ARRÒS ESCUDELLAT

La revista L'Escudella, editada per l'Associació Cultural la Goleta, de Xeraco, i dirigida per Joan Iborra, ha tingut l'encert de dedicar el seu darrer número al cultiu de l'arròs a les marjals de Bairén i a la Valldigna. Un fet del qual molts pocs se'n recorden i que va ser ben important als segles XVIII, XIX i bona part del XX. 
Més que d'uns estudis pròpiament històrics s'hi tracta més aviat de furgar en les memòries personals, en els espais que un dia foren arrossars: partides, séquies, bancals... En els instruments i ferramentes que s'empràven o en les tècniques agrícoles. També hi ha alguna reflexió interessant sobre els canvis en el nostre paisatge estètic i vital.

Estem davant d'un conjunt d'assajos de memòria, bàsicament antropològics i amb algun toc literari, la qual cosa té una valor important. Les dates claus serien els anys 1960-1963, quan es va abandonar, definitivament, el conreu de l'arròs. A la Valldigna, allà on el cultiu era més antic i amb més solera, cap a 1970 es mamprendria una transformació radical, l'obra "del canal", amb concentració parcel·lària, amb la qual desapareixia l'arròs i també les marjals. La mateixa transformació que s'intentaria fer, fracassadament, a Pego. Les poques dades que s'aporten en l'article sobre Tavernes tenen un gran interés, ja que aquest tema, de tan gran envergadura, està molt poc tractat a la història valldignenca. Al voltant d'ell, hi ha com una mena de forat negre.

La descripció dels cultius s'ha fet bàsicament per representants dels pobles implicats. Antoni Martí ho fa des de Xeraco, Vicent Serra des de Xeresa, Pere Brincs, Pep Ortiz, Voro Ortiz i Paco Pons per la Valldigna i Emili Selfa per Beniopa. Crida l'atenció la manca de representació de nuclis urbans, on residien alguns dels promotors de la transformació marjalenca, però suposem que la prioritat dels editors era reflectir la vida, els costums i els espais amb la mirada de la gent que hi viu.

A través dels articles tindrem ocasió de fer un viatge en el temps i al voltant de les feines pròpies del conreu de l'arròs: adobar les terres, els planters i la  'plantà', birbar, la sega amb les corbelles, els sequers, la trilla, els molins; ensacar...

Així mateix, trobarem repassos pels ferraments: tiràs, ramàs, trelitxa, ventiladora, cabassos... Si acàs voleu saber el significat d'algunes d'aquestes paraules teniu dues opcions: un diccionari... o, millor, comprar la revista.

És una llàstima per a historiadors i arxivers que no tinguem referències documentals o dels informants. Si més no, s'hagués pogut explicar on està l'original del plànol de la marjal que es reproduix: a l'Arxiu dels ducs de Gandia, a Toledo. I no per casualitat.

Més greu és que no es citen les fonts en la col·laboració sobre l'arròs de la Valldigna. S'hi fa una quantificació numèrica, detallada per partides, de les fanecades dedicades a l'arròs (un total d'11.000), però no es diu d'on es trau la informació i tampoc la data a què es refereix. Es podria deduir, pel context, que són dades aportades pel sindicat de recs de Tavernes però no resta clar ni explícit. En el fons, el que em preocupa és, també, l'accessibilitat a l'arxiu del sindicat, la qual era problemàtica, si fa no fa, uns anys en arrere.

En tot cas, crec que aquest problema de la no referència a les fonts mereix una reflexió. Perquè no ens trobem ara en el context d'internet, on, en tot cas, caldria navegar amb un millor coneixement i consciència de les aigües per on circulem; sinó, ara, en una revista atractiva per als afecionats a la cultura i la història. No podem ni devem jugar a allò de què 'todo el monte és orégano': perquè les fonts d'on ens abastim diuen molt de la qualitat de l'aigua que beguem; i de nosaltres mateixos.

La revista acaba amb un article d'Emili Selfa que, informat per llauradors i homes savis, fa una detallada descripció de les marjals de Gandia, la qual m'ha mostrat moltes coses que no sabia. I amb biliografia sintètica i útil.

Fotos: presentació de la revista a Beniopa, poble arrosser.  Foto de Laura Morant. En la imatge, Antoni Martí, Vicent Lloret i Emili Selfa. Plantadors d'arròs a Pego (de la web del grup Harca).


La revista, si més no, és assequible a la llibreria Ambra de Gandia.
 Els 10 primers números són consultables en l'hemeroteca de l'Arxiu Històric de Gandia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI