IGNACIO GÓMEZ TREVIJANO: EL PATRIARCA GANDIÀ DE LA REPÚBLICA


Possiblement, una ciutat-ciutat es caracteritza per ser un punt de trobada, d’encontre i creuament de gents amb interessos i procedències ben diversos. Els Vallier, els Rignon o els Roman, francesos, els Moran i els Trénor, irlandesos, o els Gutiérrez de Cadis i Barcelona són tan sols alguns exemples en la història gandiana.
La saga dels Goméz-Trevijano arribà des de la Rioja arran de la construcció del port de Gandia i presentava un perfil professional lligat a l’enginyeria i els negocis, així com, alhora, un flaire polític pregonament republicà.

A les cinc i mitja de la vesprada del 14 d’abril de 1931, una acta donava testimoni de la renúncia de l’alcalde de transició, Josep Roman, davant dels presidents dels diferents comités republicans de la ciutat ducal. La bandera tricolor era hissada al balcó municipal i començaven les manifestacions i les músiques festives, així com la crema de l’efígie del rei.

Al cap d’una estona, en un saló de plenaris de gom a gom, es conformava una Junta Municipal Provisional que, per aclamació, seria presidida per un ancià plorós de joia: Ignacio Gómez Trevijano.[1] Pocs mesos després, tanmateix, el venerable patriarca Don Ignacio, malgrat les alegries postreres,  faltava  d’un atac al cor.[2]

A la seua mort, fins i tot el periòdic socialista El Popular li dedicava paraules ben amables i sentides, si bé no deixava de recordar el que patia Don Ignacio per la divisió entre les famílies republicanes.[3] També reptava l’alcalde Oltra que al soterrar, massiu, no li retera uns honors pòstums. El Pueblo, òrgan oficial del PURA en València, li dedicava també unes línies: si bé poc explícites de la seua vida; li desitjava la ‘paz honrada de los laicos nobles’.[4]

Revista de Gandia, ‘La vieja regañona’, va fer mutis pel foro, malgrat que havia tingut una relació amable quan Trevijano era president del Sindicat de Policia Rural en els anys de Miguel Primo de Rivera al poder. Fins i tot, el març de 1930, Gómez-Trevijano i Revista havien coincidit en contra del sistema d’elecció dels ajuntaments d’aquell moments de transició. Precisament quan el mateix Don Ignacio havia estat ‘designat’ alcalde accidental per l’autoritat competent.

Ignacio, nascut al poble d’Albelda, proper a Logroño, el febrer de 1855, va arribar a Gandia a la seua trentena, probablement per representar el seu germà Donato en diversos afers relacionats amb el port i el tren d’Alcoi. Segons El Distrito de Gandia, Donato era ‘verdadero héroe de esta fiesta... autor del trazado y concesionario de la línea’.[5] El seu germà major va arribar a construir unes 34 cases al carrer del Grau que, finalment, prendria el nom de ‘Trevijano’. Ben prompte, Ignacio va esdevenir un propietari arrelat a la ciutat. A Gandia va veure morir la seua dona, Martina Rodríguez, als seus 26 anys, probablement en infantar una xiqueta, també nomenada Martina. Tres anys més tard, el novembre de 1890, a la Col·legiata, contreia matrimoni amb Clara Rignon Velázquez, també vídua, de 47 anys i hereva de dues famílies d’èxit i patrimoni.[6] Amb ella i amb Martina habitava al número 46 de la Vila Nova del Trapig; i amb dues serventes de Potries, les germanes Dolors i Benvinguda Gironés Almúnia. No per casualitat, el 13 de novembre de 1889 ens el trobaríem en la inauguració de les obres del tren d’Alcoi junt a l’enginyer en cap, Juan Boix, i altres personalitats.[7]

Malgrat el seu afincament a Gandia, la seua vida va transcórrer molt integrada en la seua família riojana i republicana. Els ecos de sociedad de la premsa de l’època ens donen una complida ressenya de les visites i estades estiuenques a la seua terra pairal, on es trobava amb els seus germans Valentín, Donato (resident a Madrid) i Ángel. Tant a Logroño com en la finca paradisíaca de La Dehesa que el seu germà Valentín posseïa vora de la carretera de Sòria, i on es reunien els republicans d’aquella regió.

Don Ignacio havia modelat les seues idees democràtiques amb la I República[8]. En els inicis del XX havia protagonitzat una solitària i quijotesca defensa del republicanisme front a les xarxes caciquils de conservadors i liberals. Pel 1903 formava part del comité local d’Unión Republicana, presidida per Salmerón a nivell estatal i per Francesc Ferrer Salvador a Gandia.[9]

Tot i això, Trevijano semblava estar molt integrat en la vida local gandiana. El 1906 el veiem demanant la via ampla junt a totes les forces vives de la ciutat, inclosos Joaquim Ballester, el marqués de González o Sinibaldo Gutiérrez. El 1909 formava part de la comissió d’Indústries Derivades que organitzava l’exposició regional junt a altres pròcers locals com el seu veí Antonio Buada o Constantino Castelló.[10]

1911  va ser un any fatídic, ja que després de la greu revolta contra la guerra del Marroc seria tancat l’Ateneu Republicà i molts dels seus líders exil·lats i esparsos. Don Ignacio es va trobar entre els reorganitzadors del republicanisme local que van formar la societat Fraternidad Republicana, la qual arribaria al punt més àlgid amb la construcció d’uns locals dignes al passeig de les Germanies i la publicació del setmanari Germinal. Potser els darrers anys 1910 serien dels més remarcables en el seu activisme polític local, de la qual cosa donen testimoni les actes municipals i les mateixes cròniques de Germinal.

Els seus continus precs (sobre subsistències, construcció de voreres, escoles nocturnes...) serien atesos, si més no sobre el paper, pel molt catòlic alcalde Terrades que ‘promete hacerlo así’. Certament, no parava: semblava ser una mena de ‘policia punxa’ per al bon compliment dels acords i no cabia dubte: era una persona influent. Així, en la sessió de l’11 de setembre de 1918 plantejava la necessitat de fer un cadastre actualitzat i en la 10 de febrer de 1919, junt a Melis, Morant i Terrades, presentava un detallat dictamen sobre l’emissió d’un emprèstit per construir el nou cementeri que avui tenim.[11] També va formar part d’un grup de quatre regidors que demanaven que les places de treballadors de l’Ajuntament es cobriren per oposició i no amb els paniaguados del marqués de González o dels Morantistes. A més a més, proposava solucions concretes davant de problemes enquistats.

Tot amb tot, sembla força significatiu, també, que després dels virulents enfrontaments entre clericals i anticlericals dels primers anys del segle, a l’any 1918, Don Ignacio consentira la celebració d’un ‘Te Deum’  a la Seu amb motiu de la fi de la famosa grip d’aquell any: ‘el señor Trevijano… no ve inconveniente en ello, siempre que dicho acto no ocasione gastos que tenga que sufragar el Municipio; y como contestó el señor Terrades que nada de esto había, quedó aprobada la proposición’. Un capteniment, doncs, conciliador, lluny del paper tradicional dels republicans com a ‘martirio de las beatas’.

Pel 1919 era president de la comissió organitzadora de la Comunitat de Llauradors de Gandia, encarregada de cobrir les places de guardes rurals. El 1923, davant la suspensió de l’Ajuntament presidit per Diego Morell, seria segon tinent d’alcalde de la Junta Provisional presidida per Josep Maria Serra Cortell. El 1924, en plena dictadura de Primo, seria elegit president del Sindicat de Policia Rural, càrrec per al que seria reelegit dos anys més tard. Pel 1925-1926 formava part de la junta rectora de Foment AIC, sent conseller pel ram d’agricultura durant la presidència de Josée Iranzo Rodríguez.

Al capdavall, doncs, ens trobem davant d’un republicà moderat, relacionat amb l’oligarquia local i propici al consens; però sens dubte, també, un gran impulsor de mesures modernitzadores de la ciutat i de la seua administració.





[1] Bayren : semanario gandiense, núm. 186 (9 d’abril (sic) de 1931), p. 12.
[2]  En Marcha: semanario al servicio de la República,  núm. 9 (26 de juny de 1931).
[3] El Popular: órgano local del partido socialista,  núm. 101 (20 de juny de 1931), p. 3.
[4] El Pueblo: diario republicano de Valencia,  núm. 13478 (14 de juny de 1931), p. 5. Una vegada més, aquest diari es referia a ell com a ‘primer alcalde republicano’ cosa que ha donat lloc a una certa confusió: va ser alcalde, això sí, però no amb la República, si bé es podia interpretar així en el sentir popular.
[5] El Distrito de Gandia, 23 de juliol de 1892, p. 1
[6]Segons el padró municipal d’habitants de 1891 (AHG, AB-1741) els acompanyaven a la casa dues serventes de Potries, les germanes Dolors i Benvinguda Gironés Almúnia. Clara Lorenza Isabel havia nascut el 10 d’agost de 1841 a Gandia, al seu carrer de la Draperia, avui Ausiàs March.
[7]La Revista de Gandia, 16 de noviembre de 1889. Entre ells José Grau, l’enginyer ajudant dels ferrocarrils de la provincia, Francisco Oyanguren i el Sr. Montagut.
[8] El Popular, 20 de juny de 1931, p. 3
[9] El Pueblo: diario republicano de Valencia:, 16 d’agost de 1903, p.
[10] El Huertano Gandiense, 30 de març de 1909. 
[11] Més información sobre la seua proposta de fer un nou cementeri en AB-1781/12-1.

- Foto del port de Gandia: https://www.valenciaport.com/comunidad/gandia/historia/

- Alqueria que tenia Ignacio a la partida de Sancho Llop. La va heretar la seua filla Martina, casada amb el guitarrista Panxaverda. Imatge de Francesc Zubillaga. 1999. AHG-CA-1431/1

- Castell de Clavijo en Albelda de Iregua: http://www.lebrelblanco.com/anexos/a0210.htm

Article publicat a Levante: https://www.levante-emv.com/safor/2018/06/03/gomez-trevijano-patriarca-republica/1726488.html

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

LES TREBALLADORES DE LA LOMBARD