TRANSICIONS I DESENCANTAMENTS

Alguns recordem (i d’altres n’haureu sentit parlar) el cabàs d’il·lusions transformadores que vivíem els joves dels anys 1970. Molts ens vam ecabotinar en transformar la tristor i la por del franquisme en unes altres pràctiques culturals, socials i polítiques més vives, obertes, solidàries i arrelades al País Valencià.

Tanmateix, ben prompte, a penes encetada la jove democràcia batejada amb la constitució de 1978, també es parlava i es vivia, i molt, de desencís, de decepció, de politització de curta volada i de manca de mires col·lectives. Això va tenir encara un tint especial al País Valencià, on la batalla identitària de banderes, himnes i llengües va exhaurir inútilment un munt d’energies i va buidar d’espenta l’estatut d’autonomia de 1982. Potser ara, quan es recorda la transició, no es té en compte massa eixa doble o triple vessant: lluita-consens-desil·lusió.

Aquests darrers anys, amb la crisi encetada el 2007 i els moviments socials al voltant del 15-M de 2011, han aparegut en escena noves embranzides il·lusionants, noves-velles formes de lluita i de fer política que semblaven trencar i superar el cansat i corrupte sistema de poder consolidat al voltant de la monarquia constitucional.

Una part d’aqueixa espenta ha estat lligada o, si més no, relacionada, amb l’enlairament polític de Compromís, la força pròpia més treballada i organitzada, i també amb els ‘Podemos’ locals, autonòmics i estatals.

Tanmateix, a hores d’ara, després d’unes eleccions generals inútils i de gairebé un any de tímid govern autonòmic portem un camí certament problemàtic i desencantador. Una Europa en desintegració que ens flagel·la; una dreta que sí sembla saber el que vol i una esquerra esquerdada entre un PSOE que parla però no sap què es el federalisme; que ha perdut moltíssima credibilitat, mancat d’alternatives il·lusionants, i una ‘esquerra alternativa’ (deixem-ho així) amb no pocs d’atavismes, amb subdivisions subdividides i limitacions fàctiques per desenvolupar el seu programari.

Un cop instal·lats al govern autonòmic, com combinarem la sinceritat i la il·lusió? Com farem per aprofitar els aparells de l’administració pública per millorar les coses i no per ofegar-nos en un maremàgnum legalista i funcionarial altament inoperant i frustrant? Com farem per refer el país i la societat?

Com deia l’amic Bob Dylan, my friends, la resposta està en el vent.

En tot cas, els qui vulgueu i podeu, ens ajuntarem el dia 17 de maig a València, al Centre Cultural la Nau, per discutir de tot açò i d’altres temes ‘colaterals’ amb l’amic Manuel Alcaraz, actual conseller de Transparència i antic conferenciant per als moviments socials. Presentarem a la capital del Regne el llibre 'La transició democràtica: mirades i testimonis', el qual teniu ací dibuixat en la mateixa web o url.

Imatge de manifestació amb quatribarrades: diarigran.cat
Manuel Alcaraz: youtube.com

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT