EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

  
Ens agrade o no, llegenda i història es travessen i es contaminen; indestriablement. Els historiadors hauríem de traure aigua clara i neta, però la realitat és recordada, percebuda, sentida, imaginada o inventada de molt diverses maneres. Amb la història ens passa sovint com amb els nostres records personals: es fan llunyans, tèrbols de vegades, on allò somiat i allò realment viscut s'entremesclen.

Alguna cosa de tot això ens passa amb les nostres llegendes urbanes. No sabem ben bé com, ni des de quan, s'escampa una creença, una “història”, que vessa pels cantons, pels bars, per les tertúlies i acaba surant i eternitzant-se en la literatura. Quant no s'ha dit i escrit sobre la “delicà” de Gandia? O sobre els Moran i els Rausell, adalils de la Gandia moderna i noms immortalitzats en els carrers de la ciutat.

La meua noció tradicional de la llegenda de l’arbre era, simplificant molt, que l’antic alcalde Josep Rausell havia donat l’espai que ocupa el Prado per als llauradors de l’horta i els voltants, fonamentalment perquè hi fessen mercat. Però, ai làs!,  que si se’n feia algun ús diferent, el Prado hauria de tornar a la família.  L’arbre plantat al bell mig de la plaça n’era testimoni d’aquestes afirmacions i el seu fi o deslocalització en seria el senyal.

N’hi ha, però, d’altres lectures més matisades. Sobretot aquelles que pinten aquell lloc, on hi eren l’arbre i la font, com el punt d’encontre quotidià entre l’alcalde-hisendat i els llauradors. Potser això ho fes perllongant el seu vell costum de seure junt a aquell tronc, i aprofités després el mercat per fer un barret amb els seus amics “llauros” de l’Horta. Certament, no estaria gens malament que algú aplegués les diverses versions i les ajuntés en un recull. Si més no, donaria per als llibrets d’anys venidors.

Sense cap dubte, la diversitat de les versions i les interpretacions han estat i en seran moltes; però una de les elucubracions que m’ha paregut més versemblant és la que vaig sentir de l’Emili Selfa. Suposava ell que Rausell, en algun dels seus meetings, diria alguna cosa com Aquesta plaça és i serà per als llauradors, per al poble. Sempre. I si no és així, ací està este arbre que perviurà les meues paraules i en farà de testimoni...! Els arbres, de fet, amaguen un gran simbolisme. Tots sabien que la millor testimoniança d'aquella promesa de Rausell era “l’arbre”, encarnant la immortalitat. Encara hi és.


D’ací a què la plaça tornara a ser de la família n’hi ha, sembla, una lectura interessada que, com és sabut, no s’ha pogut confirmar mai, documentalment. De fet, alguns dels descendents de l’alcalde Rausell buscaren afanosament els rastres documentals de tal asseveració: sense cap resultat. En canvi, una altra branca va tenir el detall de deixar els pocs documents familiars que els restaven a l’abast de tots els ciutadans. Formes diferents de veure i de viure. 

        Allò que sí es pot documentar és el que intente resumir ací. En primer lloc, que tots els propietaris de la zona afectada (a les antigues partides de Portetes i l’Assoch)  havien cedit, segons marcava la legislació del moment (la Llei d’Eixamples de 1876), una cinquena part dels seus terrenys a l’Ajuntament. 

        En segon lloc també consta, ara sí!, la generosa donació per part de José Rausell de 56.404 pessetes a favor dels fons de l’eixampla, de la qual cosa es donà compte en la sessió de l’Ajuntament celebrada en 21 de maig de 1883.[1] Amb gran probabilitat, és aquest fet el que ha mogut bona part dels comentaris, llegendes i mitificacions al voltant de la seua figura.


L’alcalde Rausell, doncs, va perdonar una part dels deutes que l'Ajuntament havia contret amb ell per l'ocupació de l'antic hort de Roda, actual Prado. Amb això, amb la consecució del port i del ferrocarril a Alcoi, amb l'exposició regional de 1881 o amb la gestió de l'herència de Moran Roda, que va deixar un llegat per a crear la Beneficència, Rausell i el seu amic Sinibaldo Gutiérrez esdevingueren adalils del progressisme gandià. Tot alhora, es van saber crear una altra llegenda: la de ser els capdavanters en la modernització i projecció de la ciutat cap al futur. Una ‘llegenda’ amb una clara lectura política.

Mentrestant, tenim un arbre reemplaçat, reelaborat i reinventat. El misteri o la recreació continuen; i continuaran. Perquè una  ciutat sense llegendes és una ciutat sense ànima. 

Fotos:
Recreació de l'arbre: Charlie Fuster i Joan Vicent Garcia en Flickr.
L'arbre en la seua situació al costat de la font, pel 1982. Zubillaga. Arxiu Històric de Gandia.




[1] Els expedients tenen exactament aquesta descripció, en l’argot dels arxius: Arxiu Històric de Gandia, AB-1755/7: Expedient administratiu de l’eixampla de Gandia. 1878, desembre, 11 a 1884, agost, 11. 135 fulls. Inclou un plànol. I, encara, AHG, AB-1755/10: Memòria descriptiva i altres informacions sobre l’eixampla. 1878, abril, 29 a 1888, octubre, 4. 93 fulls. Conté: Certificat i providència del secretari sobre sessió de l’Ajuntament d’11-7-1887; memòria descriptiva de l’eixampla (9-7-1887); sessions de l’Ajuntament relatives a l’eixampla (1878, abril, 29 a 1886, juny, 14); dictamen dels advocats Jesús Maria de Arias i Gerónimo Lloret (1888, maig, 24); dictamen del lletrat Francisco Romaguera Ruiz (1888, maig, 24); Convocatòria dels membres de la Comissió de l’Eixampla (1888, octubre, 4).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI