LA COMODITAT (i l'error) DE REPETIR TÒPICS

Segurament no som prou conscients de la quantitat de boles que ens col·loquen o, el que és pitjor, les que nosaltres mateixos pronunciem.

Cal dir en el nostre favor o excusa que allò que entenem per 'cultura' és un tutti frutti on s'entremesclen els fets comprovats, els mites, les creences, les fes, els amors i els desamors. I allò que ens arriba pels famosos 'media'.

Dic tot això perquè, en l'àmbit de les nocions i els pressupòsits històrics abunda entre nosaltres la creença que espanyols -i valencians- som un producte retardat històricament. Vivim en una nació que a penes va superar el feudalisme i estem, al capdavall, igual o pitjor que fa segles...

 Aquesta mena d'opinions, sovint difícilment discutibles en la pràctica (a vore qui convenç a qui creu en tot això, malgrat la pàtina d'historiador que puga tenir jo) no solament predominen entre un públic ample sinó també en una proporció important d'historiadors.

Per això té mèrit la valentia d'alguns que, contracorrent però de forma documentada i teòricament elaborada, breguen per contrarestar tòpics repetits i rebregats.

Front a la idea que l'estat liberal espanyol va ser feble i impotent per dur avant transformacions de calat cal dir que el nostre estat, en eliminar prompte i per complet les mans mortes (a través de la desamortització i les desvinculacions) no va garantir el continuisme dels sectors dominants sinó, ben al contrari, els va sotmetre a una profunda selecció. D'ahí el malestar i l'adhesió d'alguns al carlisme.

No va haver-hi, doncs, cap continuisme fàcil dels sectors predominants a l'Antic Règim que, d'altra banda, en gran mida, s'havien adaptat al mercat i ho combinaven amb el privilegi.

Un exemple d'això mateix seria la figura de I comte de Ròtova, Llorenç Bou de Penya-roja; i un paradigma clar de ruïna i ruptura amb la situació anterior seria el del duc de Gandia, Mariano Téllez de Girón, qui no solament va perdre la jurisdicció sobre el ducat sinó que va alienar i vendre totes les seues possessions com ara el mateix palau ducal o les marjals de Bairén.

Fins i tot cabria parlar amb fonament d'una burgesia humanística d'advocats, escriptors, junt a militars d'un exèrcit renovat, com a directora de la nova situació i del nou estat. Un exemple local seria el de Carlos Ciscar, regidor ben actiu, a Gandia, en els anys de la guerra de Napoleó. Ciscar adduïa els privilegis de Jaume I per alliberar Gandia del jou ducal.

Allò cert és que el nou estat factor de la revolució liberal es va vincular des dels seus inicis amb una intensa transformació social que tenia el seu suport en canals de mobilització popular. Fins al punt de ser un tema controvertit a l'Europa del moment, presidida per la Santa Aliança.

Fins i tot, aqueixa transcendental transformació es va imposar amb un ritme que no van tenir els sinuosos reformismes sostinguts per les monarquies de l'Europa central i oriental.

A nivell local, el rebuig del progressisme al nomenament dels alcaldes pel poder central seria també un component important de la revolució. I parlem de revolució perquè a Espanya va fracassar la via reformista de l'Estatut Reial de 1834 mentre que aquesta seria la via predominant en bona part d'Europa. També van fracassar a Espanya els intents bonapartistes, d'autoritarisme militar, personalitzats en Espartero o Prim...

No vaig a continuar per ací, ja que el tema té moltes més matisacions i giragonses; però valga com a botó de mostra que moltes de les idees que donem com a certes deixen de ser-ho si apliquem la màxima dels il·lustrats: posar en dubte i investigar...


Aquestes quimeres són les que m'han vingut al cap després de la lectura de 

Jesús Millán. 'La primera fase del Estado-nación en España, 1808-1880: cambios sociales y espacios políticos'. Cahiers de civilisation espagnole contemporaine, núm. 20 (2018).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI