PÒRTIC PER A UN VIATGE PEL MONDÚVER



El gènere dels pròlegs de llibres és en ocasions balder o innecessari. Però no deixe de reconéixer que em va fer goig bastir unes paraules prèvies a El Mondúver a un tir de pedra, d'Óscar Martí i Vicent Cervera.

El llibre es mereix això i molt més: és útil, bonic, ben escrit i fet d'una matèria que no és la 'meua' habitual. Tot i això, sí hi ha molt d'història viscuda: d'homes i dones que tresquen per la muntanya, la viuen i la transformen. Ací va el que va eixir.

PÒRTIC

Certament, no calen preàmbuls ni floritures per prologar un llibre tan redó, intens i apassionat com és aquest.

Potser el deler per saber i l’estima per la terra i la humanitat siguen els leitmotiv més clars i palesos. Però això no és pas prou per construir un llibre amb la solidesa i, si em permeteu, el glamour autòcton que s’hi respira.

No tinc cap dubte que homenots com Josep Camarena o Joan Pellicer es sentirien pregonament devanits en llegir, contemplar i fruir una magna obra com aquesta. “Redona” perquè el saber amuntegat no està ací gens renyit amb la forma (cosa que sovint sol passar); ben al contrari: l’escriptura, les imatges i el disseny són elegants i bells. A més a més, la fotografia és ací alhora un recurs documental i artístic; i el mateix llenguatge emprat, assaonat, arrelat a la terra i els pobles, acaba d’acolorir i donar musicalitat a un estudi sui generis que transcendeix de bon tros l’àmbit local. Per la seua metodologia, per les seus particularitats i, sobretot, perquè s’erigeix en un model que, de segur, molts voldran imitar però pocs aconseguiran superar: en tot cas, tant de bo que així fos.

No podem negar, això sí, que els saforencs anem a ‘viure’ aquest llibre (i vagarejar pel  Mondúver) amb un plaer especial. Aquest muntanyam, rodó i gairebé perfecte, amb els seus penyots, foies, pinedes i arbrades heroiques, corrals, fonts i tants altres elements, és un certíssim i indefugible senyal d’identitat per als qui vivim ací; amb l’especial qualitat, a més, de reunir al seu voltant la Safor gandiana i la Valldigna. Fins i tot, encara, toqueteja i albira la Costera i la Ribera del Xúquer i des del seu cim es pot contemplar, com aquell qui diu, mig País Valencià; i, com no, l’ample mar infinit, amb Eivissa al fons. Quan viatgem i venim de tornada sabem ben bé que, quan sotgem la silueta del Mondúver, estem a casa.

Encara d’una forma més intensa, aquest llibre toca el mateix cor sensible dels pobles palplantats o arrimats a la seues vores. No podem oblidar que el Mondúver alhora separa i ajunta els termes de Xeresa, Xeraco, Tavernes, Benifairó, Simat, Barx i, finalment, la mateixa Gandia que, per la Caldereta i el Parpalló o pel mateix barranc del Garrofer, puja cap al punt més elevat del seu ample terme.

D’on ve el barranc que travessa i defineix el poble de Xeresa? Quants records dels xeraquers no estan lligats a la font de l’Ull? On és la famosa i instructiva cova del Bolomor? On s’arrima el castell d’Alfàndech o de la Reina Mora? Quin és el bell i fresc paratge on estiueja mig poble de Simat? I la Drova, tan estimada pels barxers i pels gandians?

No dec acabar aquesta privilegiada invitació sense destacar la sensibilitat humana dels autors. Vullc dir que la ‘natura’ que apareix en aquest llibre no és de cap manera un objecte llunyà, abstracte o extern a nosaltres, a la nostra immensa capacitat d’estima i respecte pel que ens envolta com també a les nostres passions transformadores, explotadores i sovint destructores.

És evident que l’obra té una vocació enciclopèdica, de globalitat: és una mena de catàleg ‘de tot’ i per a tots. I també el retrat del Mondúver del darrer segle i del moment actual. Sense oblidar els ancestres geològics que explorara el catedràtic Vicenç Rosselló; o els faunístics i els vegetals.

En tot cas, el protagonisme és coral: les comes, les sendes, les pedres i les mines, els conills, porcs i pardalets, però sobretot els hòmens i les dones, els xiquets, els avis; els llenyaters, pastors, algepsers i la llarga plèiade dels qui han trescat barrancs i sendes al llarg dels segles. I com no, els bells i mil·limètrics paisatges retratats.

Passeu i voreu.



Xeresa i platja de Gandia des de la Mallada Fonda, al Mondúver. Foto: Óscar Martí

Comentaris

Oscar Marti ha dit…
Saps quan estas llegint un text i no pots evitar un somriure, d'agraïment, de sentiment, de satisfacció, d'eixe sentiment que no sabem tipificar però podem resumir en "estan parlant be del meu treball"? Doncs això és per a nosaltres el teu pòrtic.
Entre d'altres, impagable el fragment que diu "Quan viatgem i venim de tornada sabem ben bé que, quan sotgem la silueta del Mondúver, estem a casa".
Gràcies de nou, Jesús!!!
Gràcies a vosaltres per 'demanar-me' aquesta mena de favors...

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT