Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2018

LA CONSCRIPCIÓ, EN ELS FONAMENTS DE L’ESTAT CONTEMPORANI

Imatge
(Apropòsit de Dieter Langewiesche. ‘Imperio, nación, guerra popular. 1813 en la historia de Europa’. Alcores, núm. 21 (2017), pp. 235-257)

La impopularitat del servei militar, del pràctic segrest del jovent per tal de formar part d’un exèrcit nacional no és pas nova. Els objectors de consciència i insubmisos de les darreries del segle XX no estaven sinó actualitzant i buscant un nou sentit a un sentiment inveterat, íntim i alhora d’ampla projecció social, de rebuig de la milícia.
Amb tot, és ben cert que la Revolució Francesa i les posteriors guerres napoleòniques van canviar d'arrel la forma en què els ciutadans ens hem relacionat amb la nació i amb la mateixa guerra. En tota aquesta problemàtica tracta de penetrar Dieter Langewiesche d’una forma certament colpidora i renovadora (també discutible des de la perspectiva nostrada) pel fet què planteja que les guerres napoleòniques no tenien motivacions nacionals (així les entendríem a posteriori) sinó que eren guerres imperials pel do…

LA COMODITAT (i l'error) DE REPETIR TÒPICS

Imatge
Segurament no som prou conscients de la quantitat de boles que ens col·loquen o, el que és pitjor, les que nosaltres mateixos pronunciem.
Cal dir en el nostre favor o excusa que allò que entenem per 'cultura' és un tutti frutti on s'entremesclen els fets comprovats, els mites, les creences, les fes, els amors i els desamors. I allò que ens arriba pels famosos 'media'.
Dic tot això perquè, en l'àmbit de les nocions i els pressupòsits històrics abunda entre nosaltres la creença que espanyols -i valencians- som un producte retardat històricament. Vivim en una nació que a penes va superar el feudalisme i estem, al capdavall, igual o pitjor que fa segles...
Aquesta mena d'opinions, sovint difícilment discutibles en la pràctica (a vore qui convenç a qui creu en tot això, malgrat la pàtina d'historiador que puga tenir jo) no solament predominen entre un públic ample sinó també en una proporció important d'historiadors.

Per això té mèrit la valentia d'algun…

LES LLUMS I L’HUMANISME COM A LLUITA I REPTE

Imatge
Per què no reivindicar, avui, la il·lustració? A propòsit de

Marina GARCÉS. Nova Il·lustració Radical.
Barcelona: Anagrama, 2017.


No serà anacrònic apostar per les llums i la il·lustració ara, al segle XXI? La fe d'il·lustrats i liberals en el progrés i la ciència no va ser soterrada per Nietzsche, Freud, Foucault i dues grans guerres? Com actualitzar la il·lustració a l’era digital i de la santa competitivitat?
(dit siga de passada i malgrat ser minoritaris, a mi sempre m'han encisat els plantejaments i les realitats del XVIII)
La primer premissa que planteja Marina és certament important: identifica la ‘condició pòstuma’ de la nostra civilització, lligada a la fascinació actual per la immediatesa, la incertesa i la inexistència d’un projecte de futur. Tot canvia acceleradament però sense que puguem fer-hi cap cosa. 
Ens diu també que el nostre temps ja no és el de la postmodernitat sinó el de la insostenibilitat. Assumeix plenament allò que ja plantejava el Club de Roma pel 1972 (…

POLÍTICA I XARXES SOCIALS

Imatge
De segur que no és gens precís insistir en els divorços entre societat i política. Quanta no és la gent que malparla dels polítics -que votem-! Fins i tot, són abundants els polítics decebuts o desencantats de la mateixa escena pública on han participat. Recorde ben bé els casos de Miguel Oltra, alcalde de Gandia el 1931-1933 o el del militarot progressista de Vilallonga, el general i diputat Domingo Ripoll (1810-1877).

Tot i això, em fa la feta que parlem del tema amb una excessiva frivolitat, impaciència i, sovint, desconeixement del que estem comentant o dient.

Entre l'alta política i la política als pobles, on la majoria dels regidors són persones normals i altruistes, hi ha una certa diferència. Fins i tot és menester reconéixer que els polítics més coneguts i importants depenen ben sovint de les pressions de la Troika i instàncies més poderoses (sobretot en temes econòmics) Els qui donen la cara fan sovint com si manaren, però no manen realment. Què va passar, si no, quan l…

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

Imatge
No perquè haja faltat, cal dir que Francesc Pons Moncho (1930-2018) era d'aquelles persones que es feia estimar. Era amatent, ajudador i certament primmirat i religiós aimador dels documents i de les restes del passat.
Era, a més de prevere, o conjuntament, una persona culta, il·lustrada i amb un ample ventall d'inquietuds morals i culturals. Amant i cultivador de la història de la Safor, especialment d'Oliva i Daimús, i pioner en l'estudi i reivindicació de la memòria de la canyamel i dels mètodes tradicionals de treball agrícola.
No vaig a dir molt més, si bé cal ser agraïts i recordar tot el que sempre em va ajudar a mi i, de segur, a moltes altres persones. A l'Arxiu Municipal de Gandia, per on venia sovint en els anys 1980, ens va deixar una catalogació del lligall que ell, detingudament, es llegia punt per punt: un conjunt de documents sobre el procés del lloc de Daimús contra el duc de Gandia sobre jurisdicció (1652-1653/1728). I quan vaig fer la història c…