JULIÁN CASANOVA, LA MEMÒRIA DE LES GUERRES I ELS ARXIUS

Julián Casanova és paradigma d'historiador compromés cívicament i amb projecció social; però que estima la seua professió i creu en ella, sense deixar-se véncer per les temptacions mediàtiques de glòria a curt terme.

Em va agradar, certament, la seua intervenció a la Nau de la Universitat de València, precisament quan es presentava l'Aula d'història i memòria democràtica d'aquesta universitat, amb alguns suports institucionals.

(Val a dir, entre parèntesi, que aquest nom sí és escaient, i no el de 'memòria històrica', un oxímoron o contradicció 'in terminis': història no es pas igual o assimilable a memòria)

La visió que ens va aportar de la guerra civil espanyola en el context europeu va ser certament profitosa i obridora de mires amples. Fins i tot, amb els matisos que calga, "novedosa".

La narració i la referència a la repressió després de la segona guerra mundial, la reinvenció de la història a l'est europeu, el silenci de l'Holocaust a Israel o l'oblit dels terrors a l'Europa dels anys 1950 ens va donar una certa idea de les dimensions que pot abastar el que podríem nomenar els canvis de paradigma en l'orientació i la reorientació del record: en la política de la memòria. I ens relativitzava el drama del nostre 'desastre nacional', la contemplació exclusiva del qual ens pot ofegar i desorientar.

Un altre plantejament que em va agradar especialment -no podia ser d'una altra manera- va ser la seua referència als arxius com a "llocs" i punts claus en la recuperació de la memòria democràtica (junt als museus i el món educatiu). Precisament en uns temps en què els llocs i els temps es desdibuixen al bell mig dels nous ritmes i 'no llocs' digitals, la referència resultava reconfortant i significativa.

Els arxius històrics són centres d'informació més o menys útil per a investigadors i públic en general. Però també són espais carregats d'un simbolisme i d'un significat social i polític. 'Salamanca' i els papers continguts a l'ara nomenat 'Centre Documental de la Memòria Històrica' van associats indefugiblement a la guerra civil espanyola i el franquisme; els arxius històrics locals estem identificats amb cada poble o ciutat i el seu tarannà col·lectiu; els arxius fotogràfics, així mateix, ens estan destapant i ventilant molts indrets i personatges de la memòria sentimental i de la història...

Enllaç al vídeo

Si volem cultivar la memòria democràtica, posar en valor o exposar els esforços de la transició a la democràcia de 1978, o les penes de la guerra i la postguerra, no solament hauríem de comptar amb els arxius com a font d'informació, que també, és clar (i això donaria per a un altre discurs), sinó com a espais físics xafables, practicables, identificables, amb potencial didàctic i de projecció ciutadana. Les xarxes d'arxius i d'arxivers existents, institucionals o associatives, poden ser ben bé un terreny de cultiu adobat i assaonat.


Retrat de Julián Casanova: politica.elpais.com
Els papers de Salamanca a la Safor: anys de recerca a l'abast de tots.
https://vimeo.com/68687879

Comentaris

JLV ha dit…
¿Me dejas que te deje el enlace a un artículo de Stanley G. Payne que me gusta mucho? Va para aquellos que gustan del cristal con que mira este autor, Julius Ruiz, Santiago Mata, Ángel D. Martín Rubio, Luis Suárez y tantos otros. Va para aquellos lectores a los que Casanova no les interesa nada porque no nos ofrece confianza ni nos merece credibilidad. Y esto por practicar algo parecido a lo que se hizo hace años con un cuadro propagandístico de Azaña que se colgó en el Congreso, en donde el parecido físico era lo de menos: amplificar lo favorable y silenciar o pasar de puntillas por lo adverso a sus apriorísticas convicciones políticas. Y claro, si obvia la revolución, el fraude electoral de febrero del 36 y demás, así le salen las cuentas a cualquiera.

http://www.larazon.es/historico/2425-la-democracia-destruida-RLLA_RAZON_369087
L'article de Payne està molt ideologitzat i mediatitzat pel mitjà de comunicació en què es publica. Sembla que siga part d'un procés semblant al de 'y tu más'. Però a la fi la raó (i la culpa) se la va menjar el porc.

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI