LA FALZIA, VEU DELS POBLES SILENCIOSOS

Fa tan sols unes poques dècades, semblava una utopia allò de superar els localismes de campanar. Ròtova, Alfauir, Llocnou, Almiserà i Castellonet, pobles de demografia escadussera, ja fa temps que van començar a caminar junts, si més no en afers de caire cultural. El Col·lectiu Vall de Vernissa n'ha contribuït decisivament i la revista que comentem n’és l'estendard i la bandera.

Indefugiblement, la publicació té una vessant de mirar cap endins dels pobles, de donar testimoni del que passa i es sent. L’article de Juan Méndez Faus sobre el Club Esportiu Ròtova és una manera ‘esportiva’ i agradosa d’encetar el número. Hom respira optimisme, amor per la companyonia i l'esportivitat associada amb els millors valors humans. El recull de premsa de Miquel Camarena és un bona manera de repassar com la Vall de Vernissa ha estat actualitat i notícia: la manca d’autobusos, el problema del fem, la ruta dels riuraus… tot això adobat amb la fina ironia dels seus comentaris finals.

La història de la guapa de Pinet, tal com ens la conta Elisa Faus, és, al meu veure, una de les narracions més boniques que he sentit; contada, a més, amb una calidesa i una propietat que em va captivar. Descobrireu, de segur, molts matisos nous i un rerefons musical en allò de la núvia de Pinet, que es va quedar amb la cara llavada i el monyo fet.

La història de la pilota ens arriba de la mà d’un aficionat de luxe, Josep Maria Ferrairó, i d'un jugador, Paquito Rata, ja desaparegut, que ens conta moltes coses: sobretot aquelles partides èpiques, que duràven dos i tres dies, amb desafiaments i apostes fortes. Per l’article desfilen els millors jugadors de pilota de la Safor dels anys 1940 i 1950.

El rector de Ròtova i Alfauir, Víctor Jimeno,  ens fa un breu repàs pel passat del temple parroquial, tan important i representatiu del poble de Ròtova, i ens conta el procés de restauració de les campanes. No podien faltar els riuraus i la cultura de la pansa, tan viva al llarg dels segles XIX i XX i tan recordada ara als pobles de la Vall d’Albaida i de la Safor. Segurament amb uns altres supòsits, ja que les escaldades d’ara són, sobretot, una festa i una reivindicació.

Abel Soler, del seu costat, té el valor i el mèrit de reconéixer un error que va tenir en el seu llibre sobre Ròtova. Geografia, Història, Patrimoni: oblidar-se que Heliodor Faus havia estat el primer alcalde de Ròtova després de les eleccions democràtiques de 1979.

També és important, però, mirar cap a fora. Exportar la revista, donar-li projecció comarcal i collir dels bancalets productius d’altres pobles. Així, Abel Balbastre ens acosta a la Barcella, una revista del col·lectiu la Serella, fundat a Banyeres de Mariola el 1995, de la qual ja han eixit més de seixanta números: qualsevol cosa!

Francesc Morant ens introdueix en la literatura a través del club de lectura de Llocnou i podeu trobar, també, una ressenya del llibre de Toni Calzado i Bernat Martí sobre la Revolució i la Guerra de 1936-1939 a Gandia. Un llibre molt treballat i ben construït.

La secció de El balcó treu el cap, aquesta vegada, mirant Potries i el seu 'patrimoni  viu'. Viu perquè li donen alé persones com els autors de l’article, Albert Vázquez i Damià Oliver, que s’autodefineixen com a dos apassionats del patrimoni de Potries. L’article té el mèrit no sols d’admirar i descriure, sinó de repensar què será del patrimoni de l’aigua sense aigua: ço és, que será de les sèquies i partidors de l’Horta de Gandia quan el rec per degoteig els ha fet inútils. Cal destacar, a Potries, la força i vitalitat dels col·lectius locals, altruistes, que acaronen i mimem cada pam del seu patrimoni natural i històric. L’acció conjuntada de la corporació municipal i de les agrupacions socials és molt definitòria d'aquest poble i potser marque el camí futur del patrimoni de l’aigua, junt a la proposta de fer una gran concòrdia, conveni o compromís de caire i dimensió comarcal.

Manel Arcos ens acosta a la tràgica fugida d’una corda de  presos, la qual va tenir lloc a l’assut de Palma l’any 1822. Cinc d’ells eren d’Almiserà i un, Josep Orquín, de Llocnou. Maria Josep Escrivà, poetessa  de llarga i intensa trajectòria, ens presenta una altra poetessa que ja fa dècades que pràctica l’arqueologia subaquàtica i musical amb les paraules: Christelle Enguix, nascuda a París el 1971 i arrelada a la Vall i la Safor.


No podia faltar la reacció poètica i visual a les cremes i incendis de les nostres muntanyes: 47 fotografies i textos d’una vintena d’escriptors ens narren les sensacions per ‘véncer el verd amb imatges i paraules’. També hi col·laboren en aquest llibre enginyers forestals i biòlegs o, sobretot, el col·lectiu que dona vida a l’ecomuseu Vall de Vernissa.

Si hi ha poesia, no podem prescindir de la música en una terra tan fecunda en aquesta art. Serà Maria dels Àngels Faus qui ens presente els grups ESIR, d’Agres, que fan folk pop, i Pupil·les, que fan rap electrònic. Val la pena sentir-los.

Encara encara, dins d’aquest esperit divers i gairebé enciclopèdic hi ha la cuina, els sabors. A càrrec, aquesta vegada, de Rafa Faus, qui cultiva un bloc sobre cuina, les receptes de Reme, i aquesta vegada ens descriu com es fa, ni més ni menys, que la paella valenciana.

Jordi Puig tanca el número amb una sentida reflexió sobre els principis rectors i morals de l’ecomuseu Vall de Vernissa, la qual cosa no deixa de trobar-se  relacionada amb l’actualíssim debat on interven patrimoni, convivència i turisme massiu. Reclama una major participació, però potser caldria concretar sobre quines qüestions es centra o gira l’ecomuseu: alguna d’elles hauria mirar solucions a l’abandó del cultiu de la terra.

Per endolcir i arrodonir el conjunt, encara podem trobar inclosa una revisteta per a xiquets i ensenyants, LA LLAVORETA, a càrrec de Laura Morant i Conxa Garcia; plena de contalles, 'passades', embarbussaments, jocs i múltiples propostes.



Portada de la Falzia: Marisa Sanchis. Fotografia de la Font de la Falzia o de la Finestra: Gustavo Morant.



Comentaris

Anònim ha dit…
Moltes gràcies per l'espenta, Jesús. Sembles incombustible! Sí, és hora de concretar el debat i, en la mesura de les nostres possibilitats, aportar propostes. Si no ho fem ara, no sé quan...
Vinga, continuem!
Jordi
Tu sí que ets incombustible... jo vaig a poc a poc, a la marxeta, en ocasions esperonat pels qui venen darrere.

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI