Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2018

COR, VISCERALITAT, ESPANYA I CATALUNYA

Imatge
Són Espanya i Catalunya dues entitats nacionals i dues sobiranies sustentades en pobles i territoris diferenciats?
Potser la resposta siga tan irresoluble com és de difícil -però no impossible- la compatibilitat entre dues tradicions nacionals i dues sobiranies enfrontades.

Tanmateix, davant de la puresa de les identitats incontaminades toca cridar al mestisatge, a la impuresa i al rebaix de les fidelitats a les banderes. Perquè primer, en efecte, som les persones reals de carn i os que volem, sentim i estimem; però també escoltem, comprenem i convivim.
Potser no cap dubte que molts polítics 'disfruten' pujant el to, pujant les apostes nacionals. I 'disfruten' perquè, ací sí, troben complicitats i entusiasmes que d'altra manera no generen; sobretot quan se sent la pudor de la corrupció moral.

Tanmateix, aquest camí d'encendre les passions, "la passió que torba el trellat dels homens" no crec que siga el més adient. Ja sabem per experiència històrica on po…

MANIPULACIONS I MATISOS DE LA TRANSICIÓ

Imatge
A propòsit de Debats: revista de cultura, poder i societat, vol. 132/1 (2018). Monogràfic Les altres transicions. Experiències i relats oblidats, alternatius i resistents als relats hegemònics de la transició a la democràcia. Articles de Josep Cucó, Jordi Borja, Pilar Toboso, Jaime Pastor, Benjamín Tejerina, Arnaud Dolidier, Pere J. Beneyto, Ernest Garcia.

La batalla per hegemonitzar la memòria és constant i actual. La gran temptació és adaptar el passat a les conveniències de cadascú, és a dir, portar l'aigua al molí de l'interessat. 
Quan més potència tinga el molí, és a dir, quan més capacitat de producció i propagació, més s'escamparà la idea.
Podem fer alguna cosa, en aquest marc, per intentar ser equilibrats, equànims, compensats, racionals i coses per l'estil?
Un poc de tot això tracta aquest número de Debats, amb el problema afegit de sempre: els qui navegaven i naveguen avui pels marges (entenem, ací, antiga esquerra extraparlamentària i moviments  assemblearis, p…

AMORS I DESAMORS ALS ARXIUS

Imatge
Els arxius públics estan constituïts per documentació burocràtica. Poques vegades, per no dir-ne cap, hi ha lloc per als sentiments més íntims, cosa lògica, ja que els documents públics no tenen com a finalitat primera aplegar allò  més personal i intransferible.


Hi ha, però, comptades excepcions. Haver-les, les hi ha. Una equivocació, un oblit o una mort sobtada pot provocar un 'traspaperament' amb conseqüències insospitades. Un amagatall, que en un temps fou segur, pot deixar de ser-ho.
Ja fa molts anys, quan unes joveníssimes becàries estaven ordenant la série de correspòndència de la secretaria municipal, es va produir a l'Arxiu Municipal de Gandia una troballa d'aquestes característiques. Ningú no s'ho creia: cartes d'amor en un arxiu municipal? 13 cartes que testimoniaven delers prohibits i romàntics cap a 1849? Sí: era cert, allí estaven; i estan.

Sembla que l'aleshores secretari municipal, José Talens i Blasco, mantenia relacions amoroses amb una senyo…

LES GUERRES DEL MÓN A LA LLUM DE LA HISTÒRIA

Imatge
Enric PRAT CARVAJAL (editor). Las raíces históricas de los conflictos armados actuales. València: Publicacions de la Universitat de València (PUV), 2010.


La pau relativa que vivim a l'occident potser ens fa oblidar o ser ben poc conscients de molts dels conflictes que es viuen arreu del món i que, en realitat, d'una manera o una altra, ens afecten. Bé siga perquè n'hem estat causa, perquè milers de joves i persones que aspiren a ser refugiades criden a les portes de les nostres fronteres o bé perquè, al capdavall, ningú no ens lliurem del perill d'acabar fent de la violència un instrument polític.
En una època en què les visions simples i dicotòmiques semblen tornar a envair les nostres ments i les nostres vides no ens hauríem de cansar de reivindicar la crítica, la història, l'intent de comprendre i entendre les nostres societats sense apriorismes precipitats.
En aquest sentit, aquest llibre és una aportació important i una oportunitat que hauríem d'aprofitar. Si…

LA CONSCRIPCIÓ, EN ELS FONAMENTS DE L’ESTAT CONTEMPORANI

Imatge
(Apropòsit de Dieter Langewiesche. ‘Imperio, nación, guerra popular. 1813 en la historia de Europa’. Alcores, núm. 21 (2017), pp. 235-257)

La impopularitat del servei militar, del pràctic segrest del jovent per tal de formar part d’un exèrcit nacional no és pas nova. Els objectors de consciència i insubmisos de les darreries del segle XX no estaven sinó actualitzant i buscant un nou sentit a un sentiment inveterat, íntim i alhora d’ampla projecció social, de rebuig de la milícia.
Amb tot, és ben cert que la Revolució Francesa i les posteriors guerres napoleòniques van canviar d'arrel la forma en què els ciutadans ens hem relacionat amb la nació i amb la mateixa guerra. En tota aquesta problemàtica tracta de penetrar Dieter Langewiesche d’una forma certament colpidora i renovadora (també discutible des de la perspectiva nostrada) pel fet què planteja que les guerres napoleòniques no tenien motivacions nacionals (així les entendríem a posteriori) sinó que eren guerres imperials pel do…

LA COMODITAT (i l'error) DE REPETIR TÒPICS

Imatge
Segurament no som prou conscients de la quantitat de boles que ens col·loquen o, el que és pitjor, les que nosaltres mateixos pronunciem.
Cal dir en el nostre favor o excusa que allò que entenem per 'cultura' és un tutti frutti on s'entremesclen els fets comprovats, els mites, les creences, les fes, els amors i els desamors. I allò que ens arriba pels famosos 'media'.
Dic tot això perquè, en l'àmbit de les nocions i els pressupòsits històrics abunda entre nosaltres la creença que espanyols -i valencians- som un producte retardat històricament. Vivim en una nació que a penes va superar el feudalisme i estem, al capdavall, igual o pitjor que fa segles...
Aquesta mena d'opinions, sovint difícilment discutibles en la pràctica (a vore qui convenç a qui creu en tot això, malgrat la pàtina d'historiador que puga tenir jo) no solament predominen entre un públic ample sinó també en una proporció important d'historiadors.

Per això té mèrit la valentia d'algun…

LES LLUMS I L’HUMANISME COM A LLUITA I REPTE

Imatge
Per què no reivindicar, avui, la il·lustració? A propòsit de

Marina GARCÉS. Nova Il·lustració Radical.
Barcelona: Anagrama, 2017.


No serà anacrònic apostar per les llums i la il·lustració ara, al segle XXI? La fe d'il·lustrats i liberals en el progrés i la ciència no va ser soterrada per Nietzsche, Freud, Foucault i dues grans guerres? Com actualitzar la il·lustració a l’era digital i de la santa competitivitat?
(dit siga de passada i malgrat ser minoritaris, a mi sempre m'han encisat els plantejaments i les realitats del XVIII)
La primer premissa que planteja Marina és certament important: identifica la ‘condició pòstuma’ de la nostra civilització, lligada a la fascinació actual per la immediatesa, la incertesa i la inexistència d’un projecte de futur. Tot canvia acceleradament però sense que puguem fer-hi cap cosa. 
Ens diu també que el nostre temps ja no és el de la postmodernitat sinó el de la insostenibilitat. Assumeix plenament allò que ja plantejava el Club de Roma pel 1972 (…

POLÍTICA I XARXES SOCIALS

Imatge
De segur que no és gens precís insistir en els divorços entre societat i política. Quanta no és la gent que malparla dels polítics -que votem-! Fins i tot, són abundants els polítics decebuts o desencantats de la mateixa escena pública on han participat. Recorde ben bé els casos de Miguel Oltra, alcalde de Gandia el 1931-1933 o el del militarot progressista de Vilallonga, el general i diputat Domingo Ripoll (1810-1877).

Tot i això, em fa la feta que parlem del tema amb una excessiva frivolitat, impaciència i, sovint, desconeixement del que estem comentant o dient.

Entre l'alta política i la política als pobles, on la majoria dels regidors són persones normals i altruistes, hi ha una certa diferència. Fins i tot és menester reconéixer que els polítics més coneguts i importants depenen ben sovint de les pressions de la Troika i instàncies més poderoses (sobretot en temes econòmics) Els qui donen la cara fan sovint com si manaren, però no manen realment. Què va passar, si no, quan l…

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

Imatge
No perquè haja faltat, cal dir que Francesc Pons Moncho (1930-2018) era d'aquelles persones que es feia estimar. Era amatent, ajudador i certament primmirat i religiós aimador dels documents i de les restes del passat.
Era, a més de prevere, o conjuntament, una persona culta, il·lustrada i amb un ample ventall d'inquietuds morals i culturals. Amant i cultivador de la història de la Safor, especialment d'Oliva i Daimús, i pioner en l'estudi i reivindicació de la memòria de la canyamel i dels mètodes tradicionals de treball agrícola.
No vaig a dir molt més, si bé cal ser agraïts i recordar tot el que sempre em va ajudar a mi i, de segur, a moltes altres persones. A l'Arxiu Municipal de Gandia, per on venia sovint en els anys 1980, ens va deixar una catalogació del lligall que ell, detingudament, es llegia punt per punt: un conjunt de documents sobre el procés del lloc de Daimús contra el duc de Gandia sobre jurisdicció (1652-1653/1728). I quan vaig fer la història c…

UNA NOVA COLLITA DE REVISTA DE LA SAFOR

Imatge
Revista de la Safor: anuari del CEIC Alfons el Vell, núm. 9 (2018)


Són 9 números ja, la qual cosa vol dir, si més no, estabilitat i solvència. El primer experiment gandià d’aquesta mena, la revista Ullal (1982-1988), o el segon, Espai Obert (1994-1998), foren efímers però van deixar, indubtablement una certa llavor i mestratge. El CEIC Alfons el Vell i el pare Enric Ferrer Solivares encetaren aquesta nova revista l’any 2009 i ha tingut allò que es diu ‘seguida’. I la que se li espera.
Aquest número 9 ha continuat en la línia dels anteriors i aconseguix un dels objectius fonamentals en aquesta mena de revistes de cultura i investigació: ser punta de llança; oferir-nos un tast i una mostra de per on van els trets i les tendències en la creació cultural: siga art, literatura, història, urbanisme, medi ambient o publicística.
En aquest sentit tenim, per començar, un personatge triat: el polifacètic, manifasser i creatiu Joan Climent. Un funcionari anònim que ha acabat tenint un ample reconei…

ONDARA EN NEGRE

Imatge
Avui mateix es presenta aquest llibre a Ondara, obra de Toni Reig i Ricard Llompart. Un periodista i un historiador que fan un tàndem ben interessant. Tots dos em van demanar un pròleg que us reproduisc ací. El títol és exactament Ondara en negre: una història de crims, violència i delinqüència (1835-1935).


PRÒLEG PER A UNA HISTÒRIA NEGRA A LES PORTES DE LA MARINA
Tots tenim una part oculta de la nostra personalitat lligada a la rauxa, els sentiments negatius i la violència. Potser ens passa alguna cosa d’això, també, a nivell col·lectiu: de país i de poble; o del conjunt de la humanitat.
Toni Reig i Ricard Llombart ens  retraten ací planes fosques, no amb morbositat i mal gust sinó, ben al contrari, amb una contextualització ràpida però adient; amb versemblança i ben lluny dels escarafalls de la hipocresia farisaica. Amb sensibilitat humana i alhora amb el compromís ètic de l’historiador que coneix i estima la seua gent i els seus pobles, però que sobretot és sincer, creïble; no enganya…

SÍRIA AL COR

Imatge
A propòsit de Informe sobre el movimiento noviolento sirio / Fundación Dawlaty y Haid Haid con Adopt Revolution. Biscaia: Ediciones Nefoé, 2018. Traducció de Carlos Pérez Barranco, Elisa Marvena i Yamile Sánchez.
Potser avui el desig de pau passa per Síria: una de les nacions més castigada de la terra que ens expulsa cap a Occident el resultat del triomf de l'odi i de la violència.
Descobrir a través d'aquest llibre que ha existit i persisteix la lluita noviolenta ens dóna un raig de llum i una escletxa d'esperança.
La primera pregunta semblava òbvia: com parlar de noviolència en un país en guerra? no sembla això extemporani i fora lloc? Si més no per a mi, el llibre ha estat tota una descoberta; una agradable sorpresa enmig de tanta mort. Cal dir d'entrada que, en un inici, la revolució Síria va ser noviolenta; fins que la repressió brutal del règim d'al-Àssad -i molts altres factors- va radicalitzar la situació i va fer surar la violència local i internacional. Ara …

ELS "PECATS DE LA TRANSICIÓ"

Imatge
A propòsit de Carme MOLINERO i Pere YSÀS. La transición: historia y relatos. Madrid: Siglo XXI, 2018

Francament, estic desvanit que Vicent Cremades m'haja deixat aquest llibre. Per un doble motiu: per les tesis que sustenta, que coincideixen amb la meua percepció historiogràfica i personal, i pel fet que haja estat precisament ell, Vicent, qui l'haja posat en les meues mans.
Parlant ras i curt: 'la transició no va ser fruit d'un pla preestablert ni d'una transacció vergonyosa'. Amb aquesta conclusió tan senzilla, però elaborada i explicada, els autors desmunten alhora el discurs dels qui venien del franquisme (els anomenats reformistes) però també discursos recents, hipercrítics amb aquell procés de transició al qual culpen de tots els mals, entre ells la democràcia corrupta que hem experimentat o la manca de judicis i de dació de comptes per part de la classe política franquista.
Carme Molinero i Pere Ysàs, historiadors bregats i competents en aquests afers,  exp…

IGNACIO GÓMEZ TREVIJANO: EL PATRIARCA GANDIÀ DE LA REPÚBLICA

Imatge
Possiblement, una ciutat-ciutat es caracteritza per ser un punt de trobada, d’encontre i creuament de gents amb interessos i procedències ben diversos. Els Vallier, els Rignon o els Roman, francesos, els Moran i els Trénor, irlandesos, o els Gutiérrez de Cadis i Barcelona són tan sols alguns exemples en la història gandiana. La saga dels Goméz-Trevijano arribà des de la Rioja arran de la construcció del port de Gandia i presentava un perfil professional lligat a l’enginyeria i els negocis, així com, alhora, un flaire polític pregonament republicà.
A les cinc i mitja de la vesprada del 14 d’abril de 1931, una acta donava testimoni de la renúncia de l’alcalde de transició, Josep Roman, davant dels presidents dels diferents comités republicans de la ciutat ducal. La bandera tricolor era hissada al balcó municipal i començaven les manifestacions i les músiques festives, així com la crema de l’efígie del rei.
Al cap d’una estona, en un saló de plenaris de gom a gom, es conformava una Junta Mu…