SÀPIENS

Yuval NOAH HARARI. Sàpiens: una breu historia de la humanitat. Barcelona: Edicions 62, 2016



Aquestes coses passen: un regal destinat a la meua cònjuge, d’una bona amiga comuna, Aurora (lectora devoradora i regaladora pertinaç), va acabar ràpidament a les meues mans. I ara mateix l’acabe d’acabar, si és que es pot dir que aquesta mena de llibres acaben mai. En tot cas, és una obra indubtablement oberta i obridora de perspectives.

Potser siga aquesta la major virtud: la capacitat de repassar mil·lennis, com qui no fa res, i de relacionar història, filosofia, antropologia, biologia, ciència, ètica o cibernètica. Són aquestes mirades globals les que ens calen avui en dia - i sempre - capficats com estem en missatges ràpids, repetits, circumstancials i escasdusserament transcendents.

Evidentment, la descripció dels fets que narra no és casual i l’autor té la seua pròpia visió de la història; i uns neguits en relació al present i el futur*. Qualsevol història és sempre una tria i una opció, declarada o no.

Yuval Noah, a més, sap explicar i explicar-se. De fet, a la darrera plana, a l’epíleg, hi fa una síntesi de mestre:

Fa 70.000 anys, l’Homo Sapiens encara era un animal insignificant que anava a la seua en un racó de l’Àfrica. Durant els mil·lennis següents, s’ha transformat en l’amo de tot el planeta i el terror de l’ecosistema. Avui es troba a les portes de convertir-se en un déu, disposat a adquirir no solament l’eterna joventut, sinó també la capacitat divina de la creació i la destrucció.


És clar que no podem ací resumir l’aportació complexa d’aquest professor d’història de la Universitat Hebrea de Jerusalem. Però sí podem dir alguna cosa d’allò que ens ha cridat més l’atenció.

Evidentment, un dels problemes cabdals que planteja és allò de que ‘en la història no hi ha justícia’: reis i emperadors s’hi imposen a pobles i gents per tal de fer-los súbdits sense cap més consideració que l’ampliació del seu domini. No guanyen els febles (i hi posa, d’exemple, el cas de Numància) mentre que els derrotats són condemnats a l’oblit.

En tot cas, allò que sí és prou assenyat de dir, i diu, és que dividir de manera simplista el passat entre bons i dolents no porta enlloc.

Sempre he pensat que la història és, si més no, cruel. Però resulta atordidor pensar que la història no té un fonament ètic i que la vida manca de sentit a no ser que ens acollim cegament a alguna de les religions o sistemes de creences ‘ad hoc’, segurament creats per apaivagar i controlar els nostres neguits.

La manera en que analitza i enfoca les religions és una altra aportació important. Entre altres coses, Noah considera que una de les grans religions monoteistes, el cristianisme, presenta un caràcter sincrètic en relació als llegats anteriors dels dualistes, politeistes o animistes. Fins i tot, arriba a dir, ‘el sincretisme és l’única gran religió del món’.

Però encara hi ha més: ens parlarà d’una religió liberal-capitalista, d’una religió socialista i d’una altra nazi (?).

Tres de les qüestions fonamentals que planteja i tracta d’explicar són les de l’aparició dels imperis, les religions i els diners. No deixa de ser cridaner que, pel que fa els diners, aquests es fonamenten en la ‘confiança’ i la tolerància: ‘són l’únic sistema de confiança creat pels humans que pot salvar gairebé qualsevol barrera cultural, i que no discrimina sobre la base de la religió, el gènere, la raça, l’edat o l’orientació sexual...’

La revolució científica, de la qual hom parla, sobretot, en la part final, es manifesta com una de les seues obsessions i segurament la base per plantejar allò de l’Homo Deus. Però problematitza i despulla la relació de la ciència amb el poder: ‘Ras i curt: la recerca científica només pot prosperar si s’alia amb alguna religió o ideologia’. La ideologia assumeix els costos de la recerca.

Tot tractant-se d’un expert en temes de guerra i pau, mereixen ser citades algunes de les seues frases sobre el tema:

“Estem a l’època més pacífica de la història humana”... ‘Els volcans es mantenen en silenci’... ‘La pau ha començar a ser més lucrativa que mai’... ‘Avui en dia la humanitat ha trencat la llei de la selva’. Si bé, és clar, aquesta situació (reconeix) podria canviar en el futur.

Noah també té el mèrit de plantejar un interrogant fins ara marginal i que podria esdevenir central en el futur de la història: som més feliços que els habitants de Babilònia o de Roma? O que els caçadors del paleolític? Hem contribuït a la felicitat de les espècies que ens acompanyen sobre la terra? Aquesta qüestió, tan cabdal com subjectiva, resulta altament escàpola a l’observació dels historiadors.

Al capdavall, Noah sura com un bon historiador en la mida que sap contrastar, navegar i raonar; i entendre que la història no tenia ni té un camí unívoc o indefugible com molts tendeixen a pensar. “Segons una regla d’or de la història, allò que amb la perspectiva del temps sembla inevitable, a l’època en què va passar no era obvi ni de bon tros”.

D’ací ve el fet que “la història no és un mitjà per fer prediccions precises. Estudiem la història... per eixamplar els nostres horitzons, per entendre que la nostra situació actual no és natural ni inevitable i que, per tant, davant nostre tenim moltes més possibilitats de les que ens imaginem”.

Noah ens dona una lliçó rebatent un tòpic darrera un altre: no és creu mai el que la majoria de la gent creu o veu: d’ací la seua saviesa i sentit crític.



*Per cert, que ahir vaig sentir per enèsima vegada (com una gran descoberta vital) aquell tòpic què cal viure el present i deixar de banda el passat i el futur: una veritable bajanada si tenim en compte que venim de (el passat) i anem cap a (el futur)... i el temps passa, no s’atura.

Per cert, també, que l’autor ja té tret un nou volum, aquest més de cara al futur (Homo Deus: breu història del demà).

Imatge: the rise of the useless class http://ideas.ted.com/author/yuval-noah-harari/


Algunes pegues: perquè no tot siguen elogis:
les que planteja Carlos Martínez Shaw:


Es imposible que nadie esté completamente de acuerdo con todas las afirmaciones de este libro aparte del propio autor. Faltan ingredientes, como la aportación del espíritu griego a la cultura universal, la influencia del Renacimiento en la génesis de la revolución científica en sentido estricto, el valor de las utopías como motores del progreso humano… Hay acentos y énfasis que no todos pueden compartir: la equiparación como constructos semejantes de los mitos religiosos y la Declaración de los Derechos del Hombre, la minimización de los conflictos bélicos actuales (máxime estando Gaza tan cerca)… Sin embargo, no se puede tener todo en la vida, especialmente si se trata de un libro de 500 páginas sobre la historia universal.

Comentaris

Aurora Faus ha dit…
Bona reflexió Jesús. S'agraeixen molt les lectures que ens fan reflexionar i aquesta n'és una. ;)
Per la part que em toca m'anima a fer-te la següent recomanació: "La sega" de Martí Domínguez.
Manuel J. Ibáñez ha dit…
M'has provocat les ganes de llegir-ho. Gràcies
Aurora,ha estat un regal doble. O triple. Com és estiu em posaré a segar...
Hauré de demanar comissió al tal Yuval... Salut, Manuel.

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT