HEM DE SER SOLIDARIS

La solució repressiva del conflicte català està arribant a un punt inassumible. Se'n passa, fonamentalment, perquè no pot ser que una reivindicació popular contínua, d'anys i pacífica (amb la que podem o no estar d'acord), siga contestada només amb les porres, l'empresonament dels representants elegits i la manipulació de la justícia.

No és ja el poble català el que volen subjugar: ens volen callar a tots amb la por i la violència d'un estat posat en qüestió. I això no és democràcia. O serà una democràcia obertament falsejada i en perillosa davallada.

Ningú no diu que siga fàcil la resolució d'un conflicte com el català i tot allò que es deriva de la vellesa i la caducitat de la Constitució de 1978. És lògic, per l'edat i el temps. A més a més, el final del 'sistema' ja estava anunciat pel moviment del 15-M de 2011. El divorç política-societat, des d'aleshores, no ha fet sinó augmentar.


La solució no violenta del conflicte és una responsabilitat particular dels polítics però també de tots els que els votem o els atiem. Perquè si acàs ens agrada veure els catalanistes humiliats i estem disposats a votar qui vaja en eixa línia, el que estarem fent és reforçant la política dretana i el nacionalisme espanyol; però també els seus contraris i, així, l'empitjorament del conflicte.

Qualsevol solució pactada no satisfarà ni a uns ni a uns altres, del tot, però, atenció: més val un acord discutible que no una guerra. Els valencians, en lloc d'amagar-nos i passar 'mutis' pel foro, el que hauríem de fer és afavorir una via de solució en la qual nosaltres tinguérem un paper central. Perquè al nostre país hi ha una consciència força espanyola però no s'hi pot negar que compartim moltes coses amb els nostres veïns, germans de llengua, de mar i d'història.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI