QUIMERES

UNIÓ FRONT A LA DIVISIÓ

2012-01-23T21:56:00.001+01:00

No cal ser massa llest per veure que una de les tàctiques dels poders establerts és la de dividir-nos. Funcionaris i treballadors del sector privat; treballadors veterans (que perden complements) i joves treballadors; fixes i interins. No hauríem de caure en la trampa sinó demanar entre tots que es faça justícia amb els qui han fet il·legalitats i immoralitats amb conseqüències de tots conegudes; amb els banquers corruptes i els especuladors que condemnen a l'empobriment a l'economia productiva... cosa difícil perquè de vegades són els mateixos que ens governen o els condicionen. En tot cas, no podem continuar plorant i queixant-nos que no ens queda societat civil ni consciència cívica. Haurem de reconquerir la democràcia amb esforç; perquè ningú no l'ha regalada mai. El privilegiat sempre tendirà a prostituir-la.

Foto: Manifestació a Islàndia.
http://teatrevesadespertar.wordpress.com/2011/05/16/espana-15-de-mayo-multitudinaria-manifestacion-por-la-democracia

CENTENARIS I PERSONATGES: ALFONS EL VELL

2012-01-21T01:16:00.000+01:00

Una vegada més, la història (o si més no, la seua versió propagandística i amb projecció social) sembla construir-se a colp de centenaris i de grans figures. Segons els diccionaris, personatge és aquella persona que ocupa una certa situació important, per jerarquia o per fama. En aquest sentit, és evident que el primer duc de Gandia, Alfons d’Aragó i Foix, ho era. Per jerarquia (net de rei i gran senyor a la Corona d’Aragó i a Castella) i per fama. Fins i tot va arribar a ser candidat a la successió de la corona, el 1412, any en què va faltar.

Tanmateix, per omissió, per el·lipsi i per contrast, els grans personatges ens porten irremeiablement als petits, als nihil habentes, als rodamóns, els marginats i defugits. També als mitjans, als menestrals, mercaders, notaris i ciutadans que, ai!, aspiraven a enlairar-se mitjançant els diners, la cultura i la milícia. Els 'grans' són els models, el paradigma, els triomfadors. Les seus virtuts seran exalçades, propagades i fins i tot santificades. Els seus pecats seran amagats o disculpats per la grandesa del seu destí. Al seu servei cantaran poetes i escriuran cronistes. Clavaris i arxivers servaran els seus tresors de lletra i numerari.

Alfons el Vell va viure, sens dubte, intensament, apassionadament. De la batalla perduda i el saqueig dels seus dominis passaria al reconeixement i el triomf cortesà. Acabaria els seus dies enfrontat a un fill que havia servit de mercaderia i d’hostatge més de vint anys; també enganyat per la seua dona, amb el seu home de confiança.

No obstant, des d’ací vull retre un petit homenatge als seus vassalls i tributaris, als alamins i alfaquins de les aljames; o a les víctimes del saqueig de la Safor per les hosts de Pere el Cruel, allà pel 1364, quan fou cremada e roboda. I, per què no? als seus cavallers d’espasa i lletra, d’entre els quals naixeria l’Ausiàs, senyor de Beniarjó, poeta irat i esquerp de la carn i del dolor.

Imatge: escut d'Alfons el Vell en

http://ca.wikipedia.org/wiki/Alfons_IV_de_Ribagor%C3%A7a

TRANSITAR MUNTANYES, TRESCAR LA TRANSICIÓ

2012-01-15T19:10:00.003+01:00

Caminar, pujar i baixar, parar i contemplar, xerrar relaxadament, amigablement, sentir l’aire, són algunes d’aquelles coses que fas quan t’acostes cap als núvols i el cel, quan fas una mena de vol terrestre i t’enlaires cap als cims més propers o més llunyans; als més civilitzats i acompanyats o a aquells més verges i salvatges.

Sóc un humil transitador de muntanyes, ni de lluny tan professional, metòdic i cronístic com ara els companys de A un tir de pedra. En les fotos d’Ausiàs s’hi veu l’ambient alhora boirós i assolellat que vam viure dissabte, amb l’amic Vicent Cremades, pujant a la Safor. He volgut posar-vos no els retrats de l’horta de Gandia sinó les del nostre ‘rerepaís’. A un costat, la planura de Marxuquera, Ròtova i Alfauir. Al darrere, les serralades bètiques de les comarques centrals valencianes amb la Serrella i l’Aitana al fons. Tot just a l'esquena de la Safor, l'Orxa.

Amb Vicent vam tenir ocasió de xerrar també d’una altra ‘transició’, la que vam viure des del Franquisme. Es fa necessària una relectura d’aquells anys on el protagonisme de Suárez i l’elit política ha solapat el clima i la vivència real que es sentia entre els col·lectius culturals, als partits més lluitadors, a les mateixes parròquies o a la universitat. Un clima on es coïen nous valors de compromís social que han estat en bona mida oblidats i abandonats pel professionalisme i l’oportunisme de molts polítics o per una natura humana certament contradictòria.

Afortunadament, per parlar-ne amb coneixement de causa, prompte tindrem a Gandia Manuel Alcaraz, un personatge molt volgut i valorat entre els moviments socials al sud del País Valencià. Un professor de la Universitat d’Alacant amb experiència teòrica i pràctica en la política valenciana. Ja us informarem del dia i de l’hora. Ho organitza el 15 M al teatre del Raval

Fotos: Ausiàs Alonso

POLÍTICS QUE ES GUANYEN EL JORNAL

2012-01-11T20:11:00.005+01:00

Sé que ningú no té, o hauria de tenir, el monopoli de santificar i dimonitzar. Tot i així, o per això mateix, una de les tàctiques dels nous moviments socials hauria de ser la de la d’identificar nous models, crear un nou santoral i assenyalar els mals o els dimonis que rosseguen i corquen la nostra societat.
Per començar en pla positiu, jo posaria un altaret a l’alcalde de Miramar, Asensio Llorca Bertó: ‘Sensiet’ per als més vells. Té alguns defectes, que conec: potser, a vegades, l’hipercontrol. Però entre ells no està la irresponsabilitat o l’afany de ser un gran alcalde, d’un gran poble, a les costes del que siga.

En els temps que corren ha demostrat ser un bon responsable dels afers públics. Ens ha fet veure que una maquinària municipal pot funcionar com un rellotge; que és possible millorar l’urbanisme i l’estètica d’un poble pas a pas, detall a detall. Des dels plans més genèrics als microespais que fan un poble bell i amb encís. Ha demostrat que es pot fer per la cultura, pels llibres, per l’autoconeixement i l’estima col·lectiva. Amb realisme, sense escarafalls, i tot això, sense estirar el braç més que la màniga –sense endeutar el poble-, gran temptació de tots els polítics de tots els colors.

Enhorabona, doncs, al nostre Asensio. Aquest deuria ser un exemple de representant i gestor públic promocionable. Ben diferent al d’alguns oportunistes o espavilats que, al capdavall, manquen d’ideologia i de principis ètics i que estan en la boca i en la ment de tanta gent. El seny i el trellat haurien de triomfar com a denominador comú. Els afanys de ‘grandeur’ i la inconsistència moral ens poden portar a un país en fallida i descomposició, amb aeroports i parcs temàtics deserts; i sense banca.

DESMEMÒRIA

2012-01-07T22:29:00.003+01:00

CAP A LES MÉS ALTES COTES DE LA MISÈRIA.

La ‘culpa’ és dels prestadors enganyosos, dels prestataris ‘innocents’ o del porc? Què més en dona si ens acarem, directament, amb l’empobriment col·lectiu –podríem pensar-? Tanmateix, una informació escampada des de ‘El País’ ho diu ben clarament: només els sobrecostos d’obres faraòniques (no els costos: els costos no previstos) han estat prou per esfondrar bona part dels comptes públics i són equivalents a les darreres retallades de la Generalitat Valenciana. Això sense comptar les prèvies maniobres especulatives de l’estafa piramidal que patim i que es va destapar sobretot el 2007 amb les hipoteques fem.

Realment anem malament perquè no anem a la solució dels problemes i de les seues causes sinó senzillament a que els de sempre, els de baix, paguem la factura dels plats trencats dels especuladors financers i d’una política impregnada de certs vicis i de no poca corrupció. La pregunta que avui es fa el 99% de la població és ‘perquè jo; perquè els poca-roba’.

Caldria fer una miqueta de memòria de l'ahir i el despús ahir, defugir la trampa de discutir ara si els funcionaris treballen més o menys que els de l'empresa privada, de si molta gent consumia més del que podia i exigir als veritables responsables això mateix: responsabilitat, política, judicial o econòmica, si cal. On estan els diners dels sobrecostos, per exemple? Si una empresa o un arquitecte va pressupostar 10, perquè n’ha de cobrar 15? perquè se li ha pagat o se li deu? Caldria esbrinar-ho ben bé i actuar en conseqüència. I identificar amb noms i cognoms aquells que han portat a la ruïna a la banca valenciana i les operacions que l’han provocada: siguen terres mítiques o el que siga. Partits d’oposició, sindicats o indignats ho hauríem de concretar i apuntar cap a ells, no cap als no-ningú.

TRES SARAGOSSES

2012-01-04T22:57:00.003+01:00

Ja fa temps, quan tenia desset anys, vaig anar a Saragossa en autoestop. Viatjava, en realitat, ‘comissionat’ pel grup d’objectors de consciència de València per participar-hi en una reunió de caire ‘estatal’. La santa veritat és que recorde el viatge però no així la reunió. Potser hi vaig arribar tard o no vaig trobar el local exacte. Allò cert és que sí tinc gravada en la memòria la sopa a la que em va convidar el camioner que em portava, en un restaurant de vora carretera, prop de Terol. Allò i el tracte amable i maternal de la cambrera, em van saber a glòria.

Fa un parell d’anys hi vaig anar amb una missió i un caire diferent. Hi acudia al seu Arxiu Històric Provincial, aquesta vegada comissionat per l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques en relació amb el ja finiquitat ‘Any Borja’ (2010). Anava en companyia de Conxa i vam estatjar un dia suplementari –al nostre compte- per conèixer un poc de la ciutat. Un estatge interessant i agradós, tant des del punt de mira arxivístic com dels altres. Fins i tot vam tenir l’oportunitat de veure i viure un Ebre crescut i imponent al seu pas pel pont de Pedra.

Fa uns dies vam passar el cap d’any allà també, al bell mig d’una de les ‘iniciatives culturals' de Xavi Pérez, amb gent amiga i diversa. A la mateixa plaça del Pilar, que no és qualsevol cosa. Hi vam viure un viatge ben pensat i muntat, amb pas i passejada inclosa pel monestir cistercenc de Nuévalos, el 'de Pedra'. Però malgrat l’imponent i ample de la plaça, malgrat els ritmes sabrosons de l’orquestra, malgrat el paripé de Tele Aragón, hi vaig veure un cap d’any carregat de tristor i d’incertesa en els rostres que observava. Sembla que serà aquest un temps en què augmentarà, encara més, la càrrega sobre les nostres esquenes. I un any en què la indignació creix per moments.

Enganxina: http://www.fsancho-sabio.es/html/PegA2-201.html

SOBREN FUNCIONARIS, SOBREN SERVEIS?

2012-01-01T22:41:00.003+01:00

No m'agradaria que s'entengués aquesta perorata com una defensa corporativa del funcionariat. Realment, l'administració pública necessita reformes profundes en capteniments i mètodes de treball i potser aquest no siga el pitjor moment per fer-ho. Però un dels primers problemes que té la cosa pública és, també, la gestió questionable de molts responsables polítics i dels seus càrrecs de confiança, alguns dels quals són agents dinamitzadors i racionalitzadors però que, en no pocs casos, tenen funcions policials i publicístiques.

Caldria anar a pams, amb tacte, amb decisió de millora, però no amb les formes precipitades amb que estan fent-se ara molts dels canvis on estalvi i desmantellament de vegades es confonen.

Un dels mals del funcionariat rau en la propietat immune de les places però al mateix temps aquesta podria o hauria de ser una virtut: la de la independència de criteris conjunturals o curtplacistes dels partits que manen a cada moment i que tenen la temptació de tornar al turnisme dels empleats 'entrantes' i 'salientes', propi d'una etapa caciquil.

Vivim un moment en que la solidaritat social és fonamental si no volem provocar una fractura i una indignació violenta que podria derivar-se de l'exasperació davant la injustícia, l'arbitrarietat de les càrregues de la crisi i el control mundial d'unes poques families financeres. Els poders públics haurien de fer de coixí dels colps i de redistribuïdors de la riquesa.

CONCERT DE NADAL

2011-12-26T23:33:00.000+01:00

Ara sí, va de Nadal. Perquè, certament, sense la calor, l'amor, la companyia, la innocència i tantes altres virtuts i sensacions malament podríem sobreviure.

Al Real de Gandia he viscut el meu concert de Nadal d'enguany: veus infantils, nadales, felicitacions, obsequis... tot el tòpic que es vullga però oxígen, al capdavall, per continuar vivint, confiant, fruint.

A més a més, els músics (i la meua Núria en particular) es mereixen una felicitació especial per encantar-nos i regalar-nos amb els sons, els ritmes i les lletres que ens acompanyen i entendreixen les nostres vides.

Fantasies animades, polques d'Strauss o fins i tot un evocador 'New York, New York' són un dolç imprescindible, que potser puga fartar alguns però que a mi, petit i insignificant humà, em permet seguir somiant i confiant, malgrat tot.

Us deixe dues versions de la 'Marxa Radetzky', de Johan Strauss

Bon Nadal i una abraçada !

http://www.memorizada.com/2008/01/01/bienvenido-2008-marcha-radetzky-viena
(versió aristocràtica)
http://www.youtube.com/watch?v=SoCP4tA1x_8&feature=related
(cobla)

Foto: Unió Musical del Real de Gandia
http://www.superdeporte.es/valencia/2010/01/18/banda-unio-musical-real-gandia-amenizo-duelo/84310.html

QUÈ FAIG PARLANT DE POLICIES PER NADAL?

2011-12-25T22:43:00.002+01:00

Ben sé que els temes policíacs, des de la història i els blocs, són poc populars. Sóc un tant incorregible. A més a més, a la policia, certament, no li sol fer massa gràcia que gent aliena a la professió esbrine i furgue en el seu passat. Un passat on les traïcions i les misèries solen ser extremadament extremes. Un passat en el que són abundants els arxius desapareguts.
Benito Pérez Galdós i Pío Baroja escriviren sobre la primera policia instal·lada per Ferran VII el 1824. Una policia lliurada en cos i ànima a la recerca i captura dels liberals que havien estat foragitats del poder per l’exèrcit francés capitanejat per duc d’Angulema -els cent mil fills de sant Lluis-. Una policia que estava lluny de ser allò que solen explicar els manuals en que s’eduquen els estudiants joves que volen accedir als cossos de seguretat: una mena de salvaguarda dels drets dels ciutadans.

Galdós dedicava al cap de la policia frases tan il·lustratives com ‘Un hombre alto, seco, moreno, de ojos muy saltones, de rostro fiero y ademán amenazador, mirar insolente, boca bravía... ¡Feliz el pueblo que tiene al frente de su policía un hombre como yo!’*

Pío Baroja, segons Claude Morange, va escriure i publicar un llibre que es deia Regato, el agente provocador (Madrid: Biblioteca Nueva, 1949). Qui coneix aquesta obra? De moment, no l’he poguda trobar ni a la xarxa de lectura valenciana ni a Rebium (xarxa de biblioteques universitàries). Una miqueta estrany, no? Espere poder localitzar-la, finalment.

Juan José Regato era un aparent liberal exaltat que passava informació sobre els seus correligionaris i va organitzar la policia de Ferran VII. Durant bona part de la Dècada Ominosa (1823-1833) en va ser Superintendent General a Madrid.

Ah. Bon Nadal ! I el que vinga. Que tingueu tremp per resistir!

*Episodios nacionales. El terror de 1824. Madrid: Aguilar, 1976, vol II, pàg. 384.
Il·lustració: uniforme de granader fuseller való durant la guerra del Francés.
http://www.1808-1814.org/uniform/walonas.html

UNA PETITA GRAN REVISTA

2011-12-20T21:49:00.000+01:00

A penes fa pocs dies que circula, en la seua primera versió, en pdf, el número 14 d’ESPAI DEL LLIBRE (publicacions de les Comarques Centrals Valencianes). Es tracta d’una publicació menuda, humil, però molt ben portada pel Juli Capilla, que en els darrers números li ha donat periodicitat, vitalitat i qualitat. Allò cert és que la revista ha eixit en bona part pel voluntarisme de Juli i els redactors, la major part d’ells vinculats a la XIEC (Xarxa d’Instituts d’Estudis de les Comarques Centrals), que és l’entitat editora.

Aquest número fa un repàs força complet per moltes de les vessants de la creació en les nostres comarques: territori, toponímia, històries locals i de l’educació, rius i flora, guerra civil, emigració a Orà, bandolerisme, biografies, memòries...

No falten rutes al voltant del riu Xaló i de la Vall de Gallinera, així com una proposta de paisatge cultural (els Alforins) en les planes centrals. Fins i tot, hi ha una ressenya d’un llibre meu, en la qual s’hi manifesta, sense embulls, l’amistat i la complicitat de Paco Blay.

El final és gairebé apoteòsic. Després d’una passejada per la producció narrativa, en especial per la literatura morisca, hi ha una ‘revista’ de les revistes, crítiques musicals, poètica i una entrevista a Silvestre Vilaplana. I encara una traca final: les portades i la fitxa de novetats que no han estat comentades. Que més voleu?

Potser en el futur caldrà adaptar la iniciativa a uns nous temps certament difícils i convulsos. No corren bons temps per a la lírica. A veure vindre.

Podeu accedir al darrer número punxant ací (gràcies al meu fill Ausiàs). Alguns dels anteriors són accessibles en la web de l' IEVA (Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida).

UNA VISITA-DEBAT, I UNA FLAMA ENCESA

2011-12-17T13:21:00.003+01:00

Aquest matí s’ha produït la visita programada pel 15 M de la Safor al Centre d’Interpretació de la Marjal de Gandia-Xeresa-Xeraco o marjal de Bairén. Associat a aquest centre hi havia el SEHUMED o Centre Espanyol de Zones Humides, en procés de desaparició. Una peça més que es deixa morir per tal de ser bons xics davant dels mercats immisericordes.

El guia, Fran, ha estat modèlic. Preparat, didàctic i amb un capteniment obert a les nombroses i compromeses preguntes que se li han formulat. Es veu, com deien ahir el Xavi Sarrià i Rafa Xambó, que una de les possibilitats obertes per als moviments socials és accedir i guanyar complicitats entre les persones que estan treballant en mitjans de comunicació o gestionant centres públics. Entre el professorat, per exemple, hi ha una gran pluralitat ideològica i molts sabers, els quals haurien de connectar amb l’ànsia de coneixement i de transformació dels nous moviments cívics.

Tot plegat, ha estat una experiència ben agradosa que, supose, haurà acabat amb un passeig gairebé idíl·lic pels ullals i senderols propers a l’Alqueria del Duc.

Encara restaria parlar d’altres vessants d’un cap de setmana certament ric en propostes culturals i activitats de tota mena: exposició sobre els riuraus a Llocnou, muntada pel col·lectiu Vall de Vernissa; presentació d’un llibre sobre la comunicació i els moviments socials, al casal Jaume I; premi Circ de la Safor... tot plegat, hi ha una vitalitat important, malgrat tots els malgrats, i això ens dona llum i esperança en uns moments tan difícils.

Foto: aula de la natura a l'Ullal de l'Estany, a Gandia: http://www.gandia.org/web/guest/marjal-gandia-ullal-estany

POLICIA, HISTÒRIA I PRESENT

2011-12-10T21:05:00.000+01:00

La policia és un concepte i un fet ple de contradiccions. Per als il·lustrats, venia a ser una mena de cura i atenció de la cosa pública. D'ací ve la pràctica decimonònica de la 'policia urbana' (actual urbanisme) i la policia rural.

D'altra banda, la implantació d'un cos de policia va sentar molt mal a l'Església de l'Antic Règim i l'exèrcit perquè els restava poder i competències en l'àmbit de la informació i la repressió. Alguns diuen que la implantació de la guàrdia civil a Espanya va evitar la implantació de xarxes mafioses i d'un estat paral·lel arran de les xarxes caciquils. Era 'bona', doncs, la policia, de bon antuvi?

Amb el temps, el concepte i la vivència de la policia ha anat derivant cap a la repressió des de l'estat (i ara, també, des d'algunes autonomies); també han evolucionat en positiu en els darrers decennis de democràcia, fins al punt que la creació de places de policia són de les menys qüestionades en el temps actual de crisi. Cap on derivarà en el futur la seua funció? Vers la defensa dels drets i la seguretat dels ciutadans o cap al paper de 'gossos' dels poders establerts?

Pel que fa el passat, cap dir que els arxius policials constitueixen una de les fonts més precioses per accedir a la història social i política del món contemporani. Tanmateix, la policia com tal és un objecte d’estudi opac: per la tradició de secretisme i pel caire marcadament ideològic de bona part dels estudis, fets i publicats pels mateixos policies en un procés endogàmic i corporatiu.

DE FOTOS I D'HISTÒRIA DE LA MÚSICA

2011-12-08T11:40:00.002+01:00

Certament, el Josep Antoni Alberola, de Llevant Ensemble, en sap molt de música. Si més no, pel que he vist, sap molt de l'evolució de les arts musicals i del seu context social i polític. L'altre dia, sense anar més lluny, em va donar tota una lliçó sobre l'evolució dels músics a nivell local. Ell ho ha estudiat en detall a la Xàtiva del segle XVII. Però el que m'admira és la facilitat i encert amb què connecta amb els corrents ideològics i polítics.

Així, sobre l'origen de les bandes de música, no és prou dir que venen de les bandes militars. Caldria entrar, com fa ell, en la crisi de l'antic règim i el declivi dels músics que depenien dels consells municipals, bàsicament trompetes i ministrers. També cal associar l'origen de les bandes amb els moviments revolucionaris liberals. Així, no resulta estrany que a Gandia, el 1869 (després de la revolució Gloriosa de setembre de 1868) siga el primer any en què la ciutat subvenciona una banda i així també resulta intel·ligible que, precisament l'any 1873, amb la I República, l'Ajuntament es llance a comprar uniformes i instruments musicals per una banda que esdevenia municipal.

Per acabar us adjunte unes fotos que va fer Santiago Mollà sobre l'exposició que està i estarà a l'Escola Universitària de Gandia de la UPV al Grau (fins el 9 de gener): El 15 M: una altra mirada. Tot i que les reproduccions són menudes (els mitjans del 15 M són limitats i voluntaristes) tenen el seu interés. Entre altres coses per la diversitat de les procedències i de les mirades. Tota una mostra, també, de la internacionalitat del moviment i la possibilitat de compartir sentiments semblants i germans des de llocs ben distants.

REIVINDICACIÓ DE LA CULTURA (EN TEMPS DE CRISI)

2011-11-29T16:54:00.004+01:00

Cultura és creació, invenció, agosarament, goig. Compartir, mamprendre, mostrar, fer crítica constructiva. Anàlisi, esmicolament, minuciositat i rigor. Poesia i fàbula. No ens cal, tot això, en temps de crisi? En un temps en què el nostre model de societat i de vida se’ns cau a terra, el pitjor que podríem fer és rendir-nos, restar perplexos, inactius i a l’atzar d’uns vents econòmics i financers desfermats sense control i sense mida. Haurem d’esperar que la solució ens vinga de fora?

Sense eixir del clos, com aquell qui diu, en uns pocs dies he tingut el plaer de viatjar per molts temps i espais. He revisitat els moviments socials al llarg de la història, he vist l’evolució de la fauna, a la comarca, als darrers decennis, de la ma de Jesús Vilaplana; he contemplat el lliurament d’uns premis digníssims en el nostra panorama literari, concedits a uns autors que de segur acabaran sent emblemàtics: el xativí Xavier Aliaga i Laia Noguera, catalana de Calella. Encara encara, he pogut acabar, amb molta més gent, amb un passeig plaent per la muntanya de Santa Anna i la seua ermita, retratada en un nou llibre. Al bell mig, m’he trobat amb una nova i ampla síntesi de la geografia i la història comarcal, promoguda per la Mancomunitat de Municipis. Ha estat, tot plegat, un privilegi, sense que m’haja gastat a penes diners i sense que l’administració s’haja vist en absolut llastrada per dispendis destrellatats. Potser calga recordar que no són aquesta mena de despeses, del tot mesurades, les que han conduït a la crisi actual del deute públic i privat. Ben al contrari, poden ser-ne part de la solució.

És possible que una porció dels esforços creatius hagen de conduir-se cap a la nostra estructura socioeconòmica. De fet, no estaria malament plantejar un diàleg més intens entre turisme i cultura o entre els estudis socials i la planificació econòmica; o entre la cultura i la solidaritat social. Una governança de les ciutats i els pobles hauria de tenir en compte totes aquestes pulsions, coordinar-les i projectar-les cap al futur.

El pensament i la filosofia són definitoris d’una societat civilitzada com ens creiem que era la nostra. No podem menysprear-los i pensar que el que no dona pessetes per a demà cal deixar-ho estar. Això ens portaria a una societat primitiva, sense ànima; i a recular en la història. No hauríem d’entrar en la desqualificació fàcil i barroera dels qui disenteixen sinó entrar a discutir arguments i planificar així l'eixida als nostres problemes que són econòmics, certament, però van lligats precisament a la crisi d’uns valors especulatius, d’una ètica i de la mateixa identitat d’una societat. La cultura, junt a un esforç solidari, és la vacuna contra la depressió econòmica i el desconhort que vivim.

Foto: Pluja Teatre. http://turismodegandia.com/nuestra-cultura-gandia.html

VISIBILITAT I INVISIBILITAT VALENCIANA

2011-11-21T21:56:00.002+01:00

Sembla que la perplexitat i el desconcert són estats d’ànim prou estesos que haurem de superar. O emigrar. Tanmateix, estava clar que el socialisme es troba en hores baixes. Hi ha, però, com sempre, rajos d’esperança, si bé més febles del que molts voldríem. Per una anàlisi de les eleccions, em quede amb l’agudesa i la sensibilitat de l’amic Xavier Aliaga. Afortunadament (i, malauradament, a les costes del socialisme temperat), el pluralisme polític valencià trau el cap d’una manera múltiple. Per un costat sura el nacionalisme progressista de Compromís, però per l’altre hi ha la versió esquerrana de tradició més obrerista. A ambdues alternatives, de forma potser sorprenent, els senta millor la independència mútua que no el "totum revolutum" i la malfiança. Les sumes polítiques no són mai matemàtiques.

Però encara hi ha la sorpresa relativa del partit de Rosa Díez. Relativa perquè si es tracta de ser centralistes i espanyolistes, els valencians ho som a bastament. El més curiós del cas és que des de Madrid això de Compromís no acaba de quadrar amb els seus esquemes. Si es tracta de dir 'Equo' encara ho entendran, però Compromís? nacionalistes valencians? Això faltava! Esperem que el Joan Baldoví puga fer-se entendre i siga una veu profitosa.

L'altra part de la batalla política estarà al carrer. Els polítics, malgrat ser conservadors, haurien d'escoltar-lo, tenir sentit comú i no parlar únicament amb el llenguatge de les porres policials. Si és així, la cosa es posarà lletja i de la indignació es passarà a l'exasperació.

Foto: http://www.xirimiter.com

LA HISTÒRIA AMAGADA

2011-11-11T18:18:00.003+01:00

La gran temptació, en acostar-se a la història, és manipular-la i capgirar-la a gust del consumidor. Els poderosos ens han construït una història plena de fills il·lustres i de grans batalles. Una història indefugiblement conduïda per unes elits que s'eleven per sobre de les masses. Els nacionalismes ens han parlat del milenarisme de nacions que són ben joves. Potser seria també temptador afirmar que els del 15 M ja hi eren presents a les Germanies.

Confie, tanmateix, que no siga balder acostar-se a la història per conéixer, per explorar, per aprendre dels errors, per experimentar, això sí, que hi ha molta gent que ha lluitat, a través dels segles, per una humanitat i una societat millors. Persones anònimes, inconegudes i callades o silenciades. Que potser han comés errors; però a les quals ens acostem, recuperant anhels i memòries. Des de la humilitat, des del reconeixement i l'admiració, des de la complicitat dels hereus. També des de l'esperit crític, si cal, i des de la voluntat d'inventar i projectar-nos cap al futur. Perquè el futur, certament no està escrit i és una plana en blanc en la que tots, en democràcia, hauríem de tenir la capacitat d'escriure.

Enllaç amb la web del 15-M Safor-Valldigna: http://acampadagandia.blogspot.com/

NINGÚ NO PLORA PER LES GARROFES

2011-11-03T18:48:00.001+01:00

Sembla mentida que, en temps de crisi, les garrofes estiguen per terra. Ningú no les plega. Ni tan sols el vell i resistent llaurador jubilat que, cansat i desenganyat, les deixa allà, al bell mig del camí, o a l’ombra del mateix garrofer, adobant, això sí, una terra que acull la pluja tardoral.

Què més puc dir? En sé ben poc: però quan vaig per la muntanya i pels camins del secà, veig i xafe, meravellat i impotent, unes garrofes precioses i alimentícies que ningú no arreplega. Jo també tinc tres garrofers, al Borró, a Ròtova, i abans un pastor em demanava permís per plegar-les. Ja fa anys que no és així i es perden, irremeiablement. El comerciant de pinsos que n’hi havia a Palma ja no en compra. S’ha fartat del monopoli d’unes poques companyies. El comerciant de Dénia a qui les he portades, en dues ocasions, ‘encara no tenia preu’. Què en farem de les garrofes?

PER NO FRENAR... !

2011-10-28T22:06:00.011+02:00

A propòsit del llibre Noves glòries a Espanya: anticatalanisme i identitat valenciana / Vicent Flor. Catarroja: Afers, 2011.

Francament va ser agradable. Un debat, al Casal Jaume I, amb públic i amb animació; amb ganes de reflexionar i intercanviar experiències i savieses. Amb capteniments oberts per fer autocrítica, si cal; però també amb esperança en el futur, en un esdevenidor més digne per als valencians.

Aqueixa, si més no, va ser la meua percepció, és clar que subjectiva, de la presentació que l’altre dia es va fer del títol que encapçala aquest text.

L’autor no em va decebre, francament. Amb el ‘morbo’ afegit d’haver estat blaver en la seua joventut, Vicent va ser en tot moment sincer, clar, seriós en els seus anàlisis i plantejaments. Ens va ajudar a tots a entendre, valorar i sospesar amb més justesa el nostre regionalisme banal i populista que, al capdavall, no és cap excepció escandalosa i única, com podríem haver pensat. Però sí és un plantejament identitari senzill, dicotòmic, fàcil d’entendre i que, indubtablement, ha connectat i encara connecta amb l’inconscient de molts valencians.

El repàs sistemàtic que en fa en la seua tesi i el seu llibre ens dona l’oportunitat de veure amb perspectiva un tema que ens ha arribat a cansar a molts i que ha produït com a efecte una major i més intensa espanyolitat entre nosaltres.

Enhorabona, doncs, a l’editor, Vicent Olmos, i a Flor, per mantindre viva la flama i la possibilitat de superar el simplisme (el dels altres i, de vegades també, el nostre) i accedir al coneixement crític. Un coneixement cada vegada més mal valorat al bell mig del folklorisme reviscolat, de l’historicisme banal i de les atrevides afirmacions que es fan des de la supèrbia i la ignorància.

La ‘lectura’ d’Ignasi Mora, certament equilibrada, en Catalanistes i blavers.

Foto: V. Olmos / A Valier. Sopar de l'autor i editor amb amics de Gandia. Tot hòmens!

PENSAR LA COMARCA

2011-10-23T08:50:00.002+02:00

A les vistes què la subjectivitat del post anterior podia ser 'prescindible' us pose un tema més actual: l'aparició de la La revista de la Safor, Núm. 3 (2011), dirigida per Enric Ferrer Solivares i editada pel CEIC Alfons el Vell.

Ací sí hi ha matèria: no precisament per al relax, sinó més aviat per al pensament i l'acció. No per a l'actuació sense reflexió (que sembla que és el que s'ha fet, de forma predominant, durant una dècada llarga). La Safor, de fet, és un laboratori excel·lent perquè tenim sentiments d’estima, gent i ments proactives. Un bona colla de caps pensants, d'aquells que en podríem dir 'privilegiats', s’han aplegat en aquest número d’una revista que busca rascar en el passat per aconseguir noves i amples perspectives per al futur (més o menys, 'sic').

És evident que estem en una cruïlla que pot esdevenir un carreró sense eixida o bé, pel contrari, una oportunitat per dissenyar un futur -de la nostra realitat urbana i comarcal- sense patir febres encegadores. Els autors d’aquest lliurament de Revista de la Safor ens en donen una bona mostra. Només en parlaré d’alguns casos.

Jaume Castillo, per exemple, ens obre una nova perspectiva per mirar l’etapa fundacional de Gandia en la qual els Borja no s’entenen (què compren?) si no és des del mateix caràcter de la vila gandiana, fundada per Jaume I, mimada per Jaume II i feta un nucli cortesà i centre polític per Pere de Ribargorça i pel seu fill Alfons el Vell, fundador del ducat.

Alberto Peñín ens introdueix en un debat que hauria de continuar i enriquir-se sobre el present i el futur urbanístic de la comarca i, més concretament, del seu centre: la conurbació que ell nomena el corredor de Sotaia, entre Gandia i Oliva. Una sola ciutat, funcionalment, que mereix una coordinació entre els 11 municipis que la conformen. Tot un repte que s’escau plantejar i resoldre, com ell remarca, tot prioritzant els transports i la mobilitat al temps que es revaloritzen els espais naturals.

Rafael Delgado ens ajuda a fer el viatge entre el retrat que Vicent Fontavella feia en la seua obra impagable (La Huerta de Gandia -1952-) i la Safor actual. Pel mig, no solament ha degenerat l’antic verger sinó que ha desaparegut gairebé el mateix llaurador mil·lenari, fagocitat per unes noves generacions i unes estructures –sobretot comercials- que han fet de la nostra agricultura un anacronisme. L’horta ha mort: definitivament?

El corredor mediterrani, tan en boga, el patrimoni dels castells o el document fundacional de la fira de Gandia són alguns dels altres elements del ‘putxero’. Tot plegat, uns continguts davant dels quals tots ens podem sentir implicats: cercles empresarials i econòmics, universitats, polítics, gestors públics, els 'alternatius' i ‘tutti quanti’.

(La imatge és del número 1. L'actual, atenció, és igual però de color blau)

RACONS

2011-10-22T09:22:00.023+02:00

Potser aquest no serà un 'post' massa llegit. No vaig a parlar d'actualitat; ni de temes morbosos o polèmics. Tan sols de racons: racons suggestius, transparents, plàcids, bells, solitaris, tebis. Els hi ha a molts indrets de la ciutat, de la meua ciutat, i de la teua.

Un dels que més estima em mou és el passeig de les Palmeres. Hi és a Benirredrà, tot just darrere de la casa d’Espiritualitat de les Esclaves (Esclavas del Sagrado Corazón de Jesús y de la Beata Rafaela María). Em va saber molt greu que les monges vengueren el seu hort, tan ample i exuberant, per fer-hi xalets. Encara tinc records de menut, quan hi anava en els festivals i les grans ocasions dels cursos de la meua germana. Em ve al cap una pinada allargassada, sense fi, on sobrava lloc per als jocs i els esports. Amb tot (no n’hi ha mal que per bé no vinga) va nàixer el petit passeig de les Palmeres, que duu des de la intimitat de Benirredrà fins el gran parc del País Valencià, a la vora ponentina de Gandia.

És un passeig curt però deliciós, ombrívol, acollidor, pausat; arrecerat dels vents i dels sorolls. Ressegueix les palmeres elegants que les monges plantaren ja fa dècades. I deixa entreveure els finestrals del casalici amb flaire decimonònic.

Benipeixcar ha recuperat el seu batec com a poble en fer-se per a vianants. És tota una pacificació; una 'repersonalització'. Al seu bell mig, el petit templet que aixopluga la font del poble, apegada a l'antic ajuntament, té la seua gràcia: és d’una bellesa lleugera i tendra. Sí, és un racó gairebé perfecte; per ser passejat, en solitari o en companyia. Que la bellesa, si és compartida, esclata amb més força.

Foto: Detall d'una torre del convent de les Esclaves. Zubillaga. Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia.

Quedaren com Camot: crims a dojo!

2011-10-15T19:41:00.003+02:00

ARCOS, Manel. Acabaren com Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833).
[Gandia], Edicions Tívoli, 2011. 149 pàgs.

Certament, encara avui, l’espai global de les Comarques Centrals no sol esdevenir marc d'anàlisis i narracions, raó per la qual caldria felicitar autor i editor d’aquesta obra. Arcos, ‘persecutor’ i recreador de bandolers, d’altra banda, ha aconseguit aplegar un bon nombre de notícies, collides en un munt d’arxius, les quals ha amerat en un relat bastant llegidor.

El llibre comença amb un feliç pròleg de Toni cucarella, qui dedica una paraules vives i àgils a la relació entre mite i història, la qual afecta de ple la imatge i percepció que tenim dels bandolers. Bàsicament, Arcos ens situa en la intensa activitat delictiva que va tenir lloc durant les tres etapes del regnat de Ferran VII: sexenni absolutista, trienni liberal i dècada ominosa.

Les virulentes malifetes dels bandolers, particularment les del xativí Doménec Giner, Camot, i Doménec Anyó, el Gat de Carlet, en són, doncs, el motiu central. Molts altres temes, això sí, afloren; d'aquells que, certament, 'em piquen'. El primer que sura és el de la complexa amalgama dels persecutors de bandolers i guardians de l’ordre públic: fusellers, soldats regulars, milicians, agutzils i alcaldes de germanor.. o els incontrolables i conflictius voluntaris reialistes. Ço és, el costat de l’ordre i de la repressió, de l'ESTAT.

No menys interessant resulta la constatació de la no col·laboració de bona part de la població civil amb els soldats, qüestió que connecta amb l’empatia popular i les connivències amb els bandolers; o amb la por. Potser, com deia encertadament Martínez Ferrando, molts en simpatitzaven pel seu enfrontament palés amb un exèrcit i un aparell estatal impopulars. El mateix prevere Sucías, enguerí amplament citat, manifestava una benvolença ben evident vers Camot. Al capdavall, resta oberta la pregunta que, amb paraules de l’autor, podríem plantejar així: són els bandolers rebels i insubordinats en societats arcaiques o més aviat delinqüents i pardals?

Un altra tema apuntat (a veure vindre...) és el de la utilització o les connexions polítiques dels bandolers, sovint a través de les màfies i els cacics. Es pot parlar, encara, de possibles herències de les bandositats nobiliàries? Alguns dels casos assenyalats i la presència dels revolucionaris Bertran de Lis donen per a molt.
Les il·lustracions fotogràfiques són ben valuoses, però es tiren a faltar mapes que ens situen geogràficament pels feixucs i llampants itineraris de bandolers i encalçadors. Per desgràcia, el llibre acaba sense conclusions, si bé en la part introductòria trobarem algun apunt explicatiu.

NOU D’OCTUBRE, O EL VALENCIANISME ACCIDENTAT

2011-10-09T12:01:00.003+02:00

Quin valencianisme? el dels fallers, el del PP, el de l’extinta i agonitzant Unió Valenciana, el d’una minoria minoritària del PSOE, el del Bloc Nacionalista, l’immers en el projecte de Països Catalans...?

Entre tots, em sembla, l’hem errada. No hem arribat a un consens mínim en qüestió de país. No tenim un himne o una bandera que ens represente a tots i ens tirem en cara, els uns al altres, l’espanyolisme o el catalanisme. En tot cas, la culpa dels nostres mals, que en són uns quants, la tenen sempre els altres: els d’enfront o bé els forasters i membres d’alguna altra nació imperialista. En podem estar tranquils que ningú de nosaltres no té cap responsabilitat. Sembla, al capdavall, que som una nació impotent, fragmentada i, en tot cas, inclosa en una altra.

Crec que les persones i els pobles som una combinació de molts factors. El social i l’ideològic en són dos. El nacional n’és un altre que per a mi té, o hauria de tenir, una particularitat: que engloba tota la gent que habita i comparteix un territori i una identitat comuna.

Entre nosaltres, tanmateix, sembla que hi ha un nacionalisme majoritari que és l’espanyol. Jo he sentit dir a algun nacionalista valencià que es conformaria (fins i tot n’estaria cofoi) què un 20% de la població votara formacions d’obediència valenciana. Tot i ser aquesta una fita que a alguns els pot semblar ambiciosa, em fa la feta que no és la correcta: en bona lògica, un nacionalista hauria d’aspirar a representar tot el seu país, ço és, posar per davant els interessos globals i territorials (per davant d’altres factors i variables). Tanmateix, en aquest país, ni tan sols els més nacionalistes creuen en aquesta premissa. El nacionalisme ‘silenciós’, l’espanyol, és el que guanya la partida, adobat amb alguna proclama ocasional de valenciania ofrenadora.

Si més no, el nou d’octubre sí serveix per fer una miqueta de folklore, per celebrar algun sopar i per donar peu a una bona falla. Que no està bé així?

Foto: wikipedia (València, 2005)

DESNORTATS: d’humanistes, informàtics i arxivers.

2011-10-06T17:14:00.000+02:00

No cap dubte que les coses han canviat i canvien acceleradament: l’economia, les professions, la cultura... nosaltres mateixos també, amb més o menys resistències.
El que resulta evident, tanmateix, és que l’humanisme i la filosofia es troben cada vegada més bandejats de les universitats i de la vida. Precisament quan més falta fan! Perquè si hem d’entendre o trobar sentit a la vida a través de les ciències econòmiques o del capteniment dels directius bancaris, per exemple, ja em direu. Anem aviats!
No es tracta tant d’una recança (que també, ho reconec, la història em priva) com d’una necessitat imperiosa de trobar nous horitzons en un món i una persona desnortats. No es trobeu acàs, ara, enmig del desconcert? governs impotents i inhàbils, forats negres financers i morals, aturats i indignats a dojo... Sovint sembla que estem com esperant per on ens ha de caure la propera canyada.
Haurà de ser temps de nous camins i de noves aliances. Jo no sé certament com es mesclen o com es coordinen un humanista, un arxiver i un informàtic. Però sí em fa la feta que ens cal un sentit ètic de la vida, un aprofitament del passat i de la memòria (per a què han viscut tantes generacions, abans de nosaltres, si tornem a topar amb les mateixes pedres?) i uns ferraments d'acció i comunicació que potser es podrien resumir en la famosa sigla de les “TIC”. En realitat, els polítics, haurien de ser uns directors d’orquestra que feren sonar un digna melodia en la que cadascú toqués el seu instrument. Potser estem lluny de tot això, però la vida és així: ‘se hace camino al andar’.

Imatge: zeebaz-filosofiaytecnologia.blogspot.com

Rafael Faus Penadés (Ròtova, 1948 - València, 2011)

2011-10-01T14:16:00.002+02:00

Les paraules no són mai prou. Però és el que tenim i, de vegades, l’única cosa que ens queda. Rafa, mestre educat entre els llatins i la cultura clàssica, estava radicalment lluny de l’elegia o de l’exabrupte. Era la discreció en persona. Com van dir al sermó del seu soterrar, li agradava estar, i participar; per aportar, mai per traure. I estava; i penetrava.

Rafa és solidesa i honradesa. Fermesa, integritat. Heroïcitat, generositat i paciència callades. Orgull íntim de si mateix i dels seus, certament motivat.

Rafa ha tingut un soterrar dels de sempre i en ell ha surat l’abundància i l’agraïment dels qui l’estimàvem; molts més del que pot semblar. En silenci, sense escarafalls, amb amor interior.

Gràcies, Rafa, per haver sabut estar sempre amb tothom, sense fer soroll, amb plena intensitat i deler, i amor pels teus. La teua cadira sempre restarà buida entre nosaltres. Saps, amb tot, que tens un digníssims hereus, que et faran cada dia més gran i més present.

Foto: Conxa Garcia

EL 15-M I ESQUERRA UNIDA

2011-09-27T18:03:00.000+02:00

En realitat, parlar del 15-M i d’EU és tant com parlar d’aquest moviment social i de les seues relacions amb l’esquerra parlamentària i extraparlamentària. És, aquest, un tema certament delicat. No cap dubte que alguns líders d’organitzacions minoritàries han trobat ací una audiència de la que manquen a casa pròpia; també és cert que alguns d’ells s’han deixat i es deixen la pell. Tanmateix, caldria no confondre's ni confondre. El 15-M és, i hauria de continuar sent, una plataforma plural no identificada ni monopolitzada per cap organització concreta. Ací es troba, per a mi, la seua clau i la seua aportació. El 15-M, en essència, té vocació de superar, precisament, els estrets canals de participació política que imposen els partits organitzats, en els quals la jerarquia i la disciplina plana per damunt de les bases i els quals, al capdavall, han hagut de plegar-se a les imposicions del poder financer i a una situació econòmica certament complicada.

Cal animar, doncs, els més actius del 15-M, a aprofundir en la seua identitat oberta, crítica amb els actuals canals de participació i, sobretot, aglutinadora de sensibilitats diferents que, totes plegades, haurien d’inventar i proposar noves maneres de fer política, lluny de dogmes i sectarismes. El repte està en que tot això caldrà amerar-ho i ‘organitzar-ho’ (maleïda i indefugible paraula).

Foto: http://www.lasprovincias.es/hemeroteca/

MANUEL SANCHIS GUARNER I VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: UN RECORD BEN MERESCUT

2011-09-20T17:16:00.002+02:00

Sanchis Guarner i Estellés tenen totes les butlletes per esdevenir el que ja són en bona mida: una mena de pares de la pàtria. Ho són entre la minoria nacionalista; però el reeximent veritable seria un reconeixement general i generós, com va ser llur vida.

La simbiosi entre pobles, persones i símbols és certament indefugible: necessitem referents, models, persones a les que admirar i imitar. A Sanchis Guarner no el vaig conéixer personalment, si bé el veia a la facultat, ben elegant, quan era catedràtic de francés (cert, de francés!). A Estellés sí el vaig conéixer perquè venia molt per Gandia amb motiu dels premis literaris, dels quals va ser jurat durant alguns anys. Fins i tot el vaig portar més d'una vegada, a ell i la seua dona, en el meu vell Renault 4, cap a la platja de Gandia.

Li agradava molt contar històries d’aquelles d’hospitals i monges, i d’un piu que s’empinava. Era un xerraire impenitent, juganer, i estava encisat amb la simpatia de Pepa Frau, aleshores regidora de cultura.

Allò cert, però, és que sortosament comptem amb intel·lectuals i persones de gran talla i ens en podem sentir cofois. La integritat de Guarner i l’autenticitat d’Estellés són commovedores i retre’ls homenatge és el millor que poden fer per honrar la seua memòria i per fer-nos un favor a nosaltres mateixos, rellegint-los i emulant-los.

Fotos: http://www.epdlp.com/escritor.php?id=1392 i
http://www.escriptors.cat/autors/sanchisguarnerm/pagina.php?id_sec=3301

EMPRESARIS DE LA SAFOR

2011-09-17T17:21:00.014+02:00

No cal insistir molt en què la depressió afecta l’economia i els ànims d’aquells que fa molt pocs anys es menjaven el món. Tanmateix, a tots els àmbits, i també a l’empresarial, hi ha gent dinàmica i crítica que es planteja com eixir del clot i s’ajunta per veure possibles alternatives.

La xarxa social ‘Networking Safor’, encetada per Javier Nogueroles, va organitzar fa uns dies un debat sobre el futur econòmic de la comarca amb l’interrogant de qué le haría falta a la Safor para ser más dinámica.

Entre altres coses, el debat va començar amb una reivindicació del tren Gandia-Dénia i del famós eix mediterrani; també amb el reclam de tot un seguit d’infraestructures públiques com ara l’accés nord al port o la circumval·lació d’Oliva i Bellreguard. Tanmateix, com es va fer palès, quedava enlaire ‘la’ pregunta: no és això cosa de l’administració i dels polítics? què s’hi pot fer, en realitat, començant pels mateixos ‘emprenedors’ presents?

Una de les primeres propostes, entre antiga i novedosa, va girar al voltant de la creació d’una marca i una imatge de la ciutat: tornàvem, així, a la iniciativa pública, si bé el polemitzador, foraster, portava ‘in mente’ l’experiència brasilera segons la qual, ‘curiosament’, els comerciants invertien en grans contenidors culturals, emblemàtics, que donaven serveis i bones vibracions als seus clients.

D’altres, valents, insistiren en la recerca d’un plus valor per als productes agrícoles, tot evitant així la ruïna evident dels nostres camps. Algú incidí en la planificació i la necessitat d’una major formació dels polítics, i dels mateixos empresaris. Encara s’hi va parlar, també, de la pressió, en la necessitat de formar un ‘lobby’... Potser en el futur el debat condueixca a una anàlisi DAFO, ço és, a identificar debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats de l'economia comarcal.
Tot plegat, es va veure, si més no, que hi ha persones vives, sensibles, crítiques i esperançades en molts àmbits de la societat. També en el de vegades sobrevalorat i a voltes malvolgut món de l’empresarial. I, atenció! això no quedarà així. A veure vindre.

Foto: www.ceicalfonselvell.com

LA PLAÇA MAJOR I LA POLÍTICA

2011-09-11T17:53:00.002+02:00

Fa uns dies, vaig tenir un col·loqui amable amb els companys del 15-M, els quals acostumem a nomenar aquesta plaça, a més dels Indignats, ‘antiga plaça de l’Ajuntament’. Potser això es faça per mimetisme amb València, o bé pel vell costum d’identificar una via per algun dels seus edificis o serveis emblemàtics (carrer del Forn, de l’Hospital, plaça de l’Església...)

Certament, la Plaça Major és la primera i més important de la població, però amb el temps hi ha altres places que han vingut complementant les seus funcions: sobretot les mercantils. Així, la plaça dels Colomets, del Rei en Jaume o del Segó, va ser durant un temps lloc per a la mercaderia de cereals i durant uns anys seu de la Fira. El primitiu Passeig va ser mercat de fruites o ‘Prado del sud’, el qual es va traslladar a l’actual plaça del Prado. Cada plaça té una funció, sovint lligada a instal·lacions que la creen o la reforcen.

La nostra Plaça Major, com totes, té una multiplicitat de cares que es podrien rastrejar al llarg de la història. Tanmateix, potser la més definitòria siga la funció política, de representació i govern de la ciutat. Especialment reforçada quan a les darreries del segle XVIII es va construir una nova casa consistorial i, encara més, quan el duc va perdre el seu poder jurisdiccional, allà pel 1811. Precisament per això ha tingut noms tan significatius com ‘de la Constitució’, ‘de la República’, ‘de Fernando VIÍ’ o ‘del Caudillo’. A més a més, cal no oblidar que en ella es celebraven els antics consells o juntes generals de la ciutat, ço és, una ampla reunió dels veïns per decidir sobre aquells temes més trascendents per a la vila, els quals requerien un ample consens.

Avui, els indignats (i altres col·lectius) han recuperat, a peu d’obra, la plaça com a centre de vida política. Certament, ha estat d’una forma gairebé espontània. No tenen, ara com ara, uns canals de legitimació representativa com sí en té la corporació municipal. Tanmateix, no estaria mal que els representants municipals vegen la manera de positivar aquesta energia i afany participatius i de democràcia directa. El contrari, seria desaprofitar la tan predicada ‘participació ciutadana’. De la funció religiosa, potser en parlem un altre dia.

Foto de dalt: Juantxo Ribes. Foto de baix: http://acampadagandia.blogspot.com/

AJUNTAR POBLES?

2011-09-07T17:55:00.000+02:00

Com el Guadiana, de tant en tant apareix la idea d’ajuntar o suprimir entitats locals amb l’excusa que cal estalviar costos. Per darrere, tanmateix, amb més o menys dissimulo, planegen els plantejaments jacobins i centralistes (i la dictadura dels mercats). De l’altre costat, hi ha el sentiment identitari local, que pot ser titllat d’estret, però que és real com la vida mateixa.

Certament, ja feia temps que no apareixia aquest tema com a punt de debat públic. Tanmateix, crida l’atenció que cap a 1868 la mateixa diputació de València (sí, la Diputació Provincial) programara la fusió de diversos pobles, la qual no va prosperar.

D’altra banda, caldria recordar que des de les darreries del XIX, i especialment arran del regeneracionisme i el reformisme municipal i regional, es contemplava en la legislació local la possibilitat de mancomunar serveis. Aquesta via, potser és la que convindria potenciar.

Ací mateix van cinc cèntims sobre alguns d’aquests vells intents a la Safor.

El 1868, la Diputació de València va engegar un avantprojecte de reforma de la divisió municipal seguint les orientacions dictades des de Madrid el 1866. En conseqüència, es tramitaven un reguitzell d’expedients per tal d’agregar pobles i formar municipis més racionals des del punt de mira de la gestió i de la potència demogràfica. Els partits judicials de les Comarques Centrals Valencianes van ser dels més afectats i en ells es tractava molt sovint de suprimir municipis que provenien d’antics senyorius alfonsins. Els intents d’unificació, però, no arribaren a prosperar, entre altres raons perquè els pobles no volien perdre la seua identitat en la foguera de la racionalitat administrativa. També perquè la revolució de setembre de 1868 va paralitzar un procés que es reobriria més endavant.

Una d’aquestes iniciatives consistia en l’agregació d’Almoines, Beniflà, Guardamar, Daimús i Beniarjó. La qüestió era certament complicada. Almoines acceptava la unió amb Beniarjó però s’oposava a que formaren part de l’agrupació Guardamar i Daimús. Tanmateix, Beniflà no veia bé l’agrupament i s’estimava més associar-se a Potries, com ja feia en l’àmbit eclesiàstic. Beniarjó, del seu costat, també rebutjava la unió amb Beniflà.

D’altra banda, Guardamar i Daimús s’oposaven a la unió amb Beniarjó. Per la distància, pels interessos encontrats i també per l’existència d’altres expedients en què es plantejava la seua unió a Miramar.

Tot alhora es movien papers per tal que Miramar i Piles conformaren una unitat, però el primer s’estimava més conservar la seua municipalitat i, com a mal menor, consentir l’associació amb Guardamar i Daimús.

El 1915 també s’intentava la unió de Guardamar i Miramar, la qual va fracassar igualment. D’això en parlem el Frederic Barber i jo mateix en els llibres publicats sobre les històries de Guardamar i de Miramar.

Imatges: escuts de Miramar i Guardamar. Extrets de

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_d'escuts_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0#Escuts_de_la_Safor

LA FIRA QUE S’ACOSTA

2011-09-04T12:38:00.000+02:00

Enguany, la fira de Gandia fa 700 anys. El passat i l’evolució de la fira, per estrany que parega, és encara tot un misteri. Cert és que hi ha alguns records i testimonis: llibrets de fira, cartells antics, records d’infantesa... La fira, certament, és un espai d’il·lusions, sobretot de pares i xiquets, de joves marxosos, de gent elegant que acudeix al teatre i als espectacles més selectes...

Però la fira i la seua evolució al llarg del temps, és encara una desconeguda. I no és perquè no hi resten alguns testimonis, que d’haver-los, els hi ha (sobretot comptes -els diners, sempre els diners-). En tot cas, l’excusa dels 700 anys ha servit per fer una primera incursió que, si bé limitada, almenys enceta un camí per recórrer. El Pep Gonga, de Pluja, el Frederic Aparisi, medievalista, i jo mateix, hem fet una aportació que eixirà publicada amb motiu de l’exposició que es farà a la casa de la Marquesa i que s’inaugurarà el dia 15.

En aqueix breu viatge, el que més m’ha cridat l’atenció és la capacitat dels Borja per convertir-se en centre d’atenció, tot fent que la fira esdevinguera un gran aparador de les glòries de la noblesa ducal i, després, d’una burgesia cofoia i autocontemplativa. Afortunadament, en les darreres dècades, la fira ha esdevingut alguna cosa més que ‘un mostrador de glòries’ i el gust per les coses populars ha anat imposant-se. Amb tot, cal reconéixer, les festes veritablement populars (aquelles on ‘el poble’ es protagonista) són les falles i la setmana santa.

Esperem que, si més no, aquests recordatoris siguen un aspecte positiu de la fira d’enguany. D’altres aspectes segur que se’n parlarà, i molt. La ‘FIGA’, segurament, serà un centre d’animació. El que em crida l’atenció, d’entrada, és que alguns crítics i renovadors d’altres temps declaren ara que es troben a l’espera que els regalen alguna entrada del ‘Duo Dinàmico’. Viure per veure.

Imatge del cartell: www.gandia.org

LA POLICIA EN ELS SEUS INICIS

2011-08-29T22:48:00.000+02:00

Els qui em coneixeu, sabeu que tinc una dèria especial per analitzar l’exercici de la violència (i per les accions i reaccions no violentes) al llarg de la història. Potser en part per això en vaig enfangar en tractar un fons arxivístic que, a priori, sona bastant estrany i allunyat. Ni més ni menys que la Subdelegació de policia de Dénia, instal·lada el 1824 arran de la creació de la Policia General del Regne. Vaja, el moment de la creació del que ara coneixem com a Policia Nacional, si bé en estat embrionari.

Una part del treball que vaig fer en acabant els estudis d'arxivística a Bellaterra ha estat publicat a Lligall, revista catalana d'arxivística, al seu número 31, de 2011. Tanmateix, de moment, em sembla que no l’han fet accessible en la web dels arxivers catalans (http://www.arxivers.com/). Jo el tinc ‘penjat’ en http://www.valldevernissa.org/historiaillibres/, a la secció d'articles, gràcies a les habilitats del meu fill Ausiàs.

L’ADMINISTRACIÓ QUE SOBRA?: les dipus.

2011-08-23T20:43:00.000+02:00

Potser siga anar contracorrent, però considerar l’administració pública com un element ‘sobrer’ té un component neoliberal important. I perillós. Poques vegades es valora l’administració pública com un element ‘lubricant’, compensador de desequilibris i aportador de serveis essencials per a la vida d’una societat saludable. I en canvi, en bona mida, és així –o deuria-: o és que els serveis sanitaris, culturals, esportius, la mateixa xarxa de comunicacions o la promoció de la investigació no són elements essencials per a una societat viva i solidària?

Ben és cert que cal estar a l’aguait perquè les maquinàries administratives no esdevinguen elefants inoperants, cars i pesats. Més al servei dels polítics del torn que atentes al seu sentit primigeni de servei. Sobretot, cal vigilar que s’hi apliquen els esforços als objectius realment importants. Però no podem qüestionar-nos l’existència de certes administracions amb l’alegria i inconsciència amb què està fent-se.

És cert que hi ha institucions, com ara les diputacions provincials, que entren clarament en conflicte amb els governs autònoms. Ací sí hi ha tema per al debat. Efectivament, podem replantejar-nos l’existència de les diputacions provincials, cosa que és gairebé tant com replantejar-nos l’existència de les províncies, cosa per a la qual no està clar que hi haja consens polític –necessari per a una hipotètica reforma constitucional-. En tot cas, no deixa de ser positiu el debat perquè tot seguit ve el tema de la comarcalització; o sobre com dividim el nostre País Valencià: en quatre o cinc grans territoris supracomarcals? Aqueixa sembla ser la proposta més racional per part d’alguns tècnics i geògrafs. Tot amb tot, és evident que el territori i la població s’ha d’organitzar i compartimentar d’una manera o una altra.

Us deixe ací quatre línies sobre la història de les diputacions. Una història certament col·lapsada en la que han tingut lloc desaparicions, èpoques d’esplendor i misèries caciquils. Potser estem en una crisi final?

Les diputacions provincials foren fruit de la revolució liberal, de la constitució de Cadis de 1812 i la instrucció per al govern econòmico-polític de les províncies de juny de 1813. En aquell moment, estava clar que l’administració de l’Antic Règim estava obsoleta i calia canviar l’esquema territorial d’acord amb els pressupòsits de la il·lustració i el liberalisme. El gandià León de Arroyal va ser un dels qui millor va enunciar eixa necessitat de reforma. En la seua doble cara, les ‘dipus’ foren en moltes ocasions una maquinària administrativa de l’estat en cada circumscripció nova, la província. De fet, durant un temps, foren presidides pels mateixos governadors civils. Però, finalment, sobretot arran de la llei municipal de 1870, acabaren sent un organisme local: part del poder local. La seua raó d’ésser aniria derivant cap a la proposta més actual (coartada?) d’ajuntament d’ajuntaments.

Foto: Palau Provincial d'Alacant, edifici projectat el 1928 com a seu de la Diputació per l'arquitecte Juan Vidal Ramos.

‘LEVANTE ESPAÑOL’

2011-08-21T11:24:00.000+02:00

Innocentment, en un altre temps alguns pensàvem que el nom de 'Levante' estava condemnat a desaparèixer. Per a què serveix, si les comunitats autònomes-països-nacions-regions estem tots perfectament identificats? Catalunya, Comunitat Valenciana, Múrcia, Andalusia... Doncs no. El nom de 'Levante’ roman viu; i ben viu. Certament, no deixa de tenir un certa lògica per a la gent de l’altiplà i, particularment, per als madrilenys. Efectivament, nosaltres i el territori que ocupem estem 'a llevant' d’ells. Però hi ha dues coses que encara em sorprenen i em corprenen. Una geogràfica i l'altra, més indefinible.

La geogràfica és que, en veritat, el territori espanyol més a llevant no som nosaltres sinó les illes Balears; o és que les Balears no són Espanya? En tot cas, serem el llevant espanyol més proper, més a mà per a alguns; però no el veritable llevant. Una altra qüestió és que nosaltres mateixos ens puguem considerar ‘llevant'. El nostre llevant és, indiscutiblement, Eivissa (de fet, així ho diuen les mateixes escriptures notarials: les casetes de mar de primera línia fiten, a llevant, amb Eivissa). Castella i l’altiplà són a ponent; Catalunya al nord i Múrcia al sud. De forma que podríem concloure que nosaltres som llevant, en tot cas, per a uns altres, però no per a nosaltres mateixos. ‘Ergo’, Levante és un nom o topònim ‘d’altri’. Pitjor encara, els del centre no crec que diguen me’n vaig a ‘ponent’ quan se’n van a Portugal o me’n vaig al septentrió o a tramuntana, quan se’n van al País Basc o Astúries... Coses que passen quan la identitat pròpia no és ja que ens la desdibuixen, és que ens la creen, i nosaltres ens la creiem. País paradoxal i perplex !!

Imatge del pseudomapa: http://es.wikipedia.org/wiki/Levante_espa%C3%B1ol
Publicat a Levante-EMV, la Safor (19-08-2011).

SETE SÓIS, SETE LUAS: L'ESTIU INTERCULTURAL

2011-08-15T12:40:00.000+02:00

UN FESTIVAL QUE MEREIX

No sóc crític musical, ni molt menys, però Conxín i jo som espectadors entusiastes del festival que tots els estius es celebra a Tavernes, i també a altres 30 ciutats del sud europeu i Brasil, com ara Cadis, Roma, Haifa o Tànger. La proposta de Sete Sois busca la sempre difícil i inestable combinació entre folklore i ‘modernitat’, o l’assoliment de la tan cantada però igualment problemàtica ‘interculturalitat’.

Un festival d’aquests trets mereixeria un potenciament, si més no, de caire comarcal. Vaja, que si cal triar, en aquest temps de crisi, deuria ser un d’aquells productes ‘intocables’ de la nostra oferta estiuenca: per la seua tradició consolidada, pel seu caràcter popular i creatiu; fins i tot, per un exotisme que, no obstant, casa perfectament amb la nostra idiosincràsia i, alhora, amb allò que pot sorprendre i agradar el turistam.

A Tavernes és una proposta arrelada que, a més, ha sobreviscut governs municipals de signe divers. El festival va començar amb la petita orquestra peiotaire –d’arrels ben valldignenques- i amb la cantant valenciana Aitana Ferrer, una veu i un estil que està aportant molt a la nostra música. Tot això, a més, en uns espais emblemàtics del petit santuari valldginenc_ el clot de l Font i l’ermita de sant Llorenç.

Sentir ‘Les voix du Sete Sóis’ va ser tota una mostra palpable del que pot donar de si el tema. Set músics de Croacia, Andalusia, el Lazio, Sudan, Andalusia i l’Algarve, amb la veu preciosa de l’israeliana Talya Solan, són tot un luxe que paga la pena de veure i fruir. Més encara quan es veuen les bones ‘vibracions’ que flueixen entre gent que abans no es coneixia. Tot un exemple per imitar, preservar i escampar en els temps que corren.

Foto: Les vois du Sete Sóis
http://www.stefanosaletti.it/schede/corpovoix.htm
Publicat a Levante-EMV la Safor (19-08-2011)

IGNASI MORA, LA POLÍTICA I LES PERSONES

2011-08-10T17:49:00.000+02:00

L'article publicat per Ignasi Mora a l'edició comarcal de Las Provincias, ‘SIN FRENTISMOS’, és un escrit certament ben raonat. Qui no vol fugir de les ‘misèries’ de la política, tot i que, de vegades, en siga esclau? Qui s’ha de negar a reconéixer la simpatia o la bonhomia de les persones, ‘malgrat’ que siguen polítics? Crec que una majoria, en la que m’incloc, estem d’acord en que cal una recerca d’objectivitat que supere els partidismes i el ‘frentisme’ a què al·ludeix Mora. No hauríem d'enfrontar-nos a les coses des de posicions temeràries i força vegades des de ‘pre-judicis’ que distorsionen la realitat per tal de fer quedar mal el contrari.

Tanmateix, no em negarà l’Ignasi que ell, amb l’article, també està fent política: política lingüística, en aquest cas castellana, i política de ‘pastisser’: cal adaptar-se al poder, estiga qui n'estiga.

L’article d’Ignasi en

http://www.lasprovincias.es/v/20110702/safor/frentismos-20110702.html

ESGLÉSIA I TRANSICIÓ POLÍTICA

2011-08-09T18:49:00.000+02:00

Potser avui vivim una involució eclesiàstica –i no eclesiàstica- i per això mateix ens resulta difícil recordar i entendre l’aggiornamento o obertura que va experimentar l’església, en el seu conjunt, sobretot amb el concili Vaticà II i els darrers anys del franquisme. De fet, sense ser superlatius, hom pot afirmar que molts sectors de l’església i bona part de la jerarquia –sobretot a l’època de Vicente Enrique Tarancón- contribuïren decisivament a la deslegitimació del règim de Franco.

En el mateix seminari metropolità de Montcada hom va viure un cert florir i una primavera d’ecumenisme, obertura de mires i rigor intel·lectual que va ser important (als darrers seixanta i primers setanta). Molts dels antics alumnes, secularitzats més prompte o més tard, o no, han estat personatges notables en el món cultural, polític o eclesiàstic de les darreres dècades.

Una bona mostra i una síntesi de tot això ha estat el naixement i la llarga vida posterior –certament miraculosa- de la revista i l’editorial Saó, la qual ha aplegat un grup de clergues, fills d’aquella època, que han sabut treballar colze a colze amb ‘seglars’ i un munt de persones sensibles a la cultura i al viure-patir del País Valencià.

Per tot això i moltes més coses ens alegra que l’amic Vicent Cremades, sociòleg i advocat de formació, haja triat el tema de l’Església, la transició i el nacionalisme com a objecte final del seu màster interuniversitari d’Història Contemporània. I que siga la revista Saó el centre de la seua atenció.

Vicent ens parla sovint d’esperances i de decepcions; d’il·lusions abocades al cabàs de la impotència i, potser, de la traïció. Tanmateix, crec que resulta evident al llarg de la història, i de la vida, que les idees d’uns bojos acaben per ser executades per uns altres que venen darrere i potser de forma parcial i interessada. Però la història potser avança així. Pocs reconeixien la tasca feta pels objectors de consciència i els insubmisos al servei militar, quan el PP va acabar abolint-lo. Però aquesta és una qüestió de la que hom ha de ser conscient quan hom juga a ser avantguarda.

ELS FETS DE 1911 I ELS ARXIUS

2011-08-06T21:06:00.000+02:00

En la nit del 18 de setembre de 1911, un grup de gent va eixir del casino republicà de Carcaixent. Al crit d’Avall la guerra!, s’adreçaren a l’estació de trens i avortaren el viatge d’un grup de soldats que serien allotjats a la població. Quedava convocada una vaga general per a l’endemà -amb el suport de socialistes, anarquistes i republicans-, la qual es va produir en un ambient festiu. Tanmateix, un grup es va dedicar a alçar les vies del tren, els pals de telègraf i assaltar l’estació de via ampla i la de Gandia. Després de saquejar l’administració de consums i el sindicat de llauradors passaren a l’Ajuntament, on superaren la guàrdia, buidaren la caixa i es dedicaren a cremar i destrossar els mobles i la documentació municipal. A punt van estar de tirar pel balcó el jutge municipal. Per la vesprada, una companyia de l’exèrcit i la guàrdia civil de Tavernes aturaven els esdeveniments.

Certament, els fets de 1911 al País Valencià foren molt dramàtics i importants, si bé a penes se n’ha fet memòria (de forma diferent, és clar, a la setmana tràgica de 1909, amb un entorn polític molt semblant). Als arxivers ens crida l’atenció el fet de la destrucció de l’Arxiu, però és clar que aquesta no es pot entendre si no observem la fúria popular acumulada en contra de la guerra, dels impostos sobre els consums i possiblement sobre un ample gavell de coses que avui ens resulta un tant difícil de comprendre. Aquell mateix any, l’alcalde de Carcaixent, el canalegista Víctor Arbona, dimitia, decebut de la política, i prompte casava amb la seua núvia, la gandiana Maria Lapeyre i Sáenz de Juano. Avui, 1911 és la data de ‘naixement’ de l’Arxiu Municipal de Carcaixent.

Fotos. Tropes franceses al Marroc i Canalejas, cap de govern -de l'esquerra dinàstica-.
http://www.vadehistoria.com/marruecos/war12.htm

EL PART QUE NO CESSA

2011-07-28T10:38:00.000+02:00

Sempre estem esperant, espectants, fent de parteres per a l’infantament d’una nova societat: més justa, més humana, menys cruel amb els poca-roba, més culta i feliç.

En les manifestacions que aquests dies estiuencs encara recorren els carrers s’hi veu la doble vessant de trobar-se cabrejats i alhora il·lusionats, desenganyats i alhora disposats a lluitar, una vegada més, per un impossible (Les utopies són les nostre futures realitats, en deia el lema).

Com podem fer conviure la il·lusió i el realisme tot alhora; la decepció i l’ànsia de lluita?

Una vegada més, el mestre Hessel ens dona no ja idees i plantejaments, que també, sinó el ‘to’ que caldria buscar i mantenir en tot aquest procés: la confiança en l’home és fonamental. La confiança genera confiança i la malfiança el contrari. Diu Hessel que un home és un animal perillós i capaç de carregar-s’ho tot, però també capaç d’abordar nous problemes amb noves idees. I un home, diu, només és un home vertader si està realment compromés i se’n sent responsable.

Un dels problemes està en com establir uns vasos comunicants, àgils i no deformats, entre els partits i els moviments socials. I, al capdavall, l’important de la utopia, d’allò que imaginem, és, sobretot, el que fem i vivim dia a dia.

Foto: http://www.flickr.com/photos/acampadabcnfoto/5962690976/sizes/m/in/photostream/

LLUÍS TORRÓ I LA NECESSÀRIA COORDINACIÓ DE L’ESQUERRA

2011-07-18T23:11:00.000+02:00

Coneixia a Lluís Torró com a alcoià i com a historiador, de bon antuvi especialitzat en els orígens de la industrialització a Alcoi, o ‘protoindústria’. No el coneixia tant com a polític, però el diàleg que hem mantingut al seu bloc m’ha alegrat, la veritat. La seua visió ampla, matisada i no dogmàtica al bell mig d’una esquerra esquarterada i que es mira de reüll no solament m’ha semblat correcta sinó necessària i imprescindible per refer un clima constructiu i de confiança que supere l’actual desesperança i derrotisme del conjunt dels progressistes, venut, entre altres coses, pel gir fàctic i no explicat de la política de ZP.

Allò cert és que ara mateix ens trobem en un moment interessant en que cal, urgentment, un diàleg sincer i obert entre la gent més oberta dels partits, el moviment del 15 M i el gavell important de persones decebudes de tanta hipocresia i tanta presa de pèl. Si no s’obri un diàleg entre la ‘classe’ política i el 15 M vindrà la frustració, l’exasperació (en terminologia de Hessel) i la confirmació tardana i traumàtica d’allò que fa temps deia el Reinhard Kühln (feixisme i democràcia, dues formes de domini burgès); i la violència. Hauríem de fer tot el possible en alçar ponts per al diàleg i per a la regeneració de la vida política.

http://lluistorro.blogspot.com/2011/07/politica-llenguatge-i-esquerra-guay.html#comments

VIATGE AL PASSAT

2011-07-15T00:07:00.000+02:00

Avui, a la Universitat d'Estiu de Gandia, he experimentat un doble viatge al passat. Per un costat, em traslladava, de la ma de Ricard Camil Torres Fabra, per una part de la historiografia valenciana de les darreres dècades. De l'altra, però, tenia la sensació de trobar-me, encara, en les aules universitàries dels anys 1970-1980, quan jo estudiava. Si més no, el vocabulari i la música, eren molt semblants. O, a tot estirar, em venien a la memòria les aportacions del Ramon Garrabou, realment novedoses en la ja antiga edició de la UEG de 1985. Sí, potser la historiografia valenciana ha fet alguna feina en aquestes darreres dècades, però em fa la feta que molt menor en comparació a la que es va fer pel 1970 i 1980. O, també pot ser, la versió que ens arriba en aquesta UEG no és precisament la més brillant, matisada, novedosa o pregona. Crida l'atenció el domini abassegador dels professors de la Universitat de València, sobretot dels que tenen càrrec. Però, hi ha algú més? És que els professors de València no tenen amics a La Corunya, a Alemanya o als EEUU?

Foto: http://www.ritmodominicano.com/wiki.php?title=Lonja_de_Valencia

UNA UNIVERSITAT DESCAFEINADA

2011-07-12T17:31:00.000+02:00

El mot ‘universitat’ té molt a veure amb univers o universalisme. Aquest, em fa la feta, era l’esperit de les primeres edicions de la Universitat d’Estiu a Gandia quan, malgrat que era l’Ajuntament l’entitat organitzadora, venien intel·lectuals d’arreu d’Europa i del món i s’encaraven, des de diferents punts de mira, a les grans qüestions que viu la humanitat.
Avui, els organitzadors semblen trobar-se orgullosos de que 13 dels 16 cursos es troben organitzats per membres de sengles deganats de la Universitat de València, la qual cosa dona idea de l’endogàmia acadèmica en la que ens menegem. Si una universitat d’estiu ha de reproduir els esquemes mentals i de poder d’una sola de les infinites universitats que hi ha al món, malament anem. Una universitat d’estiu hauria de ser plataforma per superar esquemes repetits i no per reproduir-los cansinament una vegada més.

D’altra banda, el lema empobridor de la UEG, ‘Gandia, estiu, excel·lència’, cosa que sona a propaganda, no solament aconsegueix a penes concitar il·lusió o interés sinó que ve a ser fals, ja que no travessa ni impregna el conjunt de les activitats de la Universitat.

Tant de bo m’enganye i no siguen les coses així, però em fa la feta que la UEG necessita d’una renovació profunda. No, evidentment, en la línia antediluviana dels cursos de Pérez Aparicio sinó en el sentit d’enfrontar amb valentia els temes que avui realment ens preocupen (la crisi, el 15-M, ‘els mercats’, l’ètica i la renovació política...) i concitar el debat de ments lliures, sòlides i agosarades alhora.

PETITS UNIVERSOS

2011-07-11T13:17:00.000+02:00

L’estiu és motiu per visitar i revisitar espais. De llunyans, però també de familiars, d’entranyables. Sembla mentida el que es pot veure amb ulls renovats, amb el temps a favor, sense preses ni condicionants.

Ara mateix, encara es poden contemplar les séquies de l’horta reblides d’aigua, com petits rius ensinistrats que travessen hortes i molins. Ara mateix, es poden esguardar hortetes primmirades i jardins llustrosos. Casetes i casalots dipositaris de la il·lusió familiar i infantil. Una primavera plujosa ha fet possible l’exhuberància.

Cada poble, cada terme, té els seus racons privilegiats, si bé també les seues pífies estètiques, els seus abandons imperdonables, els seus monuments a la lletjura.

El pas i el passeig pausat ens obren nous horitzons

Foto: Assut d'en Carròs. http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistema_de_regs_de_l'Horta_de_Gandia

MALS TEMPS PER AL PERIODISME

2011-07-07T18:54:00.000+02:00

ADEU A GANDIA TV

Gandia Televisió, amb totes les limitacions que es vullga, ha estat el projecte televisiu de més llarg recorregut entre les televisions locals. Des dels temps de Canal 5 i l’antiga Tele-Safor, allà pels anys huitanta, aquest projecte ha esdevingut una realitat no exempta de polèmiques, pròpies d’un mitjà de comunicació, però amb una constant dedicació a les ‘nostres coses’. Des de la utilització normal de la nostra llengua s’ha volgut i s’ha aconseguit en bona part valoritzar els nostres espais, els nostres paisatges, la nostra gent, la nostra història, el món de l’ensenyament, la política i la cultura locals...

El que a mi més se’m queda és la tasca, l’amor i la dedicació dels professionals que hi han treballat. Ferran, Júlia, Gemma, Marta, Anna, Marc, Salvador... i molts altres amb els qui he compartit tants moments i llocs.

Amb aquesta supressió ha passat allò que passa moltes voltes. No prima o no es valora la feina ben feta, l’estima que s'hi posa, la companyonia, ser persones i no objectes comprables i rebutjables.

Malauradament, massa sovint els mitjans de comunicació són mitjans d’instrumentació i les persones i els professionals acaben rodolant al bell mig d’una voràgine que molt sovint no han provocat.

Són mals temps per a la lírica i per al periodisme. Caldrà refer els espais de comunicació, reinventar-los i humanitzar-los. 'Independitzar-los'?. Si més no, el repte està ací.

Foto: www.gandiatv.com/ -

TURISME I CULTURA

2011-07-03T17:27:00.000+02:00

Sembla que aquest estiu no podrem gaudir de les exposicions i les carpes que tradicionalment muntava ‘La Caixa’ a la vora sud del port de Gandia. Per a mi i la meua família era sempre un ‘comboi’ visitar-la i ho féiem, de vegades, més d’una volta. Era un plaer veure tanta gent visitant altres èpoques, interessant-se i encuriosint-se pel saber: perquè els dissenyadors de ‘La Caixa’, la veritat, saben fer atractius els grans temes, com ara els orígens i l’evolució de l’espècie humana; o acostar-se al món musulmà i els seus flaires. Enguany, sembla, el tema era la constitució de la ‘parla’ entre els humans.

No vull pensar mal del perquè enguany no s’ha seguit amb un costum que era indubtablement exitós i amb un cost mínim per a les arques municipals. Però sí m’agradaria remarcar que el turisme i la cultura local haurien de signar una aliança important, lluny d’exclusions mútues. Ben és cert que hi ha un sector de turistes o visitants que busquen l’arena de la platja i la diversió sense més pretensions. Però nosaltres, els gandians, sí hauríem de tenir-les. També és igualment cert que la marca i la imatge d’una ciutat no es crea en dos dies però és un factor important d’atractiu. Si nosaltres els gandians ens creiem una ciutat dels clàssics i una ciutat culta, ho acabarem sent. Perquè ens sentirem identificats amb els nostres valors, amb la nostra cultura –també culinària- i sabrem comunicar-ho fàcilment als nostres visitants. Si creem uns circuits de centres visitables, atractius per a nosaltres, també ho seran per als turistes. Pel contrari, no veig atractiu un possible Benidorm bis que, en tot cas, seria una còpia deficient.

UNA D’HOSPITALS

2011-06-28T23:33:00.000+02:00

Un hospital és una gran cosa; i els professionals que hi treballen en són l’ànima. Potser això siga una obvietat. Però quan estàs dins, com a malalt, ho valores molt més. I quan estàs a punt de perdre eixa possibilitat –de sanar en una institució pública, producte de la solidaritat col·lectiva- ho veus més important encara.

LA NO-VIOLÈNCIA I LA FORÇA DE LA RAÓ

2011-06-10T23:55:00.000+02:00

Un dels components essencials de les darreres revoltes socials, ací i a molts altres països, ha estat i és el seu caràcter no violent. Aquesta és una qüestió bàsica que ve a parlar d’una major civilitat en una societat que pateix però sap que les solucions no estan en l’eliminació de l’adversari.

Certament, si repassem la història, els conflictes socials i civils han estats farcits d’enfrontaments armats i morts: guerra de les Germanies, guerra de Successió a la Corona Espanyola (maulets i botiflers), fets de 1801, guerra napoleònica..., alçaments liberals i republicans, trienni bolxevic, tot fins acabar amb la darrera guerra civil de 1936-1939. Hi ha, però, un punt d’inflexió important quan el partit comunista d’Espanya (gairebé l’única oposició organitzada aleshores), en la dècada dels 1950, passava de la guerrilla a predicar la reconciliació nacional. En els anys de la transició, la major part de les forces antifranquistes (no solament els partits; també els nombrosos col·lectius i associacions existents), llevat de la Eta, el Frap i algun altre grup minoritari, practicaren els plantejaments no violents, malgrat la repressió del poder agonitzant. En realitat, fins i tot la imperfecta democràcia en la que vivim té com a tret definitori el fet que no cal l’ús de la força per a un canvi de govern. Ací està la prova de foc. Una cosa que ara sembla normal, ha costat molt d’aconseguir.

A tot això, cal afegir les aportacions de tradicions pacifistes (llibertàries o masòniques) així com de lluites i líders no violents, alguns dels quals, com Luther King i Mahatma Gandhi, són molt coneguts, però d’altres no tant. Ací al País Valencià vam tenir un dels primers objectors de consciència al servei militar, Pepe Beunza, i a Catalunya, Josep Maria Xirinacs també va ser un símbol important. Allò ben cert és que, tant entre els lluitadors alternatius com en bona part de l’establishment va imposant-se cada vegada més la idea que la persona té uns drets humans inherents i inviolables.

Els mètodes de lluita no violents no neguen els conflictes (ben al contrari) ni tampoc la necessitat de pressionar l’adversari, de realitzar una ‘contrainte’, com deia Jean Marie Muller. La lluita es guanyarà carregant-se de raó i fent veure el trellat i la bondat de les propostes. La raó de la força deuria quedar per al passat. Perquè el ‘poble’ no solament viu de ‘panem et cirquenses’.

'Indignats' davant de la policia a les Corts Valencianesl
Foto: G. Caballero
http://comunidad.levante-emv.com/galeria-multimedia/Comunitat-Valenciana/Indignados-Policia-enfrentan-Valencia/27976/10.html

UN PARLAMENT A LA PLAÇA

2011-06-04T23:06:00.000+02:00

Realment és increïble i d’admirar: el moviment 15 de maig continua, s’organitza i s’escampa. Va a més i és capaç de mantenir una discussió políticoparlamentària, amb controvèrsia, al carrer, de la forma més civilitzada. Tota una lliçó per als polítics professionals que haurien d’escoltar; i actuar en conseqüència.

Arran d’una exposició sobre les lleis electorals, avui s’ha debatut sobre els partits, la democràcia i l’essència del moviment. Hi ha hagut posicions més ‘realistes’ que veien la solució en la creació d’un partit polític que assumís les reivindicacions del 15 m. Però molts han rebatut que ací no estava la solució sinó més aviat el problema. El moviment haurà de continuar endavant i demostrar que una ‘altra’ democràcia és possible.

Si més no, la quantitat de comissions que s’han creat i les iniciatives que estan duent-se endavant són considerables. ‘Chapeau’ !

Fotos: http://acampadagandia.blogspot.com/

FOTOGRAFIA I PATRIMONI

2011-06-03T17:22:00.000+02:00

Hi ha companys meus, arxivers, que tenen molt de seny i trellat. Un d'ells, Joan Boadas, l'arxiver en cap de Girona, ha publicat fa poc un parell d'articles ben interessants. El primer reflexiona al voltant del paper que hauria de jugar l'administració pública en la conservació i gestió dels fons fotogràfics. Forma part d'una polèmica desenvolupada a 'La Vanguardia' sobre el patrimoni fotogràfic:

http://www.lavanguardia.com/opinion/temas-de-debate/20110529/54161061459/que-hacemos-con-los-archivos-fotograficos.html

Realment les fotografies tenen una gran valor, però si no coneixem el seu autor, el lloc on es fan i el moment, qui apareix en la foto, o el context de producció amb les seues dades tècniques, pràcticament no sabem quina cosa tenim a les mans. I això és el que està passant amb la proliferació incontrolada de còpies. Els arxius públics, com es diu a continuació, haurien de crear les condicions per contenir i tractar de forma adient la memòria col·lectiva, però no solament la d'aquells que són capaços de negociar compres discutibles.

El segon article us el copie ací mateix. Va ser publicat el 24 de febrer a 'El Periódico'.

Información publicada en la página 12 de la sección de Opinión de la edición impresa del día 24 de febrero de 2011

Las negociaciones sobre los legados artísticos

Archivos y talonario

Hay que valorar gestos como los de Capdevila o Miserachs frente a los casos de Centelles o Balcells

Algunos estudios científicos nos informan de la alta probabilidad de que la misma área del cerebro que nos sirve para recordar el pasado sea la que utilizamos para prever o imaginar el futuro. La cruel paradoja y el drama de aquellas personas que pierden la memoria es que se hallan sin futuro y sin pasado, condenados al presente.

Si trasladamos esta hipótesis al ámbito social, la imagen que se nos revela es absolutamente inquietante. ¿Podemos imaginar una sociedad condenada solo a tener presente? Una sociedad sin memoria, impedida, por ello, de poder construir su porvenir.

Consciente de este grave peligro, la humanidad, desde tiempo remoto, ha luchado contra la posibilidad de una amnesia colectiva construyendo depósitos de memoria que aseguraran a las nuevas generaciones la posibilidad de imaginar su futuro. No debe resultar extraño, pues, que en la mayoría de conflictos bélicos el vencedor siempre haya intentado, y aún intente, destruir o confiscar la documentación de su adversario movido por el deseo de impedirle su recuperación. Se trata de que el vencido se encuentre sometido a la situación de aquellos pueblos sin archivos que ven cómo los otros escriben su historia o, lo que es lo mismo, les dictan su futuro.

En este sentido, la documentación custodiada en los archivos sirve, pues, no para una contemplación estática de nuestro pasado, sino para contribuir a la construcción de nuestro mañana colectivo. Y es por esta razón por la que estos servicios, que generalmente son titularidad de las administraciones públicas, no deben acoger solo documentos generados por los entes públicos, sino que deben estar abiertos a recibir múltiples fondos documentales de distinta procedencia.

La obligación de dejar constancia a las generaciones futuras de nuestra actual pluralidad exige a los archivos que fondos documentales producidos por empresas, asociaciones, familias y personas privadas tengan un lugar destacado en sus estantes y que se dedique gran cantidad de recursos públicos a su organización, instalación y difusión. Esta es la gran y responsable inversión desde el ámbito público hacia este patrimonio y en ningún lugar está escrito que desde la Administración se deban dedicar ingentes cantidades de dinero a la adquisición de archivos y fondos documentales privados.

Por ello, nos sentimos orgullosos y valoramos gestos como el de Roser Capdevila, que hace muy pocos días acaba de legar a la Biblioteca de Catalunya gran parte del material creativo vinculado a sus tres mellizas, o el de la familia Miserachs, que ha donado al Macba el archivo del fotógrafo, y, en cambio, asistimos estupefactos a la compra, fruto de negociaciones clandestinas y valoraciones opacas, de una parte del archivo de Agustí Centelles y del mal llamado archivo de Carmen Balcells. Nadie nos ha dicho que aquello que se ha comprado responda a una política diseñada, consensuada y aprobada por parte de los responsables de la cultura del Estado, ni nadie nos ha ofrecido las pruebas objetivas de que lo adquirido deba tener un valor de tres millones de euros.

Las administraciones públicas tienen responsabilidades mayores: construir buenos equipamientos que ofrezcan instalaciones adecuadas para acoger a los distintos tipos de documentos y garantizar su conservación; dotar a estos centros de personal suficiente, y cualificado, para desarrollar todas las labores de organización, que en algunos casos llevan décadas de retraso; establecer e impulsar circuitos de difusión que contribuyan al conocimiento del patrimonio documental y que lo sitúen al mismo nivel del que consumimos cotidianamente procedente de los países que han comprendido, mucho antes que nosotros, que el rol de una cultura se establece, también, a partir del desarrollo de estrategias que favorezcan la comunicación pública tanto de la documentación que hemos heredado como de aquella que producimos en la actualidad.

Las administraciones no están para provocar la competencia ante el ingreso de estos fondos documentales en centros públicos, sino para generar un clima de confianza que facilite el cambio de titularidad desde el ámbito privado a la propiedad colectiva.

Comprar es lo fácil. El uso del talonario tiene escaso interés si lo confrontamos a la existencia de una política de gestión del patrimonio documental bien articulada y tejida a partir de múltiples complicidades. Una política que no esté basada en anticuados tics imperialistas, sino que sitúe en el centro del debate la utilización racional de los recursos públicos y los aleje del enriquecimiento de particulares. Una política de futuro que proponga a los privados un marco de explotación conjunta de sus fondos documentales, que garantice los deberes y los derechos de las partes y que borre del panorama el cómodo recurso a la mejor dotada chequera, alimentada, por cierto, con nuestros impuestos.

Joan Boadas i Raset, Archivero. Comisionado del Consejo Internacional de Archivos (ICA) para los Archivos Fotográficos y Audiovisuales.

Foto de capçalera: exposició de l'Arxiu fotografic de l'Arxiu Històric de Barcelona.
http://www.bcn.cat/arxiu/fotografic/expos.html

DEMOCRÀCIA REAL

2011-05-29T00:23:00.000+02:00

A Gandia i en un fum de ciutats, la ‘Democràcia real, ja’ continua el seu camí. No és fàcil, com s’ha vist a Barcelona, però l’acció d’aquest matí i l’assemblea d’aquesta vesprada demostren que el moviment està viu i que el cansament lògic no ha pogut amb una moral bastant alta. No és cosa de quatre ‘niñatos’ com alguns voldrien fer veure sinó que és una qüestió més fonda que afecta la salut d’una criatura democràtica, també viva però afectada per un munt de virus i de malalties que requereixen un tractament terapèutic i una renovació. La qüestió és com evolucionarà el moviment i si la classe política tindrà la capacitat i la valentia d’assumir alguna de les crítiques i propostes. Perquè, si hi ha vasos comunicants, el moviment pot aportar coses positives. Si, pel contrari, n’hi ha un tancament a les reivindicacions i al diàleg, el moviment podria entrar en una etapa de frustració que seria negativa, sobretot tenint en compte el civisme, la bona voluntat i la no violència que s'hi posa en pràctica. Negativa per a tots i per la pròpia democràcia, ferida de mort pels poders fàctics. Ja ho deia fa temps Reinhard Kühnl, catedràtic de ciències polítiques a Marburg: feixisme i democràcia, dues formes de domini burgès.

UNA CIUTAT A DEBAT

2011-05-25T19:59:00.000+02:00

La culpa d'aquest debat la tenen, en bona part, l'Enric Ferrer i el Robert. Ja coneixeu allò que copiava fa un parell de 'posts'. Certament, si Gandia continuarà o no sent un 'model' en el futur no ho sabem cert. Però sí podem, almenys, valorar el que ha passat, el que hem fet, i veure si cal proposar el disseny d'una nova ciutat. Vicenç Rosselló és un mestre de mestres. Entre altres, de Joan Romero o del mateix Josep Vicent Boira, una de les ments més preclares i interessants amb què comptem en aquest país tan creatiu, malgrat tots els malgrats. Manolo López, d'altra banda, és un economista enginyós, gandià d'arrel i força experimentat en allò que podem dir la maquinària o l'administració pública.

PRIMAVERA

2011-05-20T23:22:00.000+02:00

El riu baixa pletòric i amb aigua clara. Els geranis resplendeixen i les bicicletes s’escampen com en una florada. La ciutat, el camp i la muntanya, assaonats, toquen un concert alié a l’embranzida electoral. O no del tot.

La transformació del Serpis gandià ha estat virulenta i pedregosa; però les coses van anant al seu lloc i, al capdavall, la possibilitat de passejar per les vores del riu, baixar-hi, tirar pedres a l’aigua i contemplar els ànecs i garses no està gens malament. Certament és un goig travessar Gandia acompanyat del curs i del soroll de l’aigua. Un vell somni s’ha fet realitat.

Les eleccions arriben, però aquesta vegada amb propina o, potser, amb alguna cosa més. Feia temps que no veia una assemblea al carrer i aquesta vesprada l’he vista: ordenada, cívica, participativa, però reflectint un malcontent i una insatisfacció profundes. El poder de lluny i, de vegades el de prop, ens ofega, ens anorrea. La democràcia directa és tot el difícil i contradictòria que es vullga, però és necessària, imprescindible, terapèutica. Del contrari, acabarem buidant el poc que queda de democràcia i abominarem dels mateixos representants que hem votat.

Foto: Josep Camacho

http://www.saforguia.com/Noticias/tabid/54/titular/DOSCIENTOS__INDIGNADOS_TOMAN_LA_PLAZA_MAJOR_DE_GANDIA_/idnoticia/26666/Default.aspx

UNA PRESENTACIÓ AGRADOSA I CÀLIDA.

2011-05-15T18:46:00.000+02:00

És clar que aquesta és una sensació subjectiva. A més a més, què n’ha de dir l’autor? Certament, no puc estar més que agraït i desvanit per la presència d'amics, familiars i, especialment, per la visió de molts rostres que no conec.

Si més no, però, em fa la feta que els presentadors, Toni Grau Escrihuela i Enric Ferrer Solivares, s’ho van treballar de valent i van dir moltes coses de trellat i suggerents. A mi em va cridar l’atenció la proposta d’Enric Ferrer de, no res menys, que refundar la ciutat. Ací us copie el primer i els darrers paràgrafs de la seua intervenció.

La història d'una ciutat presenta interrogants: ¿l'actual és la mateixa ciutat d'èpoques anteriors? ¿Hi ha algun fil conductor entre l'ahir i l'avui? ...

¿Quina continuïtat hi ha entre la Gandia del XIX, per exemple, i l'actual? El creixement demogràfic ha estat espectacular... El temps, més poderós que la picola que va tombar les muralles, ha deixat de costat el model senyorial, l'agrari, una part de la indústria tradicional... Gandia s'ha desestructurat com a espai...

La ciutat, ara, està en el difícil moment de la seua reinvenció, a més de la crisi general, que també l'afecta, i li cal un nou projecte fundacional: ¿ciutat de servicis, de cultura, de preferència turística, de reindustrialització des d'una nova agricultura? ¿Com ser fidel a tot allò que significa continuïtat -llengua, cultura, patrimoni, costums, etc.- sense renunciar al dinamisme del canvi i l'expansió?...

Als ciutadans d'ara mateix, els correspon, des del coneixement de la realitat total de la ciutat, la determinació de reinventar-la, des del passat, per tal de fer possible un futur esperançador...

(un bon tema per
comentar i debatre!)

Foto: presentació del llibre
Història de Gandia. Segles XIII-XX.
Editorial Riublanc, 2011.
12 de maig de 2011.
Gisela Sendra.

HISTÒRIES PARAL·LELES ?

2011-05-07T00:02:00.000+02:00

Vivim moments difícils. La temptació de renunciar a ser valencians està ací a la cantonada, a un pas. No entenem el que passa amb l’ètica i la política que, democràticament, passa per damunt de nosaltres com un terrabastall. Però no avancem esdeveniments.

Altrament, aquest llibre pretén ser un granet d’arena positiu per conéixer-nos, per patir i fruir del que hem estat i som. Recórrer huit segles de la història gandiana, des de la fundació de la ciutat, no hauria de ser solament un exercici erudit o d’autocomplaença. Espere també que servesca per adonar-nos-en de les nostres potencialitats i del fet que Gandia, fa cent anys, aspirava a ser ‘Valencia la Chica’, però avui no. Crec, francament, que, amb totes les limitacions que es vullga, Gandia apunta a un altre model de ciutat, bastant diferent al de València. Una ciutat que, tan rica i diversa com és, no juga realment el seu paper de ‘cap i casal’, de punta de llança d’un país que ignora i en el que no creu. Nosaltres, entre l’alacantinisme i el sucursalisme de València apuntem a uns altres horitzons. L’horitzó que dona un país de ciutats mitjanes que s’identifiquen amb la seua cultura, amb el seu territori, que malden per eixir amb dignitat dels tràngols difícils pels que passem i que acaren amb valentia i decisió la condició diversa dels seus habitants.
La presentació, dijous dia 12, a les 20 hores, al saló d'actes de l'Escola Pia-UNED. Correrà a càrrec d'Enric Ferrer Solivares, pare escolapi, i de Toni Grau Escrihuela, valldignenc, doctor en història i cap d'estudis de l'Escola d'Adults (EPA) de Gandia.

TRES FILLETS QUE SEMBLEN CADASCUN D’UN PARE

2011-04-30T19:51:00.000+02:00

No m’ho pensava, però la veritat és que m’ho he buscat: navegue per aigues molt diverses (en la investigació diletant), potser per compensar el to monocolor de la vida diària. Sense gairebé adonar-me’n, he viatjat pel ducat d’Híxar des del temps de Jaume I, pels orígens de la policia a Espanya, en temps de l’absolutista Ferran VII, i encara m’he pegat un bany a la platja de Gandia, allà pel 1899. Potser no està mal del tot, si bé, és clar, tot això és mentida i veritat alhora.

Els articles, per als qui tingueu gana, interés o paciència, es troben en la web del Col·lectiu Vall de Vernissa. http://www.valldevernissa.org/historiaillibres/inici.htm

Són exactament els següents:

- ‘Centelles i Borja als arxius: breu notícia sobre les seues relacions amb la casa Ixer’. Cabdells, núm 8 (2011), pp. 127-150. Accesible també en http://www.raco.cat/index.php/Cabdells/article/view/225947

- ‘Fons policials en els inicis de l’Edat Contemporània: el cas de la subdelegació de Dénia (1824-1836)’. Lligall (en premsa)

- ‘De balneari a hotel: el turisme gandià entre 1899 i 1959’. Comunicació a Trobades del Seminari d’Estudis sobre la Ciència. L’oci, el turisme i la salut als municipis valencians. Alacant, 26 i 27 de maig de 2011.

Foto: panoràmica actual del poble d’Híjar (Terol), amb les restes del palau senyorial al fons.

Conxa Garcia Benavent.

ORIOLA I EL PAÍS VALENCIÀ

2011-04-25T23:27:00.000+02:00

Oriola és la 'gran ciutat' del sud valencià. Durant segles, reis, arquitectes, bisbes i 'tutti quanti' gravaren amb insistència i repetició les quatre barres de la corona d'Aragó en portes, trespols, escuts i allà on calia i convenia posar el segell de la corona i de la identitat valenciana. Era lògic en un territori de frontera que s'incorporava a l'antic Regne de València a les darreries del XIII.

Els oriolans i la resta de valencians, però, com pertoca, ens hem abandonat mutualment. Quin valencià del nord coneix o l'interessa conéixer Oriola, ciutat històrica i monumental on les hi haja? En contra del que podem pensar, els oriolans no s'identifiquen amb Múrcia, de la qual els arriba un riu sec i putrefacte. La seua identitat valenciana, tanmateix és un passat desdibuixat i descolorit recordat, això sí, en bocins trivalitzats pels nous rics del moment que, com sempre, busquen el llustre de la tradició.

Amb tot i això, Elx o Oriola mereixen la pena i la nostra atenció. Més encara quan persones cultes, bones i sensibles habiten aqueixes llars i ens les fan estimar. Com el nostre amic Jesús Millan.

Fotos: poema gravat a la casa natalícia de Miguel Hernández. Processó de dissabte sant amb la participació de 'cavallers' privilegiats.

Claustret de la Catedral.

"Tenémoslos por más muelles"

2011-04-22T20:35:00.000+02:00

El País Valencià és un territori, a llevant, on altres juguen els partits, i els guanyen. Nosaltres, per no tenir, no tenim un terreny de joc ni un partit propi. Només us pose unes frases de Joan Dolç en el llibre citat en el 'post' anterior. S'ho val.

Per a Catalunya, el País Valencià és, literalment i no sols com a metàfora geogràfica, un penjoll...

El valencià es fa a mesura que es nega a si mateix. Per això uns malden per passar per castellans, i uns altres per esdevenir vers catalans.

Canal 9 és la dolorosa imatge d'allò que se suposa que som. TV3 és la dolorosa imatge d'allò que mai no podrem ser... I nosaltres, en comptes d'assaltar la seu de Canal 9 i plantar la bandera al cim del pirulí, ens vam allunyar des d'un primer moment amb posat aristocràtic i vam mirar cap a la quimera climentina-pujoliana.

Que la nostra autoestima col·lectiva no es veu beneficiada pels blavers o espanyolistes, però tampoc pel miratge català, era quelcom que ja fa temps intuïa, però el Joan Dolç ha sabut expressar amb colpidora sinceritat la nostra realitat. Que el nostre 'nord' i leit motive nacional siga poder veure una televisió veïna, em sembla, parla més d'una desorientació nacional que d'una altra cosa. Realment, nosaltres els valencians hauríem d'aspirar a tenir una televisió digna; i a parlar de tu a tu a qualsevol altre poble.

Foto: http://www.publico.es/televisionygente/371699/miles-de-valencianos-contra-el-cierre-de-tv3

VALENCIANS CANSATS I SENSE NORD

2011-04-09T13:11:00.000+02:00

Nosaltres exvalencians. Catalunya vista des de baix / Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal, Manuel S. Jardí. Barcelona: l'Esfera dels Llibres, 2005

El meu amic Miquel, el barber, de Llocnou i de la Vall del Vernissa, és molt més que això. La seua barberia transcendeix en categoria qualsevol tertúlia políticosocial en el millor dels casinos. I si no, ací teniu la mostra: el darrer llibre que m'ha deixat.

Certament, el títol és refrescant (o tot el contrari: la coberta ja en diu alguna cosa). És convidador a la pluralitat, el debat i la fugida dels estereotips i clitxés. Militants de l'apostasia, ens relaten la seua particular decepció d'una classe política en la que inclouen, en primera línia, l'inefable Eliseu Climent.

Certament coincideixc amb ells en eix desig de llibertat, de crítica forània a les capelles d'un o altre signe. Tanmateix, resta l'eterna pregunta. Som, al capdavall, un país perdut en què la única fe possible és l'escepticisme i el descreïment o, en tot cas, el desfogament lletraferit?

Amb tota la innocència del món, crec, haurem de combinar l'autocrítica i l'estima. Perquè és clar que hem de ser crítics i rebels davant d'un país que vota i creu en la corrupció. Però aquest país, afortunadament, és molt més que això. I el mateix llibre n'és una bona mostra: una porta oberta a la dignitat i la superació. Ens en podem riure. Però no podem claudicar.

JOSÉ TORRES i ELS NOUS INVESTIGADORS

2011-04-08T23:07:00.000+02:00

José Torres presenta dimecres 13 el seu primer llibre, centrat en la història de la Setmana Santa de Gandia. El subtítol diu molt del que és l’obra: la setmana santa “i la ciutat”. Realment, s’hi tracta d’una incursió en la vida ciutadana, bastant més enllà del que seria una pura relació de confraries, devocions o obres d’art. S’hi penetra, i ben a fons, en el teixit de la ciutat en la que, això sí, hi ha devocions, solidaritats, grups, amistats, gremis i grups professionals...

Torres té el mèrit de la constància, del treball, de la il·lusió, de la fe... i certament ha tingut sort de comptar amb l’ajut i el mestratge del pare Enric Ferrer, sens dubte una de les persones més cultes, sensibles i ajudadores amb que compta la ciutat de Gandia.

Tot plegat, José constitueix un bon exemple del que és una nova generació d’investigadors que no ho ha tingut gens fàcil, que ha invertit en la seua formació i que ha surat tot superant els elements. Un investigador no es fa en dos dies (ni, de vegades, en tota una vida), i esperem que en vinguen molts, com ell, darrere.

Dimecres ens veiem, a l’església de l’Escola Pia.

"LA TRANSICIÓ" AL CASAL JAUME I

2011-04-01T21:47:00.000+02:00

Certament és increïble com el Casal Jaume I tira endavant sense gairebé gastar-se un cèntim. Afortunadament, la bona voluntat de la gent que hi participa fa possible mantindre el foc encés. Ningú no podrà dir que al Casal es balafien els diners. En canvi, idees no en falten. Posar en contacte Gandia i Oliva i superar l'antiga relació d'amor-odi va ser un plantejament lluminós. Parlar de la transició democràtica i presentar un volum fet per gent al voltant de la trentena, també és un encert.

Realment em van agradar molt les intervencions dels qui estaven a la taula, sobretot les de Facund Puig i Ferran Argilés. Tots dos van saber entaular un diàleg d'alçada entre els qui es troben a la trinxera política i alguns dels que treballen a la universitat. Facund va saber plantejar els neguits dels qui treballen i esperen veure els fruits des d'una 'altra' manera de fer política. El Ferran va tenir la humilitat pròpia dels qui realment saben que no en sabem mai prou i va renunciar a pontificar sol·lucions que, molt sovint, s'han provat inviables en una societat, la nostra, la valenciana, fortament identificada amb Espanya i procliu a seguir banderes dretanes.

No obstant això, la creativitat de molts, la capacacitat organitzativa de festers, societats musicals i la sensibilitat de molta gent ens hauran de donar la fe i la força per continuar construint un país sense caure en l'escepticisme immobilitzador i claudicant.

L'ESPERANÇA VERDA

2011-03-26T01:14:00.000+01:00

Els amics de la coalició Iniciativa van presentar ahir algunes -moltes- de les seues propostes per una Gandia Verda. Em fa la feta que l'important no són tant les mateixes propostes en sí, moltes d'elles imaginatives i suggerents, com el fet de constituir un recull de desitjos, d'il·lusions, d'idees de diferents procedències, moltes d'elles assumides ja o assumibles per altres formacions polítiques. L'espenta i el bon caràcter de Xavi Ròdenas i de tota la gent de sensibilitat naturalista estan aportant molt a la candidatura del Bloc, fins al punt que potser mereixerien ocupar llocs més destacats.

Certament, a la Safor tenim un bona colla de 'cabuts' que fan avançar la ciutat i el País, malgrat tots els entrebancs i l'autoodi o poca fe que molt sovint impera. Cal animar les gosadies i les valenties.

Tot amb tot, em preocupa el fet que cada sector social va un poc a la seua: els empresaris, per suposat, tenen sensibilitats i afanys molt diferents, si bé cal tenir en compte el seu caràcter emprenedor. De llauradors, pràcticament no els hi ha. Els funcionaris, molt sovint, funcionem massa poc... ens calen propostes globals que ens reanimen i ens rellancen a un futur d'esperança

Allò desitjable seria que ones creatives com aquesta foren expansives; i que la il·lusió fora un element contaminant decisiu i creixent. Tanmateix, de vegades fa la impressió que el poder anònim, el dels mercats llunyans o els monopolis propers, ens aixafa, ens amilana i ens immergeix en la sensació d'impotència.

Per un costat som els que som i ja va bé, ja és molt. Però per l'altre, tenim la necessitat d'anar més enllà. Més enllà dels 5%. Més enllà de propostes parcials i de convenciments convençuts.

Foto: Cova foradada, entre la Vall d'Alcalà i la Vall de Gallinera.
http://auntirdepedra.blogspot.com/

FALLES I ARXIUS, O RESORGIR DE LA CENDRA

2011-03-18T21:03:00.000+01:00

Nàixer, morir o perdurar són coses essencials, bàsiques. Els arxivers en sabem alguna cosa d’això (més o menys com tot el món), entre altres raons perquè els arxius han estat sovint una falla ardent. I no precisament per casualitat.

Sempre m’ha mogut la curiositat saber perquè els revolucionaris, o els guerrers, cremaven els castells dels senyors i els seus arxius. Com també els contrarevolucionaris –els carlins a Gandia, sense anar més lluny- cremaven els registres civils, que consideraven sacrílegs i innecessaris front als eclesials.

Em calme l’ànim pensant que front al desig de romandre i transcendir hi ha sempre el desig (la necessitat?) de destrucció, de fer tabula rasa i, potser, construir alguna cosa nova.

En un bloc, però, no hauria de continuar per aquests viaranys transcendentalistes i filosòfics. Potser ens haurem de conformar i consolar amb la realitat de molts fallers d’avui: que recuperen, conserven, recorden, arxiven... No sé si he utilitzat bé, aquesta darrera paraula, però, si més no, al Museu Faller, hi ha un departament de documentació. Feliç sant Josep i bones falles!

Foto: recuperació d'una crema als jutjats:

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1530280

(l'altra d'inici)

http://www.flickr.com/photos/35687171@N05/3390990066

JESUÏTES, ESCOLAPIS I IL·LUSTRATS

2011-03-10T17:18:00.000+01:00

Vicente LEÓN NAVARRO. Lluita pel control de l’educació valenciana al segle XVIII. Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2010.

El segle XVIII va ser un segle ‘éclairée’, il·luminat. I això es nota en tot (també en l’ordre i pulcritud dels arxius). Potser per això és un temps que sedueix per la claredat, la qualitat i l’abundància de les informacions acumulades. Entre elles, les cartes de Gregori Mayans i Ciscar.

El llibre no solament reflecteix l’explícita lluita pel 'control' de l'ensenyament, sinó també les diferents concepcions de la persona i de la societat que jesuïtes i escolapis tenien. Els primers es van ofegar en el seu propi ampli i pesant poder i influència. Els segons, més humils i encarats a l’educació popular, saberen adaptar-se millor als temps i tingueren una mentalitat més oberta. A més d’això, el llibre descriu amb detall l’ambient clerical de la Gandia d’aquells temps, cosa que no havia tingut massa ocasió de contemplar fins ara. El llibre de León, la veritat, és tot un obsequi de saviesa i d’il·lustració.

JOAN PELLICER, DE BELL NOU

2011-03-06T19:02:00.000+01:00

Aquest matí ens hem ajuntat una bona colla de gent a la font de les Malladetes, per trobar-nos i per recordar Joan Pellicer. Potser amb el temps se'ns desdibuixa la seua imatge, la seua realitat. Potser per això mateix necessitem recordar-lo: per fer-lo present. Josep Maria Peiró ha dit una cosa que ben bé el caracteritzava: no es casava amb ningú. Era únic, era ell. Per això, la idea d'Helena de recopilar els seus escrits no està gens malament. Joan Pellicer, com deia Xavi, recordava amb deler els seus mestres. I així, també, amb passió i amor, ho fem nosaltres.

Foto: Josep Maria Peiró / Jordi Puig

PROPAGANDA I PERIODISME

2011-03-05T12:29:00.000+01:00

Ja fa temps que tot allò de la premsa independent sembla, cada cop més, una quimera. Fa uns dies, la meua amiga Tina, periodista de professió, en un suculent esmorzar, em va passar un paper que ve a parlar d'això, de com el dirigisme i el control mediàtic és el veritable mal major que afecta la informació. Molt sovint senc comentaris entre els amics periodistes que senten veritable fredat cap a les represàlies laborals que es poden derivar de no plegar-se a les condicions i directius que s'hi marquen des de dalt. Una por que va acompanyada de la major "discreció" i a un control de les consciències.

Ací va el paper que em va passar:

PROPAGANDA, PERIODISME I SERVEI PÚBLIC

Una de les televisions autonòmiques de referència va desvetllar fa unes setmanes una dada curiosa I interessant, que aqueixa Televisió Autonòmica tenia un cost de 50 € per llar anual. Essent la televisió més vista en aquell territori, I amb una llei per la qual fou creada sobre l’ús lingüístic, a banda dels continguts majoritàriament de producció pròpia, no dubtaríem pensar que si de cop la ciutadania tingués que fer front a finançar-la directament o aprovar el seu tancament I la desaparició de les emissions, segurament la ciutadania s'esforçaria a pesar dels temps que corren per aportar la càrrega anual de 50€ a canvi d'estar Ben informada I entretindre's amb uns programes que reflecteixen la seua realitat, el seu entorn, perquè la ciutadania ha aprés després de 30 anys que la informació de Proximitat avaluada pels seus professionals te garantia de seriositat I de veracitat. Això se li diria Impost Directe.

Aquesta Televisió arriba als 30 anys amb una maduresa d'edat i d' un savoire faire que l'avalen. Ítems fàcils de copiar si la fòrmula funciona per d'altres corporacions audiovisuals autonòmiques . Aqueixa Televisió Autonòmica ven programes de Producció Pròpia a Fires Internacionals, ha signat convenis amb d'altres Televisions Regionals del mapa mediàtic europeu.....i em consta que és puntera en l'aplicació de noves tecnologies, tot I a pesar de les restriccions imposades per antigues maneres de fer Televisió des d'un angle únic, una I única mirada quan la tele era en B/N. Tics que s'arrosseguen a pesar dels anys que han passat.

La vàlua del mitjà Públic Autonòmic al qual em refereixc és probable que siga paral·lela a la Professionalitat del teixit humà que hi treballa : Tècnics, Periodistes I Equip Directiu...inclòs. No obstant és curiós també que des de fa algunes campanyes electorals, l'equip d'ENG's ( Càmeres I periodistes) que cobreixen les campanyes electorals han decidit NO SIGNAR les informacions que disfressades de Notícia apareixen als Blocs Electorals . Unes cunyes mediàtiques que sota el paraigua democràtic Obligatòriament Imposa la Junta Electoral en base a la Representació que tenen a les Corts els diferents Partits I Organitzacions Polítiques : Bona Nit, Bona Sort.

El/la locutora presentadora a l'encetar el Bloc ens ho diu, ens ho recorda en cadascuna de les edicions que els PROFESSIONALS D'AQUEIXA CASA han decidit de manera conjunta NO SIGNAR......PERQUE ES POSA EN DUBTE LA CATEGORIA DE LES COMPETÈNCIES PROFESSIONALS per a triar, seleccionar I diferenciar entre PROPAGANDA I INFORMACIÓ. Aquesta és la pedra filosofal del títol que dona nom a aquest article d'opinió. Ara que ha desaparegut del mapa domèstic la televisió per als joves consumidors, quan ni els shares ni les audiències medeixen...ara que l’ús d'Internet ha obert totes les graelles I el consum es fa a la Carta, ¿cóm és possible que es dictaminen tempus electorals?....¿i si mirem cóm es fan les coses mediàtiques a Europa? O a Turquia fins I tot?. Els Consells d'Ètica són habituals a les televisions regionals dels Lands Alemanys. A Turquia, hi conviuen mitjans escrits, diaris, setmanals I premsa especialitzada amb cadenes de televisions locals, on tot l'equip humà que hi treballa és forma a les Universitats avaluat pel títol.

Això dels Blocs electorals sona un poc a Antigor I a transició inacabada, I també a tufillo de desconfiança amb els professionals de la Informació. Un dels barems democràtics de la societat és la diversitat discursiva mediàtica, una mateixa font, múltiples mirades I punts de vistes diferents d'interpretar aqueixa mateixa Realitat. El dirigisme I el control mediàtic és el veritable mal major que afecta la informació, I entra en col·lisió amb el Dret a estar ben informats, amb informacions contrastades I veraces, elaborades pels professionals formats a les Universitats .

Ningú posarà en dubte però que Berlusconi deu el seu càrrec al domini I control que exercerceix des dels mitjans de comunicació en totes les seues dimensions, des de la premsa escrita passant per les cadenes de Televisions. I tot això apunta en certa manera a l'actual descrèdit dels polítics, llàstima per a les democràcies.

Fa temps que una figura com la del defensor del lector, es va implantar a la premsa, I com la majoria dels avanços venen del Nord, més tard apareix la figura del Defensor de l' espectador, una figura que intenta protegir en majúscula aqueix Dret a Rebre informació Veraç. Ara corren temps de polítiques de consens, més enllà dels paràmetres I de les cites electorals . La Sanitat, l'Educació, la Llei de la Dependència..Les televisions públiques també?... fa temps que les polítiques de Passar Pàgina per a demostrar que s'estrenen noves cares en les maneres de fer política no haurien d'haver implicat de manera imperativa canviar les Presentadores I presentadors dels Informatius, carregar-se els Editors-es dels informatius, tirar al carrer tot un equip humà sobradament preparat per a fer INFORMACIÓ. Els mateixos opinadors, no haurien de ser un reflex de la societat, incloses les minories, que no vol dir ni minoritzar-les, ni excloure-les d'un mitjà públic?. Però no tot està permès, calen lleis per prohibir -la, I això passa a l’Alemanya reunificada on es persegueix qualsevol organització d'ideari nazi. Fins I tot els mitjans que poden alentar aquest ideari poden ser clausurats de la nit al matí. No tot està permès, una societat no és més lliure per ser permissiva .

Fa temps que els Lingüistes de Canal 9 haurien d'haver seguit fent la seua feina, amb la possibilitat de jubilar-se al seu lloc de treball sense penjar d'un fil, creant les places fixes des que es va constituir el mitjà, que ningú hauria d'haver posat en dubte la seua titulació per a exercir el seu treball. Fa temps que la Trampa dels perills de la Rellevància ens te atrapats : a mestres, polítiques culturals, periodistes, treballadors socials... perquè són temps difícils, són temps de consens, I no de fidelitats, ni d'amiguismes .... però no dubteu que els que treballem dia rere dia amb els conceptes tan delicats com el de veracitat I realitat sabem diferenciar on comença la Informació I som conscients del temps que invertim per a elaborar Propaganda.

També tenim clar la importància dels conceptes de Proximitat I de servei públic …..

Bona nit I Bona Sort....

Tina Modotti

Foto
http://comunicacio.e-noticies.cat/la-directora-de-tv3-contra-els-blocs-electorals-29368.html

Revolucions

2011-03-05T00:07:00.000+01:00

Era una paraula bandejada i maleïda. Però és indefugible. Venim d’un conjunt de revolucions: contra el feudalisme, per l’acció de la classe obrera, pel capgirament del paper de la dona... però sembla que ens fa por moure res perquè pensem, ai, que vivim en els menys roïn dels móns possibles. Tanmateix, la revolució està ací mateix, a la vora, al sud del Mediterrani, del nostre mar. Són neguit, incertesa, repressió, patiment. Però també són esperança, esclafit de dignitat, de modernitat, de llibertat. I ha estat, certament, un esclafit no violent. Un aspecte que potser no s’ha remarcat prou. No han estat revolucions de tallar colls i tirar bombes. Han estat revolucions de fer valdre el drets, les complicitats, la fartera davant la corrupció i la prepotència dels instal·lats al poder amb vocació eterna. Haurem d’aprendre lliçons i anar preparant-nos. Perquè, també, la nostra dignitat està en declivi.

Dedicat al meu amic Josep Almendros

Plaça de l'Alliberament a El Caire

http://www.tiempo.com.uy/lec/194-el-millon-de-el-cairo

JOSEP IBORRA

2011-02-25T09:13:00.000+01:00

De repent i sobtadament, entrem en el terreny del record. Del record del mestre, d’una bona persona, d’un intel•lectual humà i humanista. Sempre tenia les portes obertes, et deixava llibres, t’oferia la seua amistat, lligada a l’amor pel país, per la llengua, per les persones.

De repent d’enteres, per un correu, que ja no és entre nosaltres, que l’haurem de veure, en tot cas, per darrera vegada.

Ja feia anys, la veritat, que no ens veiem, però els records rebroten i revius aquells moments d’adolescent quan el contemplaves a l’Institut Nou de Gandia, fràgil i eteri, com a professor de filosofia. Et revenen aquelles imatges nebuloses d’un home que col•laborava al “Tossal”, aquella publicació que, pel 1973, feia renàixer a Gandia els vents de la llibertat i del valencianisme.

A través d’ell vaig descobrir llibres, personatges i filosofies; i aquella defensa tan suau com ferma del dret a la diferència; de la ‘piga’ que marca la nostra personalitat. Gràcies, Josep, per la teua bondat, per obrir-me les portes de ta casa a la finca roja i a Navaixes. Gràcies, perquès ens ajudes a viure i tenir esperança.

Foto: http://www.escriptors.cat/autors/iborraj/pagina.php?id_sec=1607

OLIVA I GANDIA

2011-02-22T19:06:00.000+01:00

Robert, el del casal Jaume I, arreplega idees i de cop en quan planteja coses interessants. Una d’elles és l’antiga i vella relació entre les dues ciutats principals de la Safor, ara certament canviant i emmarcada per l’àmbit comarcal. Allò normal és que dos nuclis urbans propers pugnen per ser hegemònics en un territori concomitant. Tanmateix, els “models” oliver i gandià són força diferents. Quan l’agrarisme comercial ha rutllat, Oliva s’ha igualat amb Gandia en habitants, fins i tot l’ha superada en diferents moments; però és evident que Gandia ha tingut, des d’antic, un enfocament més urbà del seu quefer. Nobles, negociants, artesans, buròcrates, eclesiàstics, estudiants i un estol multicolor d’urbanites sempre han poblat el nucli gandià, a diferència d’una Oliva més centrada en la terra. A més a més, Gandia ha sabut jugar les cartes polítiques. Primer, esdevenint el cap d’un ducat que engolia i assimilava el comtat d’Oliva amb l’”honor” de Rebollet. Més endavant, en època napoleònica, erigint-se en cap de partit i de demarcació judicial i electoral. A finals del XIX, concentrant un nus de comunicacions mitjançant el ferrocarril. A hores d’ara, gairebé Gandia triplica Oliva en població, en bona mida com a conseqüència d’un model més ‘exitós’. Tanmateix, ben mirat, en un context comarcal, Oliva pot i deu aportar les seus particularitats i les seus virtuts. No cap dubte, per exemple, que el seu patrimoni històric urbà és molt més ric, encisador i autèntic que no el gandià. A més a més, la seua museïtzació i turistització té un grau d’organització i de treball bastant superior al de la capital comarcal. Açò és només un símptoma o una mostra. El que em fa la feta és que Oliva pot i deu desenvolupar-se a partir dels seus propis plantejaments, sense haver de tenir complexes davant de Gandia. El dia 3, amb Vicent Olaso i el públic, tindrem ocasió de parlar-ne al casal.

Foto: platja d'Oliva amb el Montgó al fons. Almudena (Madrid). http://www.minube.com/fotos/rincon/70292/358757

OCI I NEGOCI

2011-02-14T20:39:00.000+01:00

Els inicis del turisme al Grau

Potser ara, quan se’ns demana més i més productivitat, no estiga mal reivindicar les facetes més plaents de la vida. Sobre les quals, paradoxalment, també se’n farà ‘negoci’ (nec-otium). La relació entre oci i negoci sempre ha estat polèmica. Potser complementària, al capdavall, però en bona mida sempre hi ha hagut un cap que ha tirat més que l’altre: o bé vivim per a fruir o bé vivim, sobretot, per a treballar i produir. El tema ve de lluny i es mescla amb qüestions com la religió, la il·lustració o l’actual imperi de Xina i els seus valors i virtuts.

Ací baix inserisc una col·laboració que m’han demanat els fallers grauers.

Els inicis del turisme al Grau:

de balneari a hotel (1899-1959)

   El turisme és important a Gandia, però els seus orígens han estat poc estudiats. Ara mateix, ens situarem en el principi del final d’un llarg camí que ens porta des de la por als pirates, els naufragis, les malalties i els malfactors amagats a les marjals, fins a altres fenòmens que ens condueixen vers una percepció i una vivència més positiva i lúdica del que és el mar i la platja. Una altra visió i una realitat –de pacificació social- que és condició “sine quan non” per al desenvolupament del turisme.

   Com a punt de partida, doncs, ens situem en els finals del segle XIX, època en què l’estiueig i prendre el bany a les barraques de la futura “Venècia” era ja un costum. Un temps en què el ferrocarril s’acosta i arriba al Grau, des d’Alcoi, el 1893. És aleshores quan detectem un dels primers símptomes d’atracció de forasters cap a les platges: la construcció de balnearis i casetes de fusta per als banyistes. Mig segle més tard, la solució final de la idea derivarà en la construcció del primer hotel de la platja de Gandia, a les darreries de la dècada dels 1950. Darrere d’aquestes iniciatives sembla trobar-se la burgesia comercial gandiana i portuària.

   Va ser l’any 1899 quan Silvestre Furió, un actiu comerciant i empresari de la Gandia de l’època (que va construir, també, el teatre Serrano), en acostar-se la temporada de banys, va decidir de muntar un balneari a la platja de Venècia, entre la desembocadura del riu i el mur sud del port. Segons l’informe que per a l’ocasió van redactar a la Comandància de Marina i capitania del port de València, el fet ‘en nada perjudica a las industrias de la navegación’ i no veien cap inconvenient ‘siempre que lo sea en concepto de temporal y que así termine la época de baños desaparezca y quede expedita la playa’. No és gratuïta aqueixa observació, ja que la mar, com tots sabem, es desenqueta per la tardor i passa el que passa.

   Allò que concretament demanava Silvestre era instal·lar-hi ‘un tinglado de madera suficientemente sólido y capaz, con buen aspecto, en forma de templete, para el servicio de baños de mar, cuyo cobertizo y plataforma lo colocarán el mes de Junio al fin que proyecta en los tres siguientes de Julio, Agosto y Septiempre, dejando en el resto del año completamente expedita la playa... Este servicio ha de venir a llevar cumplidamente en esta ciudad una necesidad ha tiempo sentida’. La seua intenció era instal·lar-lo pels estius durant 10 anys, però no coneixem ben bé com es va arribar a concretar la idea.

   En el projecte que el 1934 va redactar l'arquitecte municipal Vicent Valls Gadea ja hi havia prevista la construcció d'un hotel en la zona compresa entre l'avinguda de la Pau i el port. El mateix Pablo Soler, arquitecte municipal durant tot el període franquista, feia referència a un projecte municipal d'hotel, de 1946, redactat per ell mateix, que no va veure la llum. Per aquells anys, a més d’un hotel de viatgers, hom contemplava la construcció de diversos balnearis en la zona de platja, plaçats entre el mur de defensa i els umbracles de l'entorn de la redona inicial.

   El detallat informe de Soler sembla reflectir una connivència notable entre l'Ajuntament i els promotors. De fet, s'hi diu, després del fracàs de la iniciativa de 1946: en estos últimos años se han realizado múltiples gestiones y mantenido diversas conversaciones con elementos particulares, tratando de conseguir la ejecución del hotel en cuestión por la iniciativa particular, ya que presentaba dificultades para que el Excelentísimo Ayuntamiento acometiese la obra directamente.

   En els anys 1950, doncs, la burgesia comercial i el mateix Ajuntament coincidien en els seus propòsits i aprofitaven l’especial i important concessió que l’estat havia fet de la zona marítimo-terrestre en guany local (1934). Per tal de construir l’hotel i balneari, que aprofitava els antecedents i la realitat turística, s’hi va constituir una societat anònima el 1956.

   L’ajuntament justificava la necessitat d’un hotel dada la gran afluencia de turismo en la época de verano, la importància de la ciutat i la gran colònia d’estiuejants. A més a més, hom suposava que durant l’hivern la seua activitat podia anar lligada al vivíssim tràfec portuari. Era per això mateix que, de bon antuvi, s’havia programat la seua ubicació junt al dic nord, tot just on ara s’hi troben les instal·lacions del club nàutic. Amb això, hom pretenia situar-lo en una zona urbanitzada de la platja i propera als nusos de comunicacions.

   El pla era construir un hotel de primera classe amb terrasses, restaurant, bar, pista de ball, naia superior, embarcador propi, casetes individuals i 40 habitacions.

   Sense dubte, aquesta història es queda curta i crec que mereix ser continuada (per dalt, per baix i en gruix). Esperem que algun dia siga això possible. La magna evolució del Grau antic en el que avui és el gran complex platger és un tema que paga la pena.

   Pel mig ens han quedat l’arribada del tren i la construcció del port, la urbanització de l’avinguda de la Pau i l’assentament dels primers alcoians cap a 1914; la instauració de serveis de salvament dels banyistes, els visitants ‘il·lustres’ i aquella frase de Vicent Palmer Terrades del 1935: Esta alcaldía conoce las posibilidades de nuestra playa que, por sus condiciones, puede colocarse a la cabeza de las mejores del Mediterráneo.

Imatge: hotel Bayrén en la nevada de 1959.
Foto Pedro. Col·lecció Sáenz de Juano

FRUIR O PATIR DELS BORJA

2011-02-06T20:44:00.000+01:00

Ha estat una troballa aquesta pintada. De primera no l’entenia, donada la seua deficient ortografia. Però després em va corprendre: per fi en parla la Gandia profunda! Tot són lloes i beneplàcits per als antics ‘amos’. En veu baixa o al carrer se senten atàvics insults i recordatoris infames dels antics ducs i senyors. Però no hi ha cap veu que ho transcendeixca, que porte un vell i sentit dolor a una plataforma actual i mediàtica. Cosa difícil, perquè els mitjans, ja sabem, solen tenir amos, publicistes o pressionadors diversos. Ja era hora que algú en parlés en públic, des del fons dels segles!

L'ILLA PRECIOSA O LA MARJAL ASSETJADA

2011-01-20T21:34:00.000+01:00

La coneguda alqueria del Duc i el seu estany, reconvertits ara en un parc natural i un centre d’interpretació de la marjal no són més que la punta d’iceberg d’una realitat molt més ampla i fonda. La marjal de Gandia-Xeresa- Xeraco, afortunadament, és molt més que això, si bé ara el parc s’ha fet famós, públic, i allí van el nuvis a retratar-se i els joves a festejar amb la moto.

Jo diria que amb la marjal tenim una perla fràgil, assetjada, que ha constituït i constitueix el gran pulmó de la ciutat.

Certament, com ben bé saben els geògrafs i els historiadors, la marjal no ha estat mai una zona exactament verge. Ha estat, pel contrari, un espai fortament antropitzat. Ha servit de reserva de cacera (major i menor), ha estat i és avui encara lloc per a la pesca, per fer brossa i llenya. Durant segles, l’arròs hi va ser el cultiu característic d’un espai aigualós fins al punt que, fins fa poc, aterrar i ‘bonificar’ la marjal eren gairebé sinònims.

Avui, la marjal està esdevenint el gran parc natural dels gandians: alguns jubilats cultiven les seues hortetes, d’altres anem amb el gos, d’altres corren o van en bici, festegen o fins i tot, alguns van en pla d’observació i d'estudi... Certament, els hortolans haurien de trobar-se motivats i recolzats pels poders públics. Al capdavall, estan fent feina productiva i alhora de jardiners.

Tanmateix, no ens hem d’enganyar, la marjal es troba assetjada: trens, carreteres, construccions platgeres i potencials bulevards la volten i la travessen. És la gran contradicció: la volem i l’estimem perquè la tenim prop, la toquem i la vivim. Però, ai làs!, què fàcil és passar-se’n i destrossar-la amb qualsevol excusa!

DOS CENTENARIS

2011-01-14T22:28:00.000+01:00

La reinstauració de la Seu Col·legial i els fets de 1911 contra la guerra del Marroc.

Sembla que estem condemnats, lligats o ‘convidats’ a celebrar cada any alguna efemèride. Cadascú la recorda o mig se la inventa per tal de donar llustre i projecció al seu ‘tinglado’. El problema està en els que no tenen plataforma des d’on reinventar o projectar.

La història és gloriosa, quan es vol recordar, i cruel, per negació, quan condemna a l’oblit.

La Seu és certament una institució important en la vida gandiana; des dels seus orígens ha marcat la ciutat; però em fa la feta que jesuïtes, escolapis i franciscans o franciscanes han segellat amb mes fondària el caràcter clerical de la nostra ciutat.

En les primeries del XX, malgrat les desamortitzacions (que ara es recorden malament i es confonen), el catolicisme gandià era boiant. La reinstauració del capítol col·legial el 1911 va ser un èxit més del món catòlic, que aleshores va ser capaç de muntar no solament associacions pietoses sinó la magna obra de Fontilles, una caixa d’Estalvis, sindicats catòlics i tot un univers oposat al liberalisme radical, el teatre i els nous moviments socials. Però també començaven a tenir un pes en la vida ciutadana els republicans, els primers socialistes i els anarquistes, que el 1910 havien fundat la CNT.

Un segell d’identitat d’aquests nous corrents socials, ara francament oblidats i desvalorats, era el seu antibel·licisme. Un pacifisme que lligava amb el classisme de les guerres, on els més miserables sempre eren els condemnats a ser la carn de canó.

Enguany veurem, una vegada més, cantar les glòries de la parròquia major gandiana i el seu estatus col·legial, però difícilment recordarem l’esperit de rebel·lia contra la injustícia que movia les dones (majoria) i els hòmens que, per uns dies de setembre, proclamaren la revolució a Gandia, Carcaixent, Sueca i bona part del País Valencià, per a després ser empresonats o reduïts al silenci.

Foto:

http://cat.bloctum.com/rubensanchezruiz/category/memoria-historica-i-llibertaria/page/4/

ARXIVERS SENSE FRONTERES

2010-12-22T18:34:00.000+01:00

Potser sone un tant estrambòtic però eixa és la realitat: també hi ha ‘arxivers sense fronteres’. Entre altres coses perquè els documents són una creació humana i com a tal són part substancial de nosaltres mateixos, per a bé o per a mal.

Hi ha documents que són clau per fer valdre els nostres drets, per saber-ne dels nostres pares desconeguts o per denunciar un violador dels drets humans. Per això cal, també, una visió global del valor dels documents per fer valdre l’existència i els drets dels qui estan en situacions difícils i problemàtiques. Pensem, només, que a Haití no existeixen padrons de població: no saben qui són ni quants.

Fa poc van tenir lloc a Barcelona les V JORNADES D’ARXIVERS SENSE FRONTERES: Cooperar formant, formant cooperants. Aquestes van servir per aplegar membres d’aquesta ONG i persones interessades en el tema al voltant d’una proposta de reflexió certament equilibrada: periodistes, arxivers amb experiència de cooperants, pedagogs, bibliotecaris, càrrecs universitaris i membres d’altres ONGs es van donar cita per llençar reflexions i propostes al voltant de la cooperació internacional amb motiu de la conservació del patrimoni documental i el seu ús com garantia de l’exercici dels drets humans.

L’experiència viscuda ens diu que no val un ajut puntual d’un parell de setmanes per tornar a casa i deixar les coses més o menys com hi eren. Cal crear estructures estables, relacions horitzontals i pensar bé els recursos materials i personals que s’hi inverteixen. D’ací la importància de la formació de cara als països amb els que es col·labora i de cara als mateixos cooperants.

Entre les conclusions va ser important el fet de constatar que s’imposen nous models de formació, basats en el pensament pràctic i crític, la conveniència de crear una empatia amb tots els implicats, així com la necessitat de comptar amb aliats d’altres ONGs i un marc general consistent per a que la cooperació no esdevinga aigua de borralls o esforç balder. Els resums de les ponències hi són en http://www.arxivers.org/ca/jornades_fitxa.php?idCat=&idReg=11. Prompte també n’hi haurà notícia al Butlletí de l’Associació d’Arxivers Valencians: http://www.arxiversvalencians.org/

HELENA RODEJA

2010-12-11T12:17:00.000+01:00

Helena, catalana de Figueres i gandiana militant i lluitadora, rep avui un homenatge de la mà de la Plataforma pels pobles de la Safor. Sens dubte s’ho mereix, perquè no tot el món està disposat a implicar-s’hi socialment com ella ho ha fet al llarg de la seua vida. No és de les que parla i parla o teoritza i teoritza. És de les que va als jutjats quan veu un delicte ecològic, de les que participa en plataformes, alternatives i institucionals, que busquen solucions de vida digna i agradable al bell mig del ciment i les pedreres.

Helena ens ha aportat la virtut de la constància, del seguiment, d’organitzar i coordinar petits però eficients col·lectius. I això no és gens fàcil. Front a nosaltres tenim megaorganitzacions que van al guany fàcil i ràpid sense mirar el futur de les nostres generacions i de la mare terra. I, davant d'això, és molt temptador caure en el desànim, el passotisme i la sensació d’impotència. Helena ens demostra que cal no desesperar, que hi ha escletxes per on clavar gols a aquells qui no tenen miraments. Que hom pot ser feliç trescant muntanyes i valls i participant des de la integritat i la bona companyonia. Helena ha tingut el privilegi, a més a més, de comptar amb una família i uns companys igualment compromesos en la recerca de vies noves de compromís.

Gràcies, Helena, per tot el que has fet, pel que fas i continuaràs fent. I per la teua amistat.

Helena sopant amb els seus amics. Foto: Conxa Garcia.

UNA HISTÒRIA DE GANDIA

2010-12-06T17:37:00.000+01:00

Ja fa temps que Eladi Mainar i jo ens havíem comboiat per traduir l’antiga ‘Història de la Safor’ i fer-la arribar a un públic ‘no nostrat’, és a dir, a gent fora del nostre cercle habitual que potser estiga més acostumada a rebre informacions ‘light’ sobre la història dels pobles que visita o amb els que conviu. Amics o familiars nostres als quals podem obsequiar amb una síntesi, espere que legible.

Allò cert és que, finalment, m’ha eixit una història més centrada en Gandia (de la Safor ja se n’estan fent altres i el panorama històric dels pobles s’ha revolucionat en uns pocs anys). Això suposa que partisc del segle XIII, amb la fundació de la ciutat, i intente acabar ja en les darreries del XX.

Reconec que és una tasca agosarada i arriscada; sobretot en el breu repàs del franquisme i de la transició hi ha clares insuficiències, perquè no s’ha investigat prou. Tanmateix, tot plegat, això permet trencar el gel i fer un llarg i diversíssim viatge en una sola obra. A més, per suggeriment d’un company, hem afegit unes fotografies molt boniques, obra de Juantxo Ribes; i gràcies a la col·laboració d’Albert Vàzquez, bon coneixedor del patrimoni, podrem recórrer 12 elements monumentals de Gandia, entre ells el Palau i l’Ajuntament, però també les estacions de tren, el convent de sant Jeroni o la passarel·la sobre el Serpis

El dia 14 de desembre es presentarà a la casa de la Marquesa i per l’abril apareixerà la versió en valencià.

Foto de Juantxo Ribes per al llibre: capvespre a la pasarel·la amb el monument dedicat al Tirant, de Ramon de Soto, al fons.

EL MÓN I L’ARXIU DE GONÇAL CASTELLÓ

2010-11-04T23:14:00.000+01:00

Els arxius tenen fama de ser rics i valuosos en els fons però pobres i arqueològics en les formes i els mètodes.

En realitat, els arxius històrics tenen un repte permanent per estar vius, acomplir la funció de salvaguarda de la memòria però també la d‘acompanyar persones, famílies, associacions, institucions i la societat sencera en el seu bategar; en el seu quefer i les seues quimeres i inquietuds.

No està mal, per això, que el patrimoni documental i bibliogràfic de Gonçal Castelló haja anat a parar a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia. Tant pel que són en si els documents i llibres com per allò que simbolitzen. Entre altres coses, el sentir d’un personatge que sempre va estimar i viure el seu particular lligam amb Gandia.

A hores d’ara ens podem aproximar al seu ‘món’ a través de les memòries que està a punt de presentar el CEIC Alfons el Vell. Però també, si volem aprofundir-hi, tenim el privilegi de poder consultar la seua correspondència amb personatges com ara Josep Renau, Enric Valor, Vicent Ventura, Pilar Rahola o Xavier Arzallus. Tot perquè així ho ha volgut la seua família i ell mateix; i també perquè una institució i uns treballadors han posat el seu arxiu i la seua biblioteca a l’abast de tot el món.

Us deixe ací mateix un resum biogràfic del personatge a qui els seus amics i el CEIC Alfons el Vell dediquen una jornada el proper dia 13 de novembre.

Gonçal Dionís Castelló Gómez-Trevijano

(Gandia, 1912 – Barcelona 2003), va cursar els estudis secundaris a València, on obtingué el títol de batxiller elemental i després el de batxiller universitari (lletres) pel pla d'estudis Callejo. Va ingressar a la Universitat de València el curs 1929-30, on es matriculà a la facultat de Dret i més tard a Filosofia i Lletres.

A la Universitat, cursant el primer curs, intervingué en la creació de l'Associació Professional d’Estudiants de Dret i tingué un càrrec a la directiva. S'afilià a les Joventuts Comunistes, del minúscul PCE. Participà en la Unión Federal de Estudiantes Hispanos, la Federación Universitaria Escolar (FUE) i en la Unión de Escritores i Artistas Proletarios, on treballà, intervenint en la revista Nueva Cultura.

Amb la presentació de certificats d'estudis de les facultats de Dret i de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, i d’altres de la Sorbona, va ser nomenat professor de francès en un col·legi subvencionat de Cervera del Río Alhama (Logroño) i després a l'Institut de segon ensenyament de Felanitx (Mallorca). Hi exercí dos cursos i, davant de les eleccions de febrer de 1936, demanà l'excedència.

A l'estiu de 1936 es trobava a Madrid, on estava preparant unes oposicions a la carrera consular. Amb la revolta dels militars, Castelló es va unir a un grup de milicians per anar a Somosierra i en una baixada a Madrid es trobà amb el diputat del PCE, José Antonio Uribe, que li féu la indicació de marxar a València, on la situació no estava encara aclarida i els militars estaven a les seues casernes. Ja en València, es va incorporar a les tasques del PCE i va formar part de l'Executiu Popular en la subdelegació de milícies. El general Martínez Monge el nomenà cap provisional de la 22 Brigada Mixta, en formació, en espera del seu cap definitiu, que seria Francisco Galán. S'incorporà a la Brigada amb el grau de tinent ajudant del Cap, i marxà al front, on passà per totes les incidències de la guerra i participà en la conquesta de Terol. Comandà una companyia i per mèrits de guerra arribà al grau de comandant. Va assistir a un curs d'oficials d'Estat Major de tres mesos a Barcelona i, en finalitzar, trià destí a la zona central i el nomenaren Cap d'Estat Major de la Divisió 54 del Cos d'Exèrcit A, al front de "Levante", i va intervenir en la defensa de València al front de Viver.

Acabada la contesa, va caure en la trampa del port d’Alacant i d'Albatera. Va passar sis anys presoner a la Modelo de València. Després de ser posat en llibertat l'obligaren a residir a Madrid. Va entrar com a passant al despatx de l'advocat Antoni Pedrol Rius, on treballà 12 anys. Quan li donaren el certificat de penals de no tenir ja responsabilitats, va poder fer-se procurador judicial l'any 1956, fins a la jubilació el 1982. Com a procurador, intervingué davant del TOP en defensa dels detinguts polítics.

Vivint a Madrid, passà a ser valencianista primer i després catalanista. Va tornar a Gandia, on vivia temporades i començà a escriure en català. Va fer una gran amistat amb Joan Fuster i amb un grup d'amics a Madrid creà la Colla Tirant lo Blanc. A València, per amistat amb Joan Senent, treballà a la revista Gorg i quan va ser suprimida es va fer càrrec dels Quaderns de Gorg, que van durar encara un any. Es dedicà al periodisme i començà a escriure temes de més alçada. Va ser fundador, entre d'altres, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la que fou nomenat Soci d'Honor. També va ser membre del Centre Català del PEN.

El resum biogràfic és de Borja Fuster i està extret de http://imabgandia.es/public/idiomas/es/documentos/gf/7.pdf

La foto prové de http://www.escriptors.cat/autors/castellog/index.php

EL FINAL DE LA GUERRA A GANDIA

2010-10-23T10:40:00.000+02:00

Contar el que va passar allà pel març de 1939, al port de Gandia, és un vell somni d’Eladi Mainar, al qual s’han sumat una veu autoritzada de la Universitat d’Alacant (Josep Santacreu) i un dels pocs joves investigadors que avui tenen espenta (el benissenc Robert Llopis).

La veritat és que, malgrat la cruesa del tema, la presentació va resultar molt agradable. La bonhomia de Llopis i Santacreu em va colpir. El rerefons humà i sensible que hi ha darrere de les seues investigacions, inevitablement, sura. Damunt, el presentador, Albert Girona, es va desfer en elogis cap a la tasca que fem a l’Arxiu Històric de Gandia. Li dec una paella.

L’acte, a més a més, no va ser solament una presentació oficial sinó que va comptar amb la participació d’un públic nombrós i còmplice. Un públic en bona part retrobat per allò de la ‘memòria històrica’ recent. N’hi havia fills de represaliats i fins i tot el pare d’un d’ells havia intentat fugir en el vaixell ‘Galatea’, malauradament sense èxit. Va estar 8 anys amagat a sa casa i finalment amnistiat. Vicent Tarrassó, Vicent Mahiques, Mari Carmen Pérez i molts altres amics hi eren també, tots ells especialment marcats pel terror franquista.

Tot plegat, un acte bonic i solidari. Afortunadament, la cosa no queda ací. Uns altres van darrere i ens oferiran, esperem que sense tardar massa, un estudi a fons de la Guerra Civil a Gandia el qual, sense dubte, ens donarà sorpreses.

Il·lustració: Gandia i el seu port, març de 1939. El penúltim acte de la Segona República, d'Eladi Mainar, José Miguel Santacreu i Robert Llopis. Col·lecció Alfons el Vell, núm. 69.

SARDENYA, ROMA I GANDIA

2010-10-17T10:56:00.000+02:00

Potser amb motiu del recent creuer de gandians pel Mediterrani s’haja recordat un tant la nostra vessant ‘trans-mediterrània’. No està mal la idea de revistar uns territoris amb els quals hem tingut un contacte estret al llarg de segles. Això venen fent-ho des de fa anys el Xavi Pérez i l’associació Centelles Riu-sech. No debades, els Carròs, els Centelles i els mateixos Borja han tingut uns lligams molts forts amb l’illa de Sardenya, de la qual molts d’ells foren virreis. Tot i això, o per això mateix (i malgrat la mala fama actual del marxisme i de les teories de la lluita de classes), crec que cal no menysprear la visió més aviat negativa que molt possiblement tenen en aquests territoris de nosaltres.

Certament, durant un temps fórem conqueridors i explotadors en el marc d’una societat feudal i guerrera. I per molta recança, nostàlgia o orgull que ens menege, dalt o baix les coses foren així. Els Borja hi anaven, enviats pel propi monarca, per tal de dominar l’illa i extraure unes rendes que, en més d’una ocasió, els salvaren de la fallida (més informació en el paràgraf de baix: un fragment de l'article que eixirà en el proper número de la revista Capdells, que s'edita a Oliva).

D’altra banda, he sentit dir molt sovint que els Borja foren tan pecadors com ho foren d’altres famílies romanes de l’època, amb les que competien pel poder. Però no crec que això siga suficient per eximir-los o justificar els pecats, si bé la figura de sant Borja té un indubtable caràcter expiatori: en el seu moment, i ara mateix.

Sardenya i la Corona d’Aragó

Ben coneguda és la vinculació de l’illa de Sardenya a la Corona d’Aragó des del començament del tres-cents. Aquesta es simbolitzava amb la investidura per part del papa Bonifaci VIII a favor del rei Jaume II. La incorporació formal del regne de Sardenya tenia lloc amb Joan II a les Corts de Fraga, a mitjan segle XV. Del seu costat, Ferran II el catòlic emprendria un pregon projecte de reforma institucional d’una illa que s’havia conformat segons els usos feudals, però que comptava amb unes ciutats costaneres (l’Alguer i Càller, sobretot) fortament lligades a l’entramat comercial barceloní.

Entre 1520 i 1550 les ciutats sardes experimentaren un sensible creixement, al temps que s’afermava la influència hispànica i la instal·lació de comerciants valencians i catalans, al bell mig de la ‘bullícia mediterrània’ de la cultura.

En els inicis del XVII, durant el valiment del duc de Lerma, ministres reials i virreis seran tots valencians lligats al bàndol lermista i malversadors de la desastrosa economia. Serà aleshores quan comence a trontollar la fidelitat sarda al monarca i a la tradició catalanoaragonesa. Els Borja es trobaven aliats amb els Lerma-Sandoval i Lemos. El 1611, Carles de Borja, duc de Gandia i comte d’Oliva, arruïnat després de l’expulsió morisca, era nomenat virrei a Sardenya i satisfeia amb concessions de gràcies, favors i encàrrecs, molts dels bàndols i famílies locals.

Els Alagón, d’origen aragonés, i els valencians Castellví serien dues de les principals cases aristocràtiques que farien bascular l’illa cap a la nova política d’Olivares de la Unió d’Armes, amb la qual eren desplaçats els ‘lermistes’. Quan la Guerra de Successió a la Corona, els Castellví optarien pel bàndol borbònic. Decisiva seria la decisió, el 1707, de suprimir el Consell d’Aragó, del qual depenia Sardenya, i la seua adscripció al Consell d’Itàlia.

Foto: Orani, a Sardenya. Anna de Portugal i Borja, neboda de Francesc de Borja, fou marquesa d’Orani. http://www.soseliches.com/images/orani1.jpg

TERTÚLIES

2010-10-09T14:50:00.000+02:00

Ahir mateix vam fer una tertúlia amb José Luís Pastor Zapata, professor i catedràtic d’institut, madrileny, que va fer la seua tesi sobre la Gandia del XV i la conformació de l’imperi borgià de la Safor. Potser ha estat en part un èxit perquè el mateix José Luís, exemple de bonhomia, té els seus amics i admiradors. Començant per Ferran Garcia Oliver i continuant per l’ubicu Santiago La Parra. A més a més, van venir bona part dels medievalistes practicants de la Safor, val a dir, Vicent Olaso i Jaume Castillo. A Frederic Aparisi li vam posar falta.

La bona qüestió és que la cosa va anar raonablement bé. Va ser una mena d’actuació coral en la que tots ells van participar i es va establir un intercanvi de parers i de prioritats bastant contrastat i matisat. A mi em sorprenia, com li va passar al pare Batllori, que Gandia estigués contenta de passar a ser del rei a senyoriu, amb els Borja. Una mena de segona divisió. La primera estava formada per les viles i ciutats que eren ‘reials’. Tanmateix, la realitat és que els Borja, amb les butxaques plenes de l’or vaticà, van sanejar una economia municipal que estava francament tocada.

Un altre punt de debat va ser la centralitat de la noblesa o la importància de la ‘intrahistòria’: la gent que va al mercat, que menja, que fa amistats, s'enamora i té fills: la vida de la majoria. L’esplendor de la noblesa es fa evident, sobretot arran del centenari d’enguany, però és evident que cal no deixar-nos enlluernar excessivament, a les costes de perdre el coneixement i la mesura.

Foto: http://www.madridpedia.com/fotografias/la-tertulia-del-cafe-pombo-por-jose-gutierrez-solana

VAGA PER A QUÈ?

2010-09-29T00:44:00.000+02:00

He sentit una i mil excuses per no fer vaga: no és el moment; necessite els diners; no vull enfrontar-me als companys i ‘jefes’; no servirà de res i ‘tutti quanti’. Jo no sé francament si aquest és o no el mitjà adient per plantar cara a uns ‘mercats’ i uns capitalistes que estan descarant-se més que mai, que ens apreten fins límits insospitats i que fan recular la història. Davant la qual cosa nosaltres ens limitem a posar l’esquena i la butxaca i, en tot cas, fer algun comentari al bar.

Potser els alliberats dels sindicats siguen uns buròcrates que volen fugir del fang; potser els mateixos sindicats no manifesten un convenciment ni en la seua causa ni en les seues possibilitats. Però què hem de fer si no? Si cal, s’hauran d’inventar noves formes de protesta, noves alternatives a una economia inhumana ofrenada al Déu ‘competitivitat’. Però la vaga és un instrument que tenim a mà. Té un preu, és clar. És que acàs esperem que ens regalen res?

Foto: anarcoefemerides.balearweb.net

LA FIRA I EL TEMPS

2010-09-26T20:32:00.000+02:00

La fira roda amb el temps; i els temps ens arriben, canviats, a cada fira. Cada tio de la porra és diferent i cada fira, si bé torna cíclicament, es transforma i ens transforma.

La fira ens connecta amb el passat, no cal dir-ho. Sembla mentida que un esdeveniment dure tant de temps, any rere any. Des de 1311, ni menys ni menys. Els orígens de la fira es retrotrauen a la mateixa conformació de la identitat urbana de Gandia que buscava configurar, ja aleshores, un radi d’influència i domini.

Curiosament, fins i tot el mateix passat està sotmés a canvi. Fa poc ens hem adonat que realment el privilegi fundacional és de 1311 i no de 1310 per allò de les comptabilitats medievals i l’endimionada expressió de l’Anno a Incarnatione Domini. No passa res i sí passa. El missatge de fons és que queda molt per saber i per descobrir i, de forma particular, l’edat mitjana, l’edat fosca, té molta llum encara per vessar.

La fira va patir i va fruir cims i decadències, va canviar l’advocació de sant Miquel a ‘sant Borja’ i, al capdavall, ha hagut de renovar-se o fins i tot revolucionar-se per estar viva i a l’alçada dels temps.

No fa masa, el 1979, la fira passava del cicle franquista a una veritable revolució. Va ser aquell un any d’il·lusió, de festa al carrer i propostes populars; s’hi creava el premi Joanot Martorell de narrativa. Tanmateix, ens els anys següents es reculava; es retornava a la foscor d’abans fins que, pel 1984, tornava l’espenta renovadora que ens ha dut fins a l’avui.

Foto: http://gandiaturistica.com/fiestas.htm

ELS TRENOR, EXPOSATS

2010-09-22T21:13:00.000+02:00

Fa unes setmanes va caure en les meues mans, per gentilesa d’Anaclet Pons, el llibre que ha servit de catàleg de Trenor. L’exposició d’una gran família burgesa. La veritat és que m’han sorprés agradablement algunes de les seus col·laboracions. La de Mònica Bolufer serveix per endinsar-se en el particular món dels irlandesos, catòlics emigrats a Espanya al llarg de molts segles. A Gandia, a més dels Trénor, tenim el cas dels 0’Moran, d’on ve l’alcalde i potentat Moran Roda.

Josep Vicent Boira, amb la seua perspicàcia habitual, furga i trau coses no solament de la figura de l’homenatjat Tomàs Trénor (marqués del Túria i organitzador de l’Exposició Regional de 1909-1910) sinó del context polític i ideològic –protoregionalista- de la València de l’època. Especialment agradable va ser el passeig urbanístic en el que Alejandro Lillo ens acompanya a través de la València burgesa de les darreries del XIX i els inicis del XX: el carrer del Mar, la plaça de sant Doménech, l’Albereda...

Totes les participacions tenen el seu interés, però francament m’ha sorprés la correcció, la subtilitat i la humilitat amb què s’expressa l’actual Tomàs Trénor Puig, el qual indaga en les seues pròpies arrels irlandeses

Foto (és la mateixa que serveix de portada del llibre)

http://www.absolutvalencia.com/la-universidad-de-valencia-inagura-la-exposicion-trenor-una-gran-familia-burguesa/

AL VOLTANT DEL TURISME

2010-08-27T18:32:00.000+02:00

Ara, a l’estiu, és mà de dur idees per al turisme. Tampoc no cal ser molt llestos. És suficient veure el que fan en altres llocs i funciona, si bé caldria també construir un model propi, cosa més difícil però adient; i gens impossible si lliguem amb la cultura i la història. L’altra vesprada, xerrant amb Josep i Enric Ferrer Solivares, se’ns van acudir un munt d’idees i propostes. 'Tan sols' hi cal voluntat i capacitat de coordinació per poder fer-ho. És prou veure el bus turístic de Gandia, buit, com una ànima en pena, per motivar-te.

Allò cert és que recursos en tenim. Tampoc no massa, si els comparem amb altres llocs que, de grat o a la força, han conservat la història viva (precisament, perquè no han tingut impuls de transformació, en un determinat moment). Tanmateix, el principal problema és que no els posem en valor i no els connectem els uns amb els altres per tal de crear una xarxa. D’haver-ne, n’hi ha de recursos: antiga universitat i Escola Pia, gent que ha estudiat turisme, ‘intelligentsia’, universitat-s, l’estany del Duc i molts altres llocs d’interés natural, coves i avencs, ciutats properes amb atractius (Xàtiva, Dénia, Alcoi, Bocairent, Albaida...), monestirs, palaus i ‘tutti quanti’.

Entre altres coses: perquè no aprofitar gent major, prejubilada o jubilada, per crear una xarxa de guies, gent que pot eixir de la Nau Gran, amb un bon nivell cultural i motivació... gent que t’acompanya a un lloc que coneix, que l’ha viscut i que te’l fa viure... Posar horaris, obrir i tancar portes, vigilar, tenir cura, és també necessari per mantenir un conjunt d’infrastructures a l’abast del visitant.

Posar en valor el que tenim és al capdavall, voluntat de fer, d’oferir i de fruir. Perquè no assajar nosaltres de crear rutes d’espais viscuts, i després mostrar-les als forasters i turistes? Allò cert és que el turisme serà cultural o no serà.

Foto: http://movilidadgandiense.wordpress.com/2010/07/03/los-comienzos-dificiles-de-un-bus-turistico/

CADELLETS

2010-08-10T18:15:00.000+02:00

Potser siga saludable fer una parada estiuenca. Un relax per a cervells reblanits al bell mig de la basca agostenca. Malauradament, alguns no descansen i ens l’estaquen... però deixem-ho estar, de moment.

La bona qüestió és que la nostra gosa, Lluna, ha donat a llum 8 cadellets preciosos, tots sanets i guapíssims. Mamen bé i estan greixonets. Lluna és molt complidora i menja més que una revolta de riu: falta li fa! Ja els queda poc per guanyar la independència o, millor dit, la dependència d’una ànima generosa que vullga acollir-ne algun. Sembla que aquests animals s’han fet a nosaltres, els humans. I així anem, tots plegats.

Van nàixer el dia 24 de juliol. Són com els Golden però més menuts; de grandària mitjana i d’esperit caçador. No us tempta? No dic que no donen feina, però es fan de voler, i molt!

Ací els teniu a les fotos, fetes per Núria. Si voleu veure’ls, crideu-me a casa (962871007).

Salut i bon estiu.

FRANCESC PONS I JOSEP PIERA:

2010-07-21T12:58:00.000+02:00

O LA TEMPESTUOSA RELACIÓ ENTRE HISTÒRIA I LITERATURA

Possiblement siga una hipèrbole, això de ‘tempestuosa relació’. La ressenya que fa Paco Pons del darrer llibre de Piera sobre Francesc de Borja (En portada de Espai del Llibre, núm 12) és d’allò més correcta i assenyada. Tanmateix, al meu entendre, posa al descobert una de les qüestions fonamentals que defineixen una difícil relació entre literats i historiadors. Escriure per plaer i vocació literària gairebé sempre va lligat a una empatia o a una passió per un tema o un personatge. Si això manca, malament va la cosa, perquè difícil serà comunicar allò que u no sent.

Tanmateix, l’historiador té l’obligació professional i moral de guardar una distància, buscar una objectivitat, una causalitat dels actes i uns efectes i interrelacions socials. Això no deixa de tenir també els seus problemes perquè, evidentment, tots els subjectes som persones humanes que formem part d’una o diverses col·lectivitats...

Però vaja, el tema que volia plantejar és bàsicament, si el llibre de Piera, ben escrit, certament, és fruit d’una cultura ‘benpensant’ o d’una cultura crítica. Em sembla absolutament legítim que a certa edat i després d’haver patit, una persona puga i vullga apuntar-se al cavall guanyador. Però difícilment estarem parlant d’una cultura que obri nous camins. En tot cas, això sí, s’aprofita una figura força treballada pels jesuïtes (que s’han currelat durant segles l’excel·lència del personatge) i la seua projecció internacional. Però, al capdavall, no s’està donant una lectura crítica del personatge que sí va ser realitzada fins i tot per alguns jesuïtes, com l’alemà Otto Karrer. Ací és on entra el paper de l’historiador, que no haurà de deixar-se portar per la magnificència, l’aura de santedat o el caràcter novel·lesc d’una vida, sinó buscar una realitat si voleu menys lluïda, però real i sincera. I la sinceritat, crec, ha de ser la primera virtut sempre i arreu. No combregue amb allò que tot val per crear un mite.