MIRADES A LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA

[en el seu moment "ruptura versus continuisme"]

Finalment vam tenir presentació a València, al centre cultural de la Nau, de 'lo llibre'  La transició democràtica, mirades i testimonis.


En aquesta ocasió no ho vam fer de la ma del moviment 15 M, motor-generador de l'obra, sinó d'un conseller de la Generalitat Valenciana que, fa dos anys, a Gandia, predicava les bondats -o inevitabilitats- de la transició davant dels joves cadells que entraven en l'escena pública.

Certament, el més remarcable va ser la pròpia intervenció d'Alcaraz, gat vell i experimentat en aquestes arts. Malgrat que coneixia alguns dels seus escrits no em va deixar de sorprendre amb una síntesis que resumia els trets 'transicionals' en quatre punts:

1.- La restauració monàrquica com a gran paradoxa, indefugible, de l'arribada de la democràcia.
2.- El canvi cultural, en un sentit ample i divers.

3.- La constitució d'uns poders territorials
[el quart no el recorde ara]

Alcaraz va construir un discurs molt realista, molt proper a la realitat d'aquell moment, poc pretenciós en la forma i amb la valoració d'un saldo positiu que després seria objecte de debat i rebat. El blaverisme (inexistent a Alacant, on sí hi havia el cantonalisme) seria interpretat com un intent reeixit per trencar aliances al si de l'esquerra valenciana, les quals podrien haver estat cimentades pel fusterianisme. [Jo veig en el blaverisme, també, un component important de protonacionalisme, primitiu, de dretes].

Alcaraz va fer un prec bastant sentit per renunciar a la nostàlgia, per no creure, ara, que aquell temps fou millor que no el present.

Però aleshores se'ns ve al cap allò que hi va plantejar Ferran Garcia Oliver per provocar el debat: no ens faria aqueix plantejament (i tot el discurs, coherent amb l'actual responsabilitat de l'esquerre en el poder autonòmic) esdevenir presoners del fatalisme?

Alcaraz acabaria reclamant un reforma urgent de la constitució per frenar el neocentralisme i va proposar una reformulació de la identitat dels valencians de cara al futur (tot partint d'un empat dreta-esquerra en la batalla pels símbols i la llengua). No és un mal punt de partença, però caldria perfilar millor aqueixes línies de futur.

Pel camí, tocaria temes tan peluts i significatius com ara el debat intern del PCE arran de la caiguda d'Allende o l'existència de partits regionalistes dins de l'extinta UCD.

MÉS COSES

Algunes observacions finals arran d'alguns temes interessants que van aflorar:

[em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li sobre el paper que podien o haurien de jugar les comarques centrals valencianes entre Alacant i València]

- Res més lluny de la realitat que Alcaraz haja estat el 'Julio Verne' de l'independentisme, la qual cosa li volia atribuir el diari ABC pel seu estudi pioner sobre qüestió nacional i autonomia valenciana, de 1985.

- Què farà Alcaraz al bell mig del laberint burocràtico-administratiu que és la Generalitat Valenciana?

Els millos desitjos perquè la seua saviesa acumulada li siga útil per engreixar, ajustar i renovar la maquinària burocràtica amb una feliç enginyeria político-funcionarial.

Del seu costat, Vicent Àlvarez destapava l'existència de documents al voltant de l'estratègia del PSOE per desbancar el PCE com a partit hegemònic. I reclamava, també, un estudi detallat de com es van desmuntar els aparells repressius del franquisme.

Tot plegat, un debat força intens i productiu.

Fotos: Valeriano Martín. 
Hi apareixen, d'esquerra a dreta, Antoni Signes, coordinador del cicle, Vicent Cremades, coordinador del llibre, Manuel Alcaraz, Conseller de Transparència, i Jesús Alonso.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD