LA MEMÒRIA COM A CAMP DE BATALLA

Arran de La Transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història / Marta Rovira Martínez. Barcelona: Pòrtic, 2014


No és aquest un llibre pamfletari, ni justificador o partidista. És un assaig ben fonamentat sobre com s’ha anat construint una memòria dominant de la transició arran d’uns pocs llibres de memòries i algun documental d’èxit televisiu, presentat per Victòria Prego. Rovira, pertanyent a una generació que no la va viure, pretén comprendre la transició sense apriorismes o prejudicis.

Ja sabem com uns pocs personatges aconseguiren erigir-se en narradors, protagonistes i factòtums d’una transició reeixida a la democràcia des del franquisme. Mentre que les lluites locals i diàries o el canvi cultural i de consciència que experimentàvem molts restava en un plànol ben poc visible. Com alguns coneixeu, en aquest mateix bloc hem parlat d’altres visions. 

Rovira té el mèrit de posar en evidència el gran oblit que s’ha fet de tot el període franquista. La memòria de la transició només selecciona aquells reformistes del règim que van convergir, en certs moments, amb la política de reconciliació de Santiago Carrillo. Però al preu de deixar aparcats els ‘problemàtics’ períodes anteriors.

És evident que hi ha historiadors que s’han esforçat per estudiar el segle XX i particularment la República, la Guerra Civil i el Franquisme, però Rovira juga amb el que denomina memòria ‘oficial’ de la transició, la que és abusiva i ofega altres possibles relats.

Els mitjans de comunicació són els que llancen i projecten memòries col·lectives i un conjunt d’il·lusions biogràfiques: un gavell de relats personals que esdevenen memòria predominant. Les memòries que són analitzades i resseguides al llibre són, especialment, les de Manuel Fraga, Santiago Carrillo, Rodolfo Martín Villa, Gregorio Peces Barba i Herrero de Miñón.

Front als indubtables aspectes positius, no deixa de ser indicatiu que l’amnistia, que sol donar-se a un règim polític anterior ( al’Europa de l’Est o a Iberoamèrica) es donés ací als mateixos lluitadors contra Franco, tot restant implícit el perdó dels franquistes. Igualment significatiu és el fet que el record de la Guerra servisca per a motivar el ‘nunca más’ (al mateix cor de la reconciliació) però sense entrar en més detalls.

El famós documental conduït per Prego no era una exposició de diverses visions sobre la transició o del seu context històric sinó un relat coherent de la mateixa protagonitzat per uns pocs actors: el rei, Fernández Miranda, Suàrez, Gonzàlez i Carrillo.

Afortunadament, com l’autora remarca en la recta final, hi ha altres visions crítiques les quals, no obstant, difícilment arribaran a ser tan hegemòniques com aquella que compartien dretes i sinistres. Són aquestes noves memòries les que hi ha darrere d’un impuls reformador al qual s’oposen moltes forces de l’arc parlamentari.

El que em sembla indiscutible és que allò que en l’ambient d’incertesa dels anys 1970 podia ser acceptable avui ja no ho és. La normalitat democràtica requereix una memòria democràtica i plural que cultive i estiga al nivell d’una democràcia viva i presentable.

No hem d’oblidar que la construcció de memòria és un projecte polític de primer ordre. I que el franquisme, sobretot a nivell local nostre, està per destapar. Caldria treure lliçons de l’abús de la memòria (personal) que identifica Rovira i de la necessitat de construir una nova història de qualitat.



L'abraç, de Joan Genovés: www.lavanguardia.com
Manifestació per l'autonomia, a València, cap a 1977: www.racocatala.cat

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT