ELS "PECATS DE LA TRANSICIÓ"



A propòsit de Carme MOLINERO i Pere YSÀS. La transición: historia y relatos. Madrid: Siglo XXI, 2018


Francament, estic desvanit que Vicent Cremades m'haja deixat aquest llibre. Per un doble motiu: per les tesis que sustenta, que coincideixen amb la meua percepció historiogràfica i personal, i pel fet que haja estat precisament ell, Vicent, qui l'haja posat en les meues mans.

Parlant ras i curt: 'la transició no va ser fruit d'un pla preestablert ni d'una transacció vergonyosa'. Amb aquesta conclusió tan senzilla, però elaborada i explicada, els autors desmunten alhora el discurs dels qui venien del franquisme (els anomenats reformistes) però també discursos recents, hipercrítics amb aquell procés de transició al qual culpen de tots els mals, entre ells la democràcia corrupta que hem experimentat o la manca de judicis i de dació de comptes per part de la classe política franquista.

Carme Molinero i Pere Ysàs, historiadors bregats i competents en aquests afers,  expliquen molt bé com el sector més aperturista del règim anterior, inclòs Suàrez o el mateix Rei, no tenien un pla concret de reforma. En tot cas, el que es va fer evident és que el reformisme de curta volada de Fraga o de Arias Navarro (al capdavall continuista amb els principis del 18 de juliol) va fracassar a causa de les mobilitzacions populars i de les seues pròpies contradiccions. I va ser aleshores quan el Rei i Suàrez es van veure forçats a practicar unes polítiques més agosarades que contraatacaren l'oposició democràtica tot intentant deixar-la sense arguments.

D'altra banda, parlar de traïció de l'esquerra als seus principis significa, entre altres coses, no entendre el que va ser la política del Partit Comunista d'Espanya (PCE) des de la dècada dels 1950. Com tampoc què va ser el contuberni de Munich de 1962. El mateix PCE havia abandonat la lluita armada de guerrilla el 1951 i tan prompte com el 1956 enunciava una madurada política de reconciliació nacional -ben bé que ho recorde- la qual tenia com a primer objectiu superar l'enfrontament de la guerra civil i deixar arrere allò de les dues Espanyes.

En tot cas, sí és cert que aquest llibre parla poc de l'esquerra que va acabar com a extraparlamentària i va ser molt activa en els anys 1970. Però no deixa de ser cert, també, que si bé en ambients universitaris semblava tenir molta força, electoralment es va disoldre com un sucre. Com en part li va esdevenir al mateix PCE, que prompte deixaria de ser la força hegemònica de l'esquerra.

Tot plegat, el que em sembla que ve a dir-nos un llibre tan ben construït és que no cal buscar l'explicació dels actuals problemes (la corrupció, la manca de confiança en la classe política, el problema nacional, etc, etc) en els anys 1970 sinó en tot cas en èpoques molt més recents i relacionades amb la crisi econòmica i moral del nostre segle. Suum quique.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD