble rostre, el d’un àmbit de perills imprecisos, i alhora el d’un espai amb reialeses potencials que cal desentranyar per mitjà d’un esforç col·lectiu colossal .


[Marjal i muntanya] No s’assemblen en res i no hi ha solució de continuïtat. Comparteixen, tanmateix, els trets inhòspits amb els barrancs i coves que servien també d’amagatall als qui fugen de la justícia i d’aixopluc a rodamóns, homes sense família ni arrels, que van de poble en poble cercant la ventura i temptant el destí.

[Avanços i reculaments] Amb la crisi del segle XIV avança extraordinàriament la ‘silva’, les masses boscoses i les marjals. Una petita treva que, a la vall d’Alfàndec, posaran fi els projectes del Quatrecents d’obertura de séquies per fer possible l’agricultura.

[Séquies per fer arròs i canyamel] Nou anys abans de la vinguda dels monjos de Santes Creus, els documents expedits per la cancelleria reial esmenten una céquia nova, la qual trevessa la foia baixa. La dessecació, lenta però continuada, avança decididament amb la decisió compartida per monjos i camperols d’introduir-hi arròs i canyamel a gran escala. Els jurats de Cullera, el 1417, trameten el síndic al governador per informar-lo de com l’abat i els vassalls han començat a fer una sèquia nova molt gran en la fi de la dita vall damunt les almarjals de aquella, hon ha grans ullals e fonts de aygües que contínuament manen i que ja de temps dels sarraïns han anat a parar a l’estany de Xeraco per una séquia vella en direcció a Gandia (p. 42).

No solament els arrossos, sinó també els cereals i els llegums esgarraparen espai a les marjals (p. 49) (o almenys, ran d’elles).

[El riu Xeraco] [Les obres de la séquia] es mamprenen de bell nou el 1446, trenta anys més tard, per tal de donar eixida a les aigües sobrants dels arrossars. Els abats invoquen, contra el parer dels de Cullera, la potestat immemorial de dar remey tant com poden de fer scórrer les aygües de la dita sua marjal a Xaracho, ço és, al riu de Xaraquo, qui és prop, a fi que puixen exugar la dita marjal, e usar les terres que ocupen les aygües e fer passos per la dita marjal per passar a la dita marina (p, 43). Finalment, la iniciativa es queda en projecte i no serà fins 1689 quan, amb l’acord dels de Cullera, es construeixca la séquia: des de les immediacions del camí general, la calçada, fins a l’estany de Corbera.



[Riuades] En temps de riuades del Xúquer, l’aigua s’acosta a les muntanyes de la vall... e en lo dit cars, les aygües del dit riu, trobant al davant la riba gran e forts de a dita céquia nova, regolfarien cap a Cullera i derruhiria aquella e tot ço que al davant hi fos. 

[Pastors contra llauradors] Els pastors negligents seran multats amb seixantenes (60 sous) per introduir els seus ramats als camps d’arròs. Fins i tot els monjos accepten remissió de multes i penes a canvi d’artigaments de camps d’arròs (justícia ‘fiscal i inversora’).

Tot plegat, una mirada certera, documentada i matisada.

Totes les cites, en cursiva, provenen de Ferran GARCIA OLIVER. La Vall de les sis mesquites: el treball i la vida a la Valldigna medieval. València: Universitat de València, 2003.


Imatge de Ferran Garcia Oliver: saforíssims.org
Riu Xeraco: foto de Xavier Franco. AHG
Imatge de la fusta de pirates:
http://huelvabuenasnoticias.com/2014/08/10/los-piratas-que-arribaron-a-las-costas-de-huelva/
Tavernes actual, a la vora de les Tres Creus, i la seua Foia Baixa: www.escapadarural.com

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI