ECOLOGIA I HISTÒRIA (PENSANT EN LES MARJALS)


Certament, aquest és un tema tan apassionant com problemàtic. Què hem fet els humans, des de fa mil·lennis, sinó incidir sobre el nostre medi natural? Aprofitar-nos-en i crear les teories necessàries per justificar-ho.

A l’altre costat de la balança, cal dir que hi ha un munt de treballs sobre la natura, de caire biològic, geològic o directament ecològic, que poc solen tenir en compte la persona humana com a factor de canvi.

Caldria ací, potser, buscar un millor equilibri. La geologia, la geografia, les ciències naturals i la història social no sempre han coincidit en ajuntar o coordinar els seus esforços. En llegir-se mútuament. Normalment, espais com ara les nostres marjals i albuferes han estat estudiats des de perspectives i tècniques especialitzades o parcials. Això no vol dir, ni molt menys, que el determinisme geogràfic i biològic no haja jugat un paper important en les teories i les explicacions històriques. És clar que sí. Tot i això, com diu Martínez Alier, la introducció de l’ecologia dins l’explicació de la història humana, en lloc de ‘naturalitzar’ la història, el que fa és ‘historitzar’ l’ecologia. Les relacions entre les societats humanes i la natura no s’entenen si no comprenem la història dels humans i els sues conflictes.

Potser ve al cas un cita de l’inefable i provocador Joan Fuster.

La fauna de l’Albufera ha tingut més sort que els pescadors

i els pagesos de la rodalia. La fauna i la flora i tot allò que

el senyor Pardo abraçava en la llatinada De rebus hidrobiologicis...

En realitat, sabem més coses del plàncton,

dels artròpodes i de les palmípedes del llac

que no pas dels homes i les dones que hi han viscut i viuen’









Joan Fuster (1970):
L’Albufera de València.
Alzira. Bromera, 1993, p. 105


Marenys i marjals no s’entenen (fins i tot en la seua evidència física) si no analitzem les actuacions antròpiques. Abans i també després d’aqueixa revolució o invasió turística i urbanística que ha ocupat uns espais abans fangosos, desèrtics, insegurs i, en tot cas, precàriament hortícoles. Especialment, en aquest darrer cas, afectant les restingues arenoses o deveses.

La geologia dels darrers mil·lennis ha jugat el seu paper, però no cap dubte que els homes hem tocat i manipulat aquest espai tant com hem pogut i sabut. Des de l’antiguitat i, particularment, des de l’edat mitjana, diverses civilitzacions han mirat d’ocupar o aprofitar els espais pantanosos que restaven entre la restinga arenosa o devesa i les hortes irrigades pels rius.

Il·lustrats, progressistes i regeneracionistes tributaren els majors elogis a les empreses colonitzadores de marjals i albuferes: com ara la de Belluga, al sud valencià, descrita i admirada, entre altres, per Josep Cavanilles, Pasqual Madoz, Joaquim Costa o Rafael Altamira. La consideració de les zones humides com a terrenys insalubres i improductius, que havien de ser terraplenats, és ben viva fins la segona meitat del segle XX. Aleshores comença a obrir-se camí una nova valoració, concretada l’any 1971 en el conveni de Ramsar. De fet, si més no des del segle XVII, la colmatació d’espais humits ha estat, sobretot, per causa humana, més que no per dipòsits al·luvials, eòlics, marins o orgànics. La Llei espanyola d’Aigües de 1985, també, tot i que no excloïa la transformació de zones humides, contemplava aquestes com a àrees funcionals i per protegir.


Al capdavall, doncs, és l’element humà el que ha determinat i determina que les etapes de regressió i desaparició tinguen lloc en una escala o una altra de temps. És l’ésser humà el que accelera el procés evolutiu, reduint de forma considerable el cicle vital d’aquests espais. D’aquí la necessitat que la natura i la formació social que incideix sobre ella siguen estudiats conjuntament.

Imatges; sites.google.com i desmotivaciones.es.
Albufera: objetivocomunitat.lasprovincias.es

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD