L’ARXIU COM A CONFESSIONARI


És clar que els arxius tenim una connotació d’inutilitat, de cosa passada i, al capdavall, “arxivada”. Però potser pocs negaran que també hi ha una altra mena de connotacions: de ‘saber’, de coneixences i, per què no, de secrets amagats.

En realitat no estic ara referint-me a cap d’aquestes idees implícites o explícites sinó a una realitat que he experimentat al llarg dels anys de treball en un centre d’arxiu: la de companys funcionaris i usuaris que aprofiten l’ocasió de buscar documents al nostre colomer per pegar la gran ‘descansà’.

Quan treballava al mateix edifici municipal era bastant habitual que algun company dels pisos ’principals’, per pròpia iniciativa o ‘enviat’ per algun alt càrrec, visitara l’arxiu i aprofités l’ocasió per ‘confessar’ alguns dels seus sentiments.

L’entrada habitual era aquesta: Què bé que esteu ací ¡ (volent dir: no esteu tan putejats com jo, que estic sota la bota i el comandament de… o sota les pressions i urgències d’una tempesta política). Evidentment, l’expressió tenia una doble lectura: per dins podies sospitar: pensarà aquesta xica que ací estem en la glòria celestial? Que ací no tenim cap cabòria? Però en tot cas tenia certa gràcia que pensaren això mateix: en realitat estàvem a la darrera planta i, evidentment, més prop del cel; i més lluny de l’enrenou de la ‘planta noble’.

El següent pas era (mentre buscaves i localitzaves l’expedient corresponent), més o menys, no sé per a què collons voldrà el meu… aquest certificat… té la taula plena de fotocòpies i el muntó és cada vegada més gros (podria dir-se alguna cosa semblant dels documents digitals arraconats en alguna subcarpeta); vol fer com si… però al capdavall el mort  me l’he de carregar jo.

Segons la vela que donares, el tema podia derivar: cap al que deuria ser una bona gestió… al caràcter més o menys “bondadós” d’algun company… i podia acabar amb el típic: no em fareu un lloquet per ací dalt? És clar que no tots els companys pujaven, diguem-ne, ‘amb il·lusió’; però estava i està bé fer algun comentari. Si ens coneixem i ens estimem, sempre podrem (com ara es diu) ‘interactuar’ millor.

A l’Arxiu Històric, on estic des de 1994, el context és un tant diferent. N’hi ha més gent que ve de fora de l’administració i els temes de conversa no són sempre divertits. No puc negar que t’afecten especialment alguns casos més delicats: els fills de pares desconeguts; o els nets que busquen quan i on va desaparéixer o va ser afusellat el seu avi, a la guerra o a la postguerra. De vegades, sense esperança, com un darrer recurs, com reclamant la solució d’una causa impossible però necessària i vital.

Ací, evidentment, el més important és escoltar; i explicar el que hi ha o no hi ha. De vegades admires el valor i la decisió: de dir i confessar l’inconfessable per tal d’arribar a la veritat de les coses. Una veritat sovint amagada que els documents poden ajudar a esclarir; o a mantenir en la foscor per la seua mancança.


Imatges

Arxiu Municipal de Gandia
Foto: Tono Creus

Confessionari de l’Església de la Mare de Déu de Loreto a Dénia:

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI