UNA RECERCA INCANSABLE DE LA VERITAT


El Impostor / Javier Cercas.
Barcelona: Penguin Random House, 2016.


Sempre és bonic que et deixen un llibre. Quan algú l’ha llegit abans, no solament et passa el volumet sinó les seues opinions i sensacions i, en aquest cas, també, uns subratllats ben significatius.

Per segona vegada en un any, he tingut el plaer de trobar un escriptor amb consciència clara de quina és la tasca d’un historiador (potser no tant, la d’un arxiver). Cercas té sens dubte l’esperit de l’investigador, del gos percaçador, l’obssessió per desentranyar i desbudellar la veritat. De separar allò cert de la palla.

Només em limitaré a copiar un parell dels seus paràgrafs, aquest primer al voltant del terme desgraciat de ‘memòria històrica’.

La memoria y la historia són, en principio, opuestas: la memoria es individual, parcial y subjetiva; en cambio la historia es colectiva y aspira a ser total y objectiva. La memoria y la historia también son complementarias: la historia dota a la memoria de un sentido; la memoria es un instrumento, un ingrediente, una parte de la historia.

És clar que el seu treball té molt de literari i de filosòfic, però també d’històric. Empra símils literaris: sobretot la contraposició de Don Quijote, el personatge, amb Alonso de Quijano, la persona real. També juga, com fa de vegades, amb un equilibri esvarós, amb el paral·lelisme entre la seua pròpia vida i la del biografiat, Enric Marco.

Però la veritat és que juga i maneja molt bé els temps narratius i el joc de la memòria. I coincideix plenament amb l’opinió i el sentiment de la majoria d’historiadors, que estimen un oxímoron allò de la ‘memòria històrica’: com mesclar l’aigua i l’oli, vaja.

A més de (o arran de l’esforç per) desentranyar la vida de Marco, hi ha un munt de reflexions al voltant de principis bàsics: com allò que deia Todorov: que comprendre el mal no significa justificar-lo sinó donar-se els mitjans per impedir el seu retorn.

També toca un tema delicat, al meu entendre, amb encert:

el gran mito del silencio de la transición es sólo eso: un mito; es decir, una mezcla de mentiras y verdades; es decir: una mentira. Si acaso, el silencio llegó más tarde, ya en los años ochenta, cuando a la derecha que procedía del franquismo y estaba en la oposición seguía sin interesarle hablar del pasado, porque sólo tenía cosas que perder haciéndolo, y a la izquierda socialista que estaba en el poder dejó de interesarle hacerlo... en cuanto a los demás, estábamos demasiado pendientes de disfrutar de nuestra limpia modernidad flamante de europeos ricos y civilizados’.


Uns bons retalls per a carnassa reflexiva i debat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD