LES GERMANIES DE GANDIA I PACO PONS FUSTER

No cap dubte que la guerra de les Germanies a l'Antic Regne de València (cap a 1520-21) va ser un d'aquells moments clau i decisius que va marcar un tarannà històric. Potser no sabem ben bé del tot cap a on; però sí sabem que la Germania va ser un moment de ruptura i una fita considerada per molts com a aquella que separa l'edat mitjana i l'edat moderna al País Valencià. O també el segle d'or, el XV (i els inicis del XVI), i una etapa que, des del punt de mira lingüístic o 'nacional' s'ha vingut qualificant de decadent.


En el cas de Gandia, allò que més em crida l'atenció és el tret de ruptura radical que va significar. Un caràcter que segurament va perviure i va ser recreat entre els liberals i demòcrates del XIX; molt probablement, el recordatori d'una revolta antisenyorial va estar darrere de l'estampació del nom d'una via principal de la Gandia d'avui: el passeig de les Germanies.

Jo he tingut i encara tinc una visió de la  història gandiana com la d'una ciutat marcada pel control social i el consens. No precisament per l'hegemonia dels extrems polítics o socials. Tanmateix, si més no, veig dos moments d'indubtable i radical ruptura que contradirien aqueixa percepció: la guerra civil de 1936-1939 i la guerra de les Germanies.

L'olivà Francesc Pons Fuster és a hores d'ara la persona que més temps i intel·ligència ha emprat per tal de dilucidar allò que va passar. A més a més, en els seus escrits ens fa un retrat realista, alhora que ple de pinzellades impressionistes, de la Gandia d'aquells moments. Tant a nivell de detalls i de biografies particulars com de la mateixa estructura i forma de govern local.

Fuster segueix la pista de personatges tan significatius com Joan Caro i Bertomeu de Cas, líders de la revolta a València i Gandia. Amb troballes ben interessants. Aquest darrer, junt a Joan Fortuny i Bartomeu Guitart es van integrar en la Germania de Gandia, dins de la qual predominaven clarament els menestrals: blanquers, peraires, botiguers, fusters o sucrers.

Molts d'ells no estaven integrats en el poder municipal o senyorial però sí els màxims dirigents que hem citat, els quals, d'altra banda mantenien negocis amb els ducs, com ara l'arrendament dels seus trapitjos. Potser per això mateix el duc Joan de Borja es trobava tranquil en l'inici del conflicte fins que li va esclatar a la seua pròpia 'casa'.

Allò cert és que els agermanats no eren, ni molt menys, quatre miserables. Eren persones que controlaven, entre altres coses, el mateix poder municipal de la capital del Regne. I que pogueren reunir un exèrcit i guanyar les hosts nobiliàries.

Molt particularment, em crida l'atenció el fet que fins a la darrera hora es van produir 'ambaixades' i intents de frenar el conflicte armat. Però aquestes missions van fracassar: van fracassar els agermanats moderats i els nobles moderats: ningú es fiava de ningú; es va produir la guerra i van acabar guanyant els nobles i el monarca. No sé si cabria establir alguna mena de paralal·lelisme amb la situació que avui vivim en relació al conflicte de sobiranies entre Espanya i una part molt important de Catalunya.



Tot açò ve a conte de la lectura de l'article de Francesc PONS FUSTER. 'La Germanía de Gandia y la radicalización de la revuelta agermanada'. En Estudis. Revista de Història Moderna, núm. 44 (2018), pp. 59-86.


Oli sobre llenç: La pau de les Germanies, per Marcelino Unceta.

Imatge extreta de https://www.esdiario.com/573478761/La-batalla-de-Gandia-Los-agermanats-derrotan-a-las-tropas-de-Carlos-V.html




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA GUERRA, EN ELS ORÍGENS DEL REGNE DE VALÈNCIA.

EL MISTERI DE L'ARBRE, DE RAUSELL

FRANCESC PONS MONCHO, EL PREVERE AMIC DEL PATRIMONI