MÉS CRUELTAT. MÉS GUERRA.

Del patriotisme

A propòsit de
Suchet en España. Guerra y sociedad en las tierras del sur valenciano (1812-1814) / Rafael Zurita Aldeguer.
Madrid: Ministerio de Defensa, 2015.

Ja fa unes dècades que la història militar no és la mateixa que era. Zurita, professor d’història contemporània a la Universitat d’Alacant, és conscient d’això  i fa una detallada introducció per donar compte que afers com ara els desertors, la societat civil, els soldats de peu i les lleves formen una part indestriable de la història de les guerres (a més, o més enllà, de les batalles i estratègies). A la fi, una de les conclusions importants d'aquesta mateixa obra és que una de les dialèctiques més definitòria del conflicte és la problemàtica relació ‘exactiva’ entre els exèrcits i una població arruïnada per haver de mantenir-los, als uns i els altres. Propis i oficialment enemics.

Si bé el to del llibre és políticament correcte (cal tenir en compte per qui està publicat), les fonts, els arxius i la correspondència dels mateixos generals parlen per si mateixes. No cal insistir-hi en la problemàtica relació entre els pobles i els exèrcits.

El mateix general Mahy, derrotat per Suchet el gener de 1812, criticava la Junta de Defensa del Regne de València: Recargan así a los pueblos, lo que produce el odio a todo lo militar; pero ninguno, sino el Militar, se bate cuerpo a cuerpo con los enemigos... L’ambient de derrota quan Suchet ocupava València era compartit pel corregidor De la Cruz, qui reconeixia que gairebé ningú no pensava en resistir: no hay que esperar nada de paisanos, milicias ni guerrillas, pues están todos acobardados y no puedo sacar partido de ellos. La lluita contra la desmoralització era més dura, segons Mahy, que la mateixa que es sostenia contra els francesos.

Així, si globalment s’han fet un munt d’aportacions en la línia d’aprofundir en el binomi guerra-societat, també les coses han canviat des de la visió d’una guerra napoleònica on els patriotes espanyols expulsaven els invasors des d’un heroisme nacional. Malgrat la radicalització inherent a les guerres, els matisos per introduir són moltíssims si observem la realitat des de més prop: des de la història local.

Les guerres napoleòniques s’aproximaren molt, d’altra banda, a una guerra europea i a una guerra ‘total’, la qual va motivar el general prusià Carl Von Clausewitz per escriure el seu clàssic ‘De la Guerra’ (Vom Kriege).

Cal tenir en compte la relativament bona recepció dels francesos a Alzira, València o Dénia, si bé les exaccions eren intenses i contínues: sempre les exaccions: de palla, animals, blats, galetes o farratge (el País Valencià, una vegada i una altra, sembla un etern rebost de les hispànies). I habitatges. Tot això faria perillar aliances més o menys convinencioses, fins al punt que alguns es resistiren a ocupar el càrrec d’alcaldes (cas d’Antoni Moran a Gandia), entre altres coses perquè sabien que podien ser utilitzats com a hostatges per cobrar els bagatges i contribucions.

La repressió de Suchet amb l’ocupació de València va ser intensa però selectiva: va manar afusellar 600 ‘assassins de francesos’. Suchet es va aliar amb les oligarquies i va renunciar als canvis revolucionaris. De fet, el mateix arquebisbe Joaquim Company seria acusat d’afrancesat, si bé Zurita el qualifica més aviat de col·laboracionista. En tot cas, es va lliurar de qualsevol procés. Ja s’havia mort "a temps", en la primavera de 1813.


Les Guerrilles – ‘bandes’ per als francesos- serien formades en bona part (paradoxalment) per desertors de l’exèrcit. Com a forma de combatre-les Suchet empraria columnes mòbils, tot seguint la línia dels fusellers contra el bandolerisme.

Tot plegat, aquest és un gran llibre. Per les fonts i la bibliografia que utilitza, riques i diverses, i també per la metodologia i els recursos didàctics que empra (biografies, quadres, mapes, dibuixos...). Com passa sovint, però, l'obra passarà desapercebuda per a molts. El seu grau de documentació i exhaustivitat, també és cert, arriba a acovardir; i tampoc no es planteja volantins o propostes teòriques més enllà de l'aportació aclaparadora de dades i coneixences consolidades.

Imatge de la primera batalla de Castalla: Jean Charles Langlois. Llenç al Palau de  Versalles.
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Jean-Charles_Langlois_-_Combat_de_Castalla_le_21_juillet_1812.jpg
Rafael Zurita: web.ua.es

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD