UN ESCRIT DE PEPE BEUNZA

OBLIDAR LA LLUITA DELS OBJECTORS DE CONSCIÈNCIA AL SERVEI MILITAR?



Fa uns dies, l'amic Rafa Rodrigo em va passar un escrit de Pepe Beunza. Sí, el que va ser el primer objector de consciència, no violent, a l'Estat Espanyol*.

Encara és viu; i ben viu. Fins i tot, potser ens retrobem una bona colla d'aquells que pels anys 1970 i 1980 'objectàrem' o, si més no, fórem còmplices d'aquell moviment d'inspiració gandhiana.

El tema central és que la raó per la que molts van objectar segueix viva: hi ha armes suficients per destruir la vida humana i planetària unes 15 vegades. I si les hi ha, són 'gastables'.

A Espanya, la campanya contra el servei militar obligatori va durar 30 anys: des de 1971 a 2001. I va ser reeixida, amb totes les pegues i contradiccions que hom vullga posar. El servei militar ha deixat de ser un malson i una pèrdua de temps per als joves.

Però no hi ha conquestes per a sempre: cal lluitar cada dia; i si no ho fem, podem evolucionar, com potser està passant, cap a noves conflagracions i guerres.

Algunes frases de l'escrit:

'Despilfarramos en armas que en el mejor de los casos serán para chatarra y en el peor para construir nuestra propia tumba'.

(i ara, del col·lectiu de pares i mares d'insubmissos)

'Hemos cumplido más de mil años de cárcel, pero creemos que ha valido la pena. Aún queda mucho por hacer, pero de momento (any 2003) el tiempo nos ha dado la razón'...

Algunes de les frases o afirmacions, això sí, mouen a la discussió o a les matisacions:

'Las guerras lo destruyen todo y perdemos tiempo y dinero en preparar la próxima que, con tanto negocio, seguro que llega'.

Cert que les armes són un negoci, però també és veritat que aquest negoci va relacionat amb integrismes religiosos, amb imperialismes reciclats o senzillament amb odis i conflictes no resolts entre pobles; o al si d'una mateixa 'nació'. El tema és realment complex i si llegim Karl Von Clausewitz, Friedrich Nietzsche o George Sorel encara se'ns fa més problemàtic. O la llarga plèiade d'intel·lectuals que justificaren la Primera Gran Guerra de 1914-1918; o els sindicats i partits que la beneïren.

Un altre punt problemàtic és la convenient descentralització del poder a través de persones acostumades a prendre decisions en llibertat, a dependre d'elles mateixes, a conformar diversos centres de poder difícils d'ocupar i controlar per un hipotètitc enemic. Així, sembla, podríem "vertebrar" mecanismes de defensa alternatius i no violents.

No està mal la filosofia i el plantejament, proper a les idees llibertàries. Però com combinem això mateix amb la necessitat d'una organització internacional que pose en vereda els abusos autoritaris i els estats violadors dels més elementals drets humans? Com fem realitat la utopia de la pau perpètua, d'Immanuel Kant, fonamentada en una universalització de la raó i un ordre internacional?

D'altra banda, Beunza reconeix que en els anys 1960 i 1970 la mili tenia una certa acceptació popular. Els pares deien als fills que en la mili es farien homes i la foto del fill jurant la bandera ocupava un lloc destacat en els menjadors de moltes cases...

Això mateix va íntimament relacionat amb la interiorització de l'estat-nació com a qüestió assumida des de la intimitat i la família, ço és, amb la mateixa fondària del 'procés de nacionalització' sobre el qual han discutit tant els historiadors i els sociòlegs.

Potser l'ara, amb Catalunya com a nació 'en procés' d'emancipació podria ser un bon moment per assajar noves formes de defensa col·lectiva. El debat promogut per publicacions com la Directa és una molt bona iniciativa.

En tot cas, és evident que la saviesa acumulada per activistes com Pepe Beunza hauria de trobar-se més valorada. No hi ha al món moltes persones capaces d'encetar una lluita en solitari, talment ho va fer ell. I, tots, n'hauríem d'aprendre d'una vida que es pot considerar feliç i plena. Són els Pepes Beunza els qui haurien d'eixir a la TV i els diaris i servir-nos de mida i referència.

Foto de Pepe Beunza: wikipèdia.
* Empre ací el terme Estat Espanyol en el sentit, crec, apropiat del terme: parle de l'estat: no del territori ni de les persones-ciutadans que conformarien, tots tres elements, una nació-comunitat política.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT