LA CARA FILOSÒFICA DE LES FALLES


Pot semblar mentida però em fa la feta que els fallers s'espremen el cervell molt més del que podem pensar de bon antuvi. Si més no, han vingut a plantejar-me temes que m'han obligat a pensar una estona; a més a més, cada any que passa se les han d'enginyar per trobar un nou matís o plantejar un nou tema quan ja estan gairebé tots rebregats.

Tot això no és més que una excusa per tal de presentar-vos la meua petita aportació d'enguany a la festa global, aquesta volta de la mà de la falla Màrtirs de Gandia.



ATZAR, HISTÒRIA I ARXIUS

(i cabòries)


No crec massa en els capricis o capritxos. O en les casualitats. Potser existeixquen en la vida quotidiana i individual. En història, cabria parlar de l’atzar. Però en tot cas, per tenir una visió de conjunt i ponderada, aquest atzar s’hauria de combinar amb la necessitat i amb un conjunt molt complex de factors que, tots plegats, conformen el nostre esdevenir col·lectiu.

És un capritx que els agermanats entraren a Gandia el dia de sant Jaume de 1521? Va ser casual que els pegara per entrar al Palau i destruir el flamant arxiu de la duquessa Maria Enríquez? És una caprici de la història que els Vallier baixaren a les nostres terres des de Briançon, als Alps francesos, i construïren un palau ara emblemàtic per a  la cultura gandiana?

Creure que la història és un caprici seria tant com renunciar a trobar una explicació, unes causes, una lògica interna. Seria tant com descartar la vocació científica de les ciències socials. Posats a fer cabòries, tanmateix, és clar que podríem parlar del destrellat o el nonsense.

Una altra qüestió és la nostra percepció personal o la nostra incapacitat  per entendre el que passa. Potser alguna cosa d’això ens esdevé avui amb la convulsiva “qüestió catalana” i la ineptitud política per trobar una eixida digna a la nostra ja vella Constitució de 1978. Però d’ací a afirmar que la semideclaració d’independència del darrer octubre siga un “capritx” hi ha un bon tros. També és cert, això sí, que tan sols un dia abans s’hagués pogut produir una decisió diferent.

Només començar els estudis d’història, a la Universitat de València, ens feien llegir l’economista Joan Violet Robinson, qui havia escrit un suggerent llibre al voltant de les relacions entre llibertat i necessitat. És precisament en el marc de la llibertat on podríem situar l’atzar i la casualitat: no tot passa perquè és precís que passe, per necessitat o per simples raons econòmiques i materials. Afortunadament, hi ha marge perquè davant d’un mateix problema puguen sorgir alternatives molt diferents.

La reflexió i l’especulació (inclosa la inenarrable fal·lera mental fallera) poden conduir per dreceres immensament distants i diverses. La història que produïm entre tots, cert, es pot contar a través d’anècdotes i ‘passades’ però, en tot cas, no la podem reduir a curiositats o casualitats.

Certament, sempre hi ha la temptació de simplificar, de reduir a anècdotes, bondats i maldats; d’extraure fets ‘curiosos’ que ens poden cridar l’atenció. Tanmateix, si un vestit de llaurador del segle XVI o un monyo d’una senyora del XVIII ens resulta sorprenent i ‘curiós’ no és per una altra cosa que pel fet que no estem vivint en aquells moments, en aquella societat, en el marc de la qual semblants vestits o estètiques serien el més normal del món i ben poc ‘curiosos’.

Un dels temes que, francament més m’han calfat el cap a través dels anys no és ja la  història dels arxius sinó més aviat la història dels ‘no arxius’. De tot allò que s’ha destruït o perdut. Certament, cabria pensar en primera instància que la no existència total o parcial de molts arxius; o de molts documents que hi haurien d’estar, és fruit d’un conjunt de capricis, atzars i fets casuals. Però tot seguit cal preguntar-se perquè uns documents hi són i d’altres no.

És casual, acàs, que molts arxius estiguen abandonats, esparsos, inaccessibles o “perduts”?  És casual que a l’Arxiu Municipal de Gandia no hi siga l’expedient de construcció de la casa de la Marquesa? O el plànol original de l’eixampla del Prado, perdut ja el 1891? És “accidental” que en el seu dia desapareguessen pergamins i llibres de privilegis? O el document del repartiment de les aigües de 1244, que Roc Chabàs va arribar a temps de transcriure?

Qualsevol política, activa o passiva, no és innocent. Potser, de vegades, la casualitat siga més una coartada per a innocents benpensants o per a malèvols amb pell de corder.

Foto de daus a l'aire: https://fotofilosofiesmilavila2014.blogspot.com.es/2014/11/5-es-pot-predir-latzar.html

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI