FUSTER I EL BANDOLERISME



És evident que Fuster no és la Bíblia. Tampoc, crec, ho pretenia. Però sí va fer en la seua vida un munt d'apunts esperonadors, motivadors i, de vegades, desmitificadors o, fins i tot, càustics.


Paradoxalment, avui mateix, sembla que tornem a la idealització del bandoler romàntic, aquell que furtava els rics i repartia als pobres. I sembla mentida que continuem fent-ho després d'escoltar Fuster o de llegir estudis sobre el tema. Potser ens agrada creure que els antics bandolers foren uns herois eixits de la misèria o un contrapoder que compensava i contestava un estat rapinyaire. O bé ens deixem portar per la imatge que transpuen séries com la de Curro Jiménez.

Ja avisava el nostre erudit que, en la literatura, els protagonistes de drames i novel·les generalment admirats solen ser desgraciats, víctimes, miserables... Quan el personatge comença a ser feliç, el seu autor l’abandona. Els drames s’articulen sobre un esqueixament social. Així, un outlaw o ‘bandido generoso’ esdevé un bon candidat per ser protagonista d'alguna història. El bandit (una figura no exclusivament hispànica ni huitcentista) esdevé un instrument de venjança social i, en modesta mesura, correctiu de les desigualtats. La fama de la generositat els ve imposada, quasi sense excepció, per les expectatives del poble’.[1]



En el romanticisme el bandoler, encara, oferia una faceta útil per a la manipulació literària: era susceptible d’ésser junyit a la polèmica política moderna, en la mesura que, per una o altra tergiversació interpretativa, la seua arrogància de rebel podia acceptar-se com a simètrica del combatent liberal. Potser la literatura no fos tan lluny de la realitat.


Resultat d'imatges de joan fuster bandolerisme
"Després, hi ha una altra circumstància: el bandoler no roba els pobres sinó els rics. Almenys habitualment. El pobre potser no pensa que ell mateix és una presa poc apetitosa –què li podrien furtar?- per als lladres: pensa només que el depredat és el ric. Ho pensa i se n’alegra. Un ric despullat resulta sempre una imatge consoladora per al pobre. El bandoler executa per delegació una venjança que l’oprimit econòmic no sabria portar a cap pel seu propi compte. Els episodis de ‘generositat’, però, no abunden en l’eco folklòric del nostre bandolerisme del Barroc. Els literats castellans sí que en reporten alguns i els destaquen. Vol dir-se que, segons com, la ‘generositat’ hi era i que no podia no tenir resssonància en l’expectació popular". 

Segurament, en la pràctica, els bandolers sí eren generosos amb aquells que els ajudaven i n'eren còmplices.

En tot cas, els bandolers, "actualment", interessen més els hitoriadors que no pas els literats (deia Fuster, pel 1962).






[1] ‘Els historiadors o la policia podrien demostrar que el bandit, en qualsevol de les seues formes –un Cid, un condottiero del Renaixement, un Rocaguinarda indígena, un pistoler del Far-West cinematogràfic, un gàngster actual-, té o ha tingut ben poca cosa de generós… tot fa pensar que, en l’origen de la reputació de generositat, hi ha un mica de confusió’. 



FUSTER, Joan; REGLA, Joan. El bandolerisme català. Barcelona: Aymà, 1962-1963. Col·lecció Gujó d’Or, 15, 16. Conté: I La història / Joan Reglà; II La llegenda / Joan Fuster. Vol II, p. 16.


Foto de Fuster: ulls clucs - WordPress.com

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT