JOAN PELLICER I BATALLER: LA REALITAT I EL RECORD

No està gens malament que Joan siga recordat. La seua mort ja fa anys que ens va condemnar al recordatori. A abandonar progressivament la realitat del 'seu' moment, de la 'seua' vida, per crear-ne i recrear-ne una altra de nova.

Potser a Joan està passant-li com a aquells artistes que arribaren a la fama i la consideració, més post-mortem que no pròpiament en vida.

En aquests darrers dies ha estat rememorat i homenatjat com a fill predilecte del seu poble, Bellreguard, i com a gran etnobotànic. Potser el més remarcable des de Cavanilles (que ja és dir); també com a escriptor premiat, com a una gran persona, i més i més encara.

Tanmateix, jo no puc deixar de recordar un personatge insatisfet amb moltes coses i certament crític; molt crític, particularment, contra els estaments culturals de la Safor dels 1980 i 1990. Potser els mateixos o semblants als que ara l'eleven als altars. Joan estava, crec, molt més enllà i molt més ençà de ser un etnobotànic, un erudit o un autor més o menys premiat. Eixa era la seua grandesa i la seua misèria material: el fet de ser irretratable i no classificable; independent i solitari, alhora que conversador impenitent.

Resultaria temerari pensar o imaginar allò que Joan sentiria avui. És a la tomba i, segurament, per molt de temps. Aquesta sí és una realitat ben certa i indiscutible.

En tot cas, el contrast entre el passat i el present és cridaner. També és cert que les persones tendim a transcendir el temps i els fracassos. Afortunadament, a més de blasmar, cridar en el desert o desafinar, també sabem enaltir, reconéixer, depurar, véncer l'oblit i projectar alguns personatges cap a l'excelsitud i l'exemplaritat.

Fotoretrat: ievablog.blogspot.com

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD