ATRAPATS: STAND BY AL DESERT

D'ací a uns dies podrem veure una exposició de fotos de Xavier Franco sobre els saharauis que viuen a Tindouf. Molts xiquets d'aquest campament han passat l'estiu en comarques valencianes com la nostra. Ací vos incloc un dels textos del catàleg




Hi ha conflictes, guerres, morts, odis esfereïdors i letals. Hi ha amor, solidaritat i esperança, també. I encara hi ha, igualment, herències ocultes, oblits, marginalitats, societats que no van ni avant ni arrere. Com si no existiren. Farcides de mencions i promeses que, potser, algun dia, no sabem quan, s’acompliran.

Davant dels nostres ulls tenim ara unes imatges tan autèntiques com simbòliques, tan belles com colpidores, tan humanes com desangelades, tan vives com congelades en un gel de foc i arena. Són els cossos, els rostres i els vestits d’uns hòmens, dones i xiquets que estan lluny però que hem tingut entre nosaltres. D’aquells amb els qui, a través d’amics, col·lectius i institucions, ens sentim agermanats. Tan lluny... i tan prop.

El viatge que ens proposa Xavier Franco potser no és tant una proposta exòtica com una mirada personal, i un poc ‘nostra’, cap als saharauís que, després de tants anys, ja són gairebé uns més de la família. De fet, molts dels seus xiquets han experimentat en els seus estómacs i els seus cors la calor i la bondat de les nostres llars acollidores.



Al bell mig d’un mar d’arenes, la narració integra un home digne i altiu. No hi falten xiquets i xiquetes. Tampoc un uniforme; alguna bandera; un mapa! Una munió de cabanes de fang i teles proclamen l’absència de cases dignes. Arena, arena i arena. Desert desèrtic. Els tons apagats i monocolors contrasten amb les teles acolorides, on sura una coqueteria tan evident com amagada.

Al bell mig d’un desert de cases, d’objectes o d’arbres no manca la bellesa. Els retrats, els rostres i les mirades ens diuen tantes coses... On són el parc, la bassa, el bosquet, la muntanyeta, la mar, el port, l’ermita, el riu..? No hi són pas. Els tenim ací, esperant-los.

Potser cal, malgrat tot, no perdre l’esperança. Ens traurem algun dia la ‘punxa’ de la impotència? Decidiran aquells que han de decidir? Si més no, avui podem contemplar ací una realitat que ja és un poc nostra; d’un país que ja anem fent.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD