MANIPULACIONS I MATISOS DE LA TRANSICIÓ

A propòsit de Debats: revista de cultura, poder i societat, vol. 132/1 (2018). Monogràfic Les altres transicions. Experiències i relats oblidats, alternatius i resistents als relats hegemònics de la transició a la democràcia. Articles de Josep Cucó, Jordi Borja, Pilar Toboso, Jaime Pastor, Benjamín Tejerina, Arnaud Dolidier, Pere J. Beneyto, Ernest Garcia.

La batalla per hegemonitzar la memòria és constant i actual. La gran temptació és adaptar el passat a les conveniències de cadascú, és a dir, portar l'aigua al molí de l'interessat. 

Quan més potència tinga el molí, és a dir, quan més capacitat de producció i propagació, més s'escamparà la idea.

Podem fer alguna cosa, en aquest marc, per intentar ser equilibrats, equànims, compensats, racionals i coses per l'estil?

Un poc de tot això tracta aquest número de Debats, amb el problema afegit de sempre: els qui navegaven i naveguen avui pels marges (entenem, ací, antiga esquerra extraparlamentària i moviments  assemblearis, pacifistes i altres...) tenen una limitada capacitat d'influència i difusió de les seues tesis.

Josepa Cucó ja ens diu en el primer article que l'esquerra revolucionària, si bé va ser molt activa abans i després de la mort de Franco, va acabar dividida, fora de les negociacions amb Suàrez i la UCD, derrotada en els referèndums i pràcticament fora de joc després dels primers processos electorals.

No hi ha dubte, però, com assenyala Jordi Borja, que a hores d'ara hom planteja de fer moltes de les coses que aleshores no es van fer: una nova transició promoguda per les noves generacions? Allò que no es va fer en el passat (allò que se li tira en cara a la transició -haver produït una democràcia mediocre-) s'entremescla amb el que s'ha degradat en el present, de manera que hi ha un desafiament nou que podria ser un factor democratitzador (o no, en vista de les tendències autoritàries a l'occident).

El repte per al futur perquè això siga possible, segons Borja, passa per "un detall": cal aconseguir arrelament social, hegemonia cultural i construir una força política capaç de guanyar eleccions. Déu n'hi do!

Jaume Pastor ens recorda que el final del franquisme no és pas equiparable al final de la guerra mundial, el 1945; ni tan sols a la revolució dels clavells de 1974 a Portugal. I també ens refresca algunes idees sanes d'historiador: cal evitar el determinisme retrospectiu:  pensar que el que va passar havia de passar necessàriament i no hi havia cap altra alternativa. Com també cal evitar el que dèiem en començar: analitzar el passat en funció dels interessos d'una elit.

Jaume, malgrat el que imagine un desig seu (que hagués tingut lloc una ruptura amb una vaga general política) ha de reconéixer que des de febrer de 1977 la negociació va guanyar la partida a la mobilització i adjudica a Santiago Carrillo un paper important en el fracàs del projecte de ruptura. D'altres, això sí, podran adjudicar-li igualment un paper protagonista en l'adveniment democràtic.

En el paquet dels pactes hi va entrar una amnistia en una doble direcció. Em sembla recordar que aleshores el que destacava era l'amnistia i l'alliberament dels opositors que es trobaven a la presó, entre ells Marcelino Camacho. Però és a les hores presents quan es fa palesa la importància del que aleshores passava gairebé desapercebut o com a una qüestió menor: també eren perdonats els repressors franquistes i la seua vulneració dels drets humans. No ha estat possible, així, la justícia transicional.

Per contra, en la visió de Jaume Pastor, el que es produeix és una transacció, i el consens constitucional final és el que aporta, a posteriori, una teoria explicativa (i visió idíl·lica) del que era un procés conflictiu important.

Jaume esmenta l'esquerra llibertària, però per estimar la seua burocratització, la seua divisió interna i la travessia del desert que s'encetava.

La visió de Jaume sobre la democràcia que es va desenvolupar després va relacionada amb termes com els de 'desencantmaent programat' o 'democràcia cínica'. Al capdavall, les virtuts de la transició esdevenen els vicis de la democràcia.

Tot i això, Pastor identifica un continuum de moments en els quals els moviments alternatius prenien protagonisme. Les seqüències serien oposició a l'OTAN; insubmissió al servei militar, les tres vagues generals contra el govern de Felipe González, l'ascens d'Esquerre Unida i el rebuig a la guerra d'Irak... per acabar amb el 15-M de 2011 i el sorgir de Podem i altres confluències alternatives.

La revista dóna encara moltes altres mirades i perspectives que no comentem ara per no fer-ho llarg.

En tot cas, és evident que si aquells moments eren incerts no ho són menys els d'ara, quan no sabem com acabarà aquesta agonia de la Constitució de 1978, la deriva catalana, les coalicions esquerranes i la radicalització de les dretes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI