LES LLUMS I L’HUMANISME COM A LLUITA I REPTE


Per què no reivindicar, avui, la il·lustració? A propòsit de


Marina GARCÉS. Nova Il·lustració Radical.
Barcelona: Anagrama, 2017.


No serà anacrònic apostar per les llums i la il·lustració ara, al segle XXI? La fe d'il·lustrats i liberals en el progrés i la ciència no va ser soterrada per Nietzsche, Freud, Foucault i dues grans guerres? Com actualitzar la il·lustració a l’era digital i de la santa competitivitat?

(dit siga de passada i malgrat ser minoritaris, a mi sempre m'han encisat els plantejaments i les realitats del XVIII)

La primer premissa que planteja Marina és certament important: identifica la ‘condició pòstuma’ de la nostra civilització, lligada a la fascinació actual per la immediatesa, la incertesa i la inexistència d’un projecte de futur. Tot canvia acceleradament però sense que puguem fer-hi cap cosa. 

Ens diu també que el nostre temps ja no és el de la postmodernitat sinó el de la insostenibilitat. Assumeix plenament allò que ja plantejava el Club de Roma pel 1972 (i sobre la qual cosa fem cas omís amb diversos subterfugis): el creixement il·limitat en un planeta finit és impossible: fins quan resistirem? 

La paraula ‘austeritat’, avui, no cotitza com a valor ètic, anticonsumista o decreixentista sinó que es conjuga com a màquina de retall de la despesa pública i com a reducció de les expectatives d’una bona vida a la condició de ser privilegiat.

I nosaltres, els subjectes, ja no som els timoners de la història, decebuts com estem amb el fracàs de les revolucions. Som poca cosa, precaris, alhora que tenim un poder tècnic desmesurat.


Potser haurem de tenir cura de les noves revolucions: el feminisme, l’acció de barri, les resistències indígenes als estats o l’autodefensa local: però no és tot això, al capdavall, un mer pal·liatiu?

Declarar-nos insubmisos a la ideologia pòstuma és, per a mi, la tasca principal del pensament crític avui (diu, literalment, Marina). I és per això pel que hem de fer front a la credulitat i al dogma del progrés pel que hem de reprendre les arrels de la il·lustració que combatia contra els sabers establerts i les seues autoritats: perquè partim de la convicció què, pensant, ens podem fer millors.

Una altra de les afirmacions de Marina és ben important i desfà una idea que jo mateix tenia: lluny de creure ingènuament que la ciència i l’educació redimirien per si mateixes el gènere humà de l’obscurantisme i de l’opressió, el que plantejaven era la necessitat d’examinar quins sabers i quina educació contribuirien a l’emancipació, i de sospitar de qualsevol temptació salvadora. Amb l’aposta il·lustrada naixia, també, la seua pròpia crítica.


Una altra qüestió essencial, denunciada per Rousseau, és que el desenvolupament cultural i i el moral s’havien desacoblat. A hores d’ara portem un cert camí cap a la producció d’humans estúpids en un món intel·ligent. La pregunta clau ja la feia La Boétie al segle XVI: això és viure? La nostra vida és vivible, té sentit? 

Al capdavall, les humanitats haurien de redefinir els sentits de l’emancipació si volen ser alguna cosa més que un conjunt de disciplines en declivi.

Escrit dedicat als amics de l'esmorzaret, allà on la filosofia rural es fusiona amb el bon vivre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI

ARRÒS ESCUDELLAT