Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2018

RESSENYES TARDANES: un motivador article de Xabier Agirre Aranburu

Imatge
Certament interessant per poc coneguda és la notícia que ens dóna Xabier del món antimilitarista en temps de la II República i, fins i tot, durant la mateixa guerra civil de 1936 a 1939.

Els pacifistes del moment sembla que formaven part, principalment, de la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG o WRI), ja viva aleshores, amb José Brocca com a un dels dirigents més remarcables i clarividents (la ressenya de Brocca ací enllaçada, en wikipedia, no està gens malament).
Els antimilitaristes que descriu formaven part d’agrupacions socialistes, si bé també els hi havia, per suposat, en col·lectius de caire llibertari. De fet, la Liga de refractarios a la guerra, que es va formar en els inicis del conflicte civil, comptava amb molts llibertaris.
Sembla, però, que els qui pensaven a l'estil de Brocca eren minoria i, de fet, davant de l’alçament obrer d’Astúries, el 1934, es van alçar no poques ampolles. Mentre molts socialistes i anarquistes glorificaven la fallida resurrecció obrera…

L’ARXIU HISTÒRIC DEL REAL DE GANDIA, RECUPERAT PER A TOTS.

Imatge
Malauradament, durant un temps (les dècades del franquisme), la història anava marxa enrere i no era estrany que cronistes de la vella escola patrimonialitzaren l’esperit i fins i tot la matèria històrica dels pobles, inclosos els seus documents. 

Cal dir també que les pròpies institucions municipals formaven part del joc i sovint ‘oblidaven’ els seus documents, els seus propis fills, en un divorci tràgic entre la gestió, d’un costat, i la història, la identitat o la cultura de l’altre. 
En tot cas, ara mateix el que toca és felicitar l’actual corporació municipal del Real que ha tingut la constància i la voluntat necessàries per revertir aqueixes tendències. També cal reconéixer, com no, el trellat i l’oportunitat de la cessió o retorn dels documents per part de Juan Abargues. 

La lliçó per extraure és palesa. MAI MÉS no s’hauria de produir una situació semblant. Una bona gestió municipal hauria de dur a un camí racional i planer per al futur dels actuals documents municipals. I no ho d…

A LA RECERCA DELS ORÍGENS EN LA LLUITA PER LA PAU

Imatge
Quan sonen tambors de guerra






Aquests dies estic llegint un llibre que potser fa temps deuria haver conegut i que ve a ser una mena de petita enciclopèdia de l’acció no violenta i l’objecció de consciència al llarg d’unes tres dècades (1970-2000) (1). Gairebé les mateixes que abasta la documentació de l’acabat de crear Arxiu del MOC del País Valencià.
Certament, l’objecció política i no violenta s'enceta en Espanya (gairebé tots en coincideixen) amb el cas de Pepe Beunza, qui es va declarar objector l’any 1971.
Tanmateix, és evident que les idees pacifistes i antimilitaristes tenen arrels més fondes en la història. Ací trobem d'entrada, tanmateix, alguns problemes: el primer és que no acabem de conéixer ben bé aqueixos antecedents. El segon que, fins i tot en cas de poder rescatar alguns fils conductors, la capacitat d’explicació i difusió és certament limitada.
Xabier Agirre Aranburu i Josemi Lorenzo Arribas són els dos autors d'aquesta obra col·lectiva que fan aportacions…

L’ARXIU COM A CONFESSIONARI

Imatge
És clar que els arxius tenim una connotació d’inutilitat, de cosa passada i, al capdavall, “arxivada”. Però potser pocs negaran que també hi ha una altra mena de connotacions: de ‘saber’, de coneixences i, per què no, de secrets amagats.
En realitat no estic ara referint-me a cap d’aquestes idees implícites o explícites sinó a una realitat que he experimentat al llarg dels anys de treball en un centre d’arxiu: la de companys funcionaris i usuaris que aprofiten l’ocasió de buscar documents al nostre colomer per pegar la gran ‘descansà’.
Quan treballava al mateix edifici municipal era bastant habitual que algun company dels pisos ’principals’, per pròpia iniciativa o ‘enviat’ per algun alt càrrec, visitara l’arxiu i aprofités l’ocasió per ‘confessar’ alguns dels seus sentiments.
L’entrada habitual era aquesta: Què bé que esteu ací ¡ (volent dir: no esteu tan putejats com jo, que estic sota la bota i el comandament de… o sota les pressions i urgències d’una tempesta política). Evidentment, …

LES GERMANIES DE GANDIA I PACO PONS FUSTER

Imatge
No cap dubte que la guerra de les Germanies a l'Antic Regne de València (cap a 1520-21) va ser un d'aquells moments clau i decisius que va marcar un tarannà històric. Potser no sabem ben bé del tot cap a on; però sí sabem que la Germania va ser un moment de ruptura i una fita considerada per molts com a aquella que separa l'edat mitjana i l'edat moderna al País Valencià. O també el segle d'or, el XV (i els inicis del XVI), i una etapa que, des del punt de mira lingüístic o 'nacional' s'ha vingut qualificant de decadent.


En el cas de Gandia, allò que més em crida l'atenció és el tret de ruptura radical que va significar. Un caràcter que segurament va perviure i va ser recreat entre els liberals i demòcrates del XIX; molt probablement, el recordatori d'una revolta antisenyorial va estar darrere de l'estampació del nom d'una via principal de la Gandia d'avui: el passeig de les Germanies.
Jo he tingut i encara tinc una visió de la  històri…

COR, VISCERALITAT, ESPANYA I CATALUNYA

Imatge
Són Espanya i Catalunya dues entitats nacionals i dues sobiranies sustentades en pobles i territoris diferenciats?
Potser la resposta siga tan irresoluble com és de difícil -però no impossible- la compatibilitat entre dues tradicions nacionals i dues sobiranies enfrontades.

Tanmateix, davant de la puresa de les identitats incontaminades toca cridar al mestisatge, a la impuresa i al rebaix de les fidelitats a les banderes. Perquè primer, en efecte, som persones reals de carn i os que volem, sentim i estimem: les gents i la terra; però també escoltem, comprenem i convivim.
Potser no cap dubte que molts polítics 'disfruten' pujant el to, pujant les apostes nacionals. I 'disfruten' perquè, ací sí, troben complicitats i entusiasmes que d'altra manera no generen; sobretot quan se sent la pudor de la corrupció moral i econòmica.


Tanmateix, aquest camí d'encendre les passions, "la passió que torba el trellat dels homens", no crec que siga el més adient. Ja sabem …

MANIPULACIONS I MATISOS DE LA TRANSICIÓ

Imatge
A propòsit de Debats: revista de cultura, poder i societat, vol. 132/1 (2018). Monogràfic Les altres transicions. Experiències i relats oblidats, alternatius i resistents als relats hegemònics de la transició a la democràcia. Articles de Josep Cucó, Jordi Borja, Pilar Toboso, Jaime Pastor, Benjamín Tejerina, Arnaud Dolidier, Pere J. Beneyto, Ernest Garcia.

La batalla per hegemonitzar la memòria és constant i actual. La gran temptació és adaptar el passat a les conveniències de cadascú, és a dir, portar l'aigua al molí de l'interessat. 
Quan més potència tinga el molí, és a dir, quan més capacitat de producció i propagació, més s'escamparà la idea.
Podem fer alguna cosa, en aquest marc, per intentar ser equilibrats, equànims, compensats, racionals i coses per l'estil?
Un poc de tot això tracta aquest número de Debats, amb el problema afegit de sempre: els qui navegaven i naveguen avui pels marges (entenem, ací, antiga esquerra extraparlamentària i moviments  assemblearis, p…

AMORS I DESAMORS ALS ARXIUS

Imatge
Els arxius públics estan constituïts per documentació burocràtica. Poques vegades, per no dir-ne cap, hi ha lloc per als sentiments més íntims, cosa lògica, ja que els documents públics no tenen com a finalitat primera aplegar allò  més personal i intransferible.


Hi ha, però, comptades excepcions. Haver-les, les hi ha. Una equivocació, un oblit o una mort sobtada pot provocar un 'traspaperament' amb conseqüències insospitades. Un amagatall, que en un temps fou segur, pot deixar de ser-ho.
Ja fa molts anys, quan unes joveníssimes becàries estaven ordenant la série de correspòndència de la secretaria municipal, es va produir a l'Arxiu Municipal de Gandia una troballa d'aquestes característiques. Ningú no s'ho creia: cartes d'amor en un arxiu municipal? 13 cartes que testimoniaven delers prohibits i romàntics cap a 1849? Sí: era cert, allí estaven; i estan.

Sembla que l'aleshores secretari municipal, José Talens i Blasco, mantenia relacions amoroses amb una senyo…

LES GUERRES DEL MÓN A LA LLUM DE LA HISTÒRIA

Imatge
Enric PRAT CARVAJAL (editor). Las raíces históricas de los conflictos armados actuales. València: Publicacions de la Universitat de València (PUV), 2010.


La pau relativa que vivim a l'occident potser ens fa oblidar o ser ben poc conscients de molts dels conflictes que es viuen arreu del món i que, en realitat, d'una manera o una altra, ens afecten. Bé siga perquè n'hem estat causa, perquè milers de joves i persones que aspiren a ser refugiades criden a les portes de les nostres fronteres o bé perquè, al capdavall, ningú no ens lliurem del perill d'acabar fent de la violència un instrument polític.
En una època en què les visions simples i dicotòmiques semblen tornar a envair les nostres ments i les nostres vides no ens hauríem de cansar de reivindicar la crítica, la història, l'intent de comprendre i entendre les nostres societats sense apriorismes precipitats.
En aquest sentit, aquest llibre és una aportació important i una oportunitat que hauríem d'aprofitar. Si…

LA CONSCRIPCIÓ, EN ELS FONAMENTS DE L’ESTAT CONTEMPORANI

Imatge
(Apropòsit de Dieter Langewiesche. ‘Imperio, nación, guerra popular. 1813 en la historia de Europa’. Alcores, núm. 21 (2017), pp. 235-257)

La impopularitat del servei militar, del pràctic segrest del jovent per tal de formar part d’un exèrcit nacional no és pas nova. Els objectors de consciència i insubmisos de les darreries del segle XX no estaven sinó actualitzant i buscant un nou sentit a un sentiment inveterat, íntim i alhora d’ampla projecció social, de rebuig de la milícia.
Amb tot, és ben cert que la Revolució Francesa i les posteriors guerres napoleòniques van canviar d'arrel la forma en què els ciutadans ens hem relacionat amb la nació i amb la mateixa guerra. En tota aquesta problemàtica tracta de penetrar Dieter Langewiesche d’una forma certament colpidora i renovadora (també discutible des de la perspectiva nostrada) pel fet què planteja que les guerres napoleòniques no tenien motivacions nacionals (així les entendríem a posteriori) sinó que eren guerres imperials pel do…

LA COMODITAT (i l'error) DE REPETIR TÒPICS

Imatge
Segurament no som prou conscients de la quantitat de boles que ens col·loquen o, el que és pitjor, les que nosaltres mateixos pronunciem.
Cal dir en el nostre favor o excusa que allò que entenem per 'cultura' és un tutti frutti on s'entremesclen els fets comprovats, els mites, les creences, les fes, els amors i els desamors. I allò que ens arriba pels famosos 'media'.
Dic tot això perquè, en l'àmbit de les nocions i els pressupòsits històrics abunda entre nosaltres la creença que espanyols -i valencians- som un producte retardat històricament. Vivim en una nació que a penes va superar el feudalisme i estem, al capdavall, igual o pitjor que fa segles...
Aquesta mena d'opinions, sovint difícilment discutibles en la pràctica (a vore qui convenç a qui creu en tot això, malgrat la pàtina d'historiador que puga tenir jo) no solament predominen entre un públic ample sinó també en una proporció important d'historiadors.

Per això té mèrit la valentia d'algun…

LES LLUMS I L’HUMANISME COM A LLUITA I REPTE

Imatge
Per què no reivindicar, avui, la il·lustració? A propòsit de

Marina GARCÉS. Nova Il·lustració Radical.
Barcelona: Anagrama, 2017.


No serà anacrònic apostar per les llums i la il·lustració ara, al segle XXI? La fe d'il·lustrats i liberals en el progrés i la ciència no va ser soterrada per Nietzsche, Freud, Foucault i dues grans guerres? Com actualitzar la il·lustració a l’era digital i de la santa competitivitat?
(dit siga de passada i malgrat ser minoritaris, a mi sempre m'han encisat els plantejaments i les realitats del XVIII)
La primer premissa que planteja Marina és certament important: identifica la ‘condició pòstuma’ de la nostra civilització, lligada a la fascinació actual per la immediatesa, la incertesa i la inexistència d’un projecte de futur. Tot canvia acceleradament però sense que puguem fer-hi cap cosa. 
Ens diu també que el nostre temps ja no és el de la postmodernitat sinó el de la insostenibilitat. Assumeix plenament allò que ja plantejava el Club de Roma pel 1972 (…

POLÍTICA I XARXES SOCIALS

Imatge
De segur que no és gens precís insistir en els divorços entre societat i política. Quanta no és la gent que malparla dels polítics -que votem-! Fins i tot, són abundants els polítics decebuts o desencantats de la mateixa escena pública on han participat. Recorde ben bé els casos de Miguel Oltra, alcalde de Gandia el 1931-1933 o el del militarot progressista de Vilallonga, el general i diputat Domingo Ripoll (1810-1877).

Tot i això, em fa la feta que parlem del tema amb una excessiva frivolitat, impaciència i, sovint, desconeixement del que estem comentant o dient.

Entre l'alta política i la política als pobles, on la majoria dels regidors són persones normals i altruistes, hi ha una certa diferència. Fins i tot és menester reconéixer que els polítics més coneguts i importants depenen ben sovint de les pressions de la Troika i instàncies més poderoses (sobretot en temes econòmics) Els qui donen la cara fan sovint com si manaren, però no manen realment. Què va passar, si no, quan l…

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

Imatge
No perquè haja faltat, cal dir que Francesc Pons Moncho (1930-2018) era d'aquelles persones que es feia estimar. Era amatent, ajudador i certament primmirat i religiós aimador dels documents i de les restes del passat.
Era, a més de prevere, o conjuntament, una persona culta, il·lustrada i amb un ample ventall d'inquietuds morals i culturals. Amant i cultivador de la història de la Safor, especialment d'Oliva i Daimús, i pioner en l'estudi i reivindicació de la memòria de la canyamel i dels mètodes tradicionals de treball agrícola.
No vaig a dir molt més, si bé cal ser agraïts i recordar tot el que sempre em va ajudar a mi i, de segur, a moltes altres persones. A l'Arxiu Municipal de Gandia, per on venia sovint en els anys 1980, ens va deixar una catalogació del lligall que ell, detingudament, es llegia punt per punt: un conjunt de documents sobre el procés del lloc de Daimús contra el duc de Gandia sobre jurisdicció (1652-1653/1728). I quan vaig fer la història c…

UNA NOVA COLLITA DE REVISTA DE LA SAFOR

Imatge
Revista de la Safor: anuari del CEIC Alfons el Vell, núm. 9 (2018)


Són 9 números ja, la qual cosa vol dir, si més no, estabilitat i solvència. El primer experiment gandià d’aquesta mena, la revista Ullal (1982-1988), o el segon, Espai Obert (1994-1998), foren efímers però van deixar, indubtablement una certa llavor i mestratge. El CEIC Alfons el Vell i el pare Enric Ferrer Solivares encetaren aquesta nova revista l’any 2009 i ha tingut allò que es diu ‘seguida’. I la que se li espera.
Aquest número 9 ha continuat en la línia dels anteriors i aconseguix un dels objectius fonamentals en aquesta mena de revistes de cultura i investigació: ser punta de llança; oferir-nos un tast i una mostra de per on van els trets i les tendències en la creació cultural: siga art, literatura, història, urbanisme, medi ambient o publicística.
En aquest sentit tenim, per començar, un personatge triat: el polifacètic, manifasser i creatiu Joan Climent. Un funcionari anònim que ha acabat tenint un ample reconei…