LA NO VIOLÈNCIA EN LA HISTÒRIA

A propòsit de

Polìtica noviolenta y lucha social. Alternativa noviolenta a la defensa militar/Colectivo Utopía Contagiosa. Madrid: Libros en acción, 2012.

Ja sé que aquest no és un tema que preocupa les masses, potser més aviat atretes o encuriosides pel morbo d’aquells que sí exerceixen la violència i dels policies que els persegueixen, ben sovint, també, exercint-la.

Tot i això, qüestions com ara la no violència de l’independentisme català ens haurien de fer reflexionar sobre com estan canviant les coses a l’hora de plantejar les nostres reivindicacions per mitjans que no impliquen l’eliminació de l’adversari.

Els objectius del llibre que comentem són francament ambiciosos: ni més ni menys que plantejar tota una alternativa no violenta a la defensa militar: qualsevol cosa! El llibre interpel·la i analitza els conflictes, els actuals models de defensa i presenta alternatives pacífiques a l’armamentisme.

Tot i això, només em sent amb forces de comentar el primer capítol: aquell que resa com a ‘enfoques históricos de la idea de paz’.

La veritat és que hom parteix d’unes premisses que no em semblen massa sòlides. A la plana 12 hom afirma, literalment, que ‘el siglo XX ha pasado a la historia como el siglo de la mundialización geogràfica, metodológica e ideológica de la guerra... hemos padecido más guerras, en ellas ha muerto más gente... se ha invertido más dinero y se ha producido más inseguridad global... que sumando el resto de las épocas históricas hasta donde alcanza nuestra memoria’. Com a suport bibliogràfic hom cita un sol llibre que no és, precisament, d’història.


Fa la impressió que hom tracta més aviat de crear un clima introductori de ‘desastre’ per poder proposar, a posteriori, solucions al despropòsit que hom descriu. Em sembla, no obstant, que no es pot sostenir, alegrement, una afirmació tan contundent i tan poc matisada. Qui diu que el clima bèl·lic o d’inseguretat és major en l’actualitat, o a la segona meitat del XX, que a l’època feudal quan l’expansió guerrera era la que fonamentava tot un sistema social i cultural estructurat al voltant dels cavallers o professionals de la guerra?

Crec que és més intel·ligent i molt més fonamentada la tesi de Steven Pinker segons la qual els darrers segles han significat un progressiu control de la violència: tant a nivell de psicologia personal com de pacificació social i política. El que sí és cert i no deixa de ser paradoxal i problemàtic és el potser excessiu nivell de concentració en l’exercici i capacitat d’exercici de la violència. Alguns poders estatals o de multinacionals concentren un potencial destructiu multiplicat amb els avenços tecnològics al temps que una part de la societat civil (sobretot l’europea) s’ha pacificat.

Sí estic d’acord amb el que es diu un poc més endavant en el sentit que la bibliografia sobre l’evolució del concepte de pau i les propostes pràctiques en aquest terreny és escadussera. D’altra banda, el col·lectiu-autor critica que els centres d’investigació per la pau no deriven cap a la creació d’una cultura de pau popular i participativa sinó cap a observatoris de conflictes i propostes polítiques possibilistes i ‘elitistes’, adreçades als governants. Els centres d’investigació per la pau, així, esdevindrien una mena de ‘centres de prospectiva en política internacional’.

Els autors es sorprenen què, per una banda, el discurs o els valors pacifistes han calat en la societat però que manca una articulació de línies polítiques que aglutinen tanta gent i siguen eficaces en llevar poder al militarisme.

El col·lectiu utòpic reconeix, implícitament, que no hi ha hagut molts enfrontaments, darrerament, en sol europeu, però posen l’accent en els conflictes existents en altres continents. D’altra banda, hom parla d’una ‘pau freda’, oficial, que es dona en un context armat en el què els pacifistes són enemics o il·lusos. El concepte de pau esdevindria una mena de vel que amaga la militarització i el neoimperialisme.

Front a les idees de pau oficials hi hauria un còctel de grups, persones i institucions en una línea ‘no oficial’. Des dels més reformistes fins als més rupturistes amb el paradigma oficial. Tot i això, sembla haver-se produït un divorci important entre el gros del moviment pacifista, activista i allunyat de la reflexió, i el debat d’autors com Fisas, Sharp o Galtung.

Jo diria que sí hi ha hagut esforços per part dels activistes antimilitaristes per practicar el debat i la reflexió; fins i tot per publicar llibres i deixar constància; però també és cert que les urgències per alliberar els presos i per plantar cara a les institucions judicials i militars absorbien bona part de les energies disponibles.

A tot això es sumava un cert desencontre d’alguns teòrics (com els que hi eren al voltant de la revista Mientras Tanto) amb el posicionament davant del poder dels activistes pràctics. Els primers consideraven els col·lectius a peu de carrer  massa maximalistes mentre que els segons veien els primers com a massa pròxims al poder.

Tot plegat, la ‘història’ de la que hom parla aquest llibre és interessant però molt recent. Caldria recular més en el temps, fonamentar millor els antecedents i, potser, relacionar la lluita pel reconeixement dels drets humans (inherents a l’humanisme, la il·lustració i la revolució liberal) amb una tendència històrica de pacificació social en la qual ens hauríem de situar. Precisament, a favor de corrents substancials en la historia contemporània com el que enuncia i anuncia Immanuel Kant en la seua ‘Pau Perpètua’.

Les fotos són de l'acció en Expo Jove contra la didàctica militar. Desembre 2017. Grup Antimilitaristes-MOC València.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT