UN 25 D'ABRIL SENSE POLÍTICS

Durant aquests dies és ben segur que no faltaran les cròniques (amigues i contràries) per a una manifestació i una concentració, a la plaça de bous de València, que, després de dues dècades de poder 'popular', era recuperada per a la reivindicació nacional valenciana.

En bona mida es tractava de celebrar la tornada a espais simbòlics i l'eixida a la llum d'un nacionalisme fusterià que s'havia vist sotmés a la marginalitat i l'ostracisme.



Tanmateix, semblava haver un pacte implícit: "nosaltres" (en aquest cas, la Diputació Provincial, propietària de la plaça, i els governants actuals) us deixem la plaça i els carrers: feu festa i toqueu totes les músiques. Però no ens demaneu que ens retratem amb "vosaltres". 

Però, qui és eix "vosaltres". No erem, acàs, tots uns?

Sembla evident que els representants públics no han volgut ser tatxats de catalanistes i em sembla també palés que l'ostentació de participants independentistes i catalans havia de ser objecte de manipulacions. 

No crec que siga pas qüestionable el fet que ens ajuntem valencians, illencs i catalans. Tenim tot el dret a fer-ho quan ho creguem oportú. Sobretot pel fet de compartir una llengua i un grapat de trets culturals.

Però sí em sembla bastant evident que els plantejaments fusterians de miratge catalanesc no poden ser populars al País Valencià. No poden ser votats per una majoria ni generar consens social. Per moltes voltes que li ha pegat al tema i malgrat la constància amb que ha treballat l'Eliseu Climent, no ha aconseguit més que consolidar, això sí, una minoria transversal, per a la qual els seus nords són els Països Catalans i tv3.

Tanmateix, i supose que no sóc l'únic que ho pensa, ja és temps de deixar de considerar Fuster com un guia polític. Ell no ho va pretendre. O, almenys, no es considerava 'polític' ni tampoc, crec, tractava de fixar dogmes (ell, tan heterodox i crític). Allò que sí feia, i molt bé, era punxar per a la reflexió i practicar una ironia que a mi em diverteix molt.

Potser ja va arribant l'hora que els valencians -i particularment l'esquerra valenciana- busquem el nostre propi camí sense fotocopiar ningú o ser subalterns de res. Crec, francament, que no n'hi ha una altra. I a la mateixa plaça de bous, em sembla, n'erem un grapat els que ho entenem així.

Fotos: Muixeranga de la Safor, a la manifestació del 25 d'abril a València, i panoràmica nocturna de la Plaça de Bous en l'Homenatge a València.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD