LA CONSCRIPCIÓ, EN ELS FONAMENTS DE L’ESTAT CONTEMPORANI


(Apropòsit de Dieter Langewiesche. ‘Imperio, nación, guerra popular. 1813 en la historia de Europa’. Alcores, núm. 21 (2017), pp. 235-257)


La impopularitat del servei militar, del pràctic segrest del jovent per tal de formar part d’un exèrcit nacional no és pas nova. Els objectors de consciència i insubmisos de les darreries del segle XX no estaven sinó actualitzant i buscant un nou sentit a un sentiment inveterat, íntim i alhora d’ampla projecció social, de rebuig de la milícia.

Amb tot, és ben cert que la Revolució Francesa i les posteriors guerres napoleòniques van canviar d'arrel la forma en què els ciutadans ens hem relacionat amb la nació i amb la mateixa guerra. En tota aquesta problemàtica tracta de penetrar Dieter Langewiesche d’una forma certament colpidora i renovadora (també discutible des de la perspectiva nostrada) pel fet què planteja que les guerres napoleòniques no tenien motivacions nacionals (així les entendríem a posteriori) sinó que eren guerres imperials pel domini d’Europa. Bé fora per l’expansió de l’imperi francés, del germànic o de l’anglés.

Heus ací, però, que els experts militars desenvoluparen un nou concepte de guerra popular lligada a la nació, amb la qual cosa van vore una mina per a la integració bèl·lica de la població. Per un costat hi havia la levée en mase de la República Francesa, aperfectida, burocratitzada i exportada sota Napoleó. I de l’altre la guerra de guerrilles de la Península Ibèrica. Els militarots prusians se n’adonaren ben bé del potencial mobilitzador que això significava front a la clàssica manca d’efectius ‘engatjats’ (carn de canó) que sovint havien de ser reclutats entre malfactors i mercedaris, i estaven temptats, continuadament, per la deserció.

La proposta dels experts prussians, com ara Heinrich von Brant, era clara: ‘Sí a la guerra popular, però abordada a través de la direcció de l’Estat’. Ells no volien una guerra popular a l’espanyola, sinònim de venjances, furts i assassinats... Però què és, si no, la guerra? El 1812 Von Clausewitz reconeixia i parlava, més pròpiament, d’una ‘rivalitat entre crueldats’.

Tot plegat, la clau estava en instal·lar el deure universal del servei d’armes, amb la qual cosa ens aproximaven a la guerra total i a posar en marxa el conjunt de forces (agressives) de la nació. S'hi tractava de llevar el fibló a la guerra popular sota els auspicis de l’estat, el qual hauria de fer, això sí, algunes reformes polítiques. D’ací a les mitologies de l’exèrcit de ciutadans combatents o de les guerres per la llibertat hi havia una passa. I a la utilització d’esquers mobilitzadors mitjançant la col·locació dels soldats en empleaments públics o fins i tot (contradictio in terminis) amb la mateixa promesa de ser alliberats de la conscripció.

Avui ens trobem potser en un altre moment en què el deure de defensa nacional ha estat traspassat, de bell nou, a uns cossos mercenaris. Però, atenció! No hauríem de baixar la guàrdia. L’agressivitat dels nous dirigents de l’extrema dreta i la seua captació de vots entre el lumpen i els incultes ens posen davant de nous reptes. En qualsevol moment poden sonar, si no sonen ja, els cants patrioters.


Pamflet del Congrés Internacional Antimilitarista celebrat a Amsterdam el 1904. https://alacantobrera.com/2012/03/06/juny/


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT